Etiquetatges nutricionals cara a cara

Etiquetatges nutricionals cara a cara

A hores d’ara, a poques persones els sona estrany el nom de Nutri-Score. Al novembre de 2018, el Govern d’Espanya va anunciar la implantació d’aquest sistema com una eina d’etiquetatge frontal capaç de comparar la qualitat nutricional dels productes empaquetats i incentivar l’elecció del més saludable. L’objectiu no és un altre que empoderar el consumidor. Actualment, mentre a Espanya és fruit de discussió al Congrés dels Diputats, a Europa, un grup de 269 investigadors i 21 associacions mèdiques i científiques han signat una petició per a exigir a la Comissió Europea que adopti Nutri-Score com a obligatori a tots els països membres. Un etiquetatge nutricional que, durant els últims mesos, ha estat objecte de polèmiques, crítiques i inconcrecions. Part de la indústria alimentària i alguns professionals de la nutrició s’han mostrat poc inclinats a Nutri-Score i han circulat diversos rumors sobre aquest sistema que ja fa més de tres anys que funciona amb èxit en països veïns com França, Holanda o Alemanya. Sense anar més lluny, se l’ha culpat d’afavorir interessos privats, i de l’intent de privilegiar alguns productes ultraprocessats per sobre d’uns altres de més naturals.

El suport de la ciència

“Cap dels sistemes d’etiquetatge és perfecte” –va reconèixer al març el ministre de Consum, Alberto Garzón en una entrevista concedida a Consumer–, “però Nutri-Score és el que més consens genera i, a més, compta amb un suport aclaparador de la ciència”. Es referia a la carta signada per més de 80 científics, nutricionistes i professionals de la salut (cardiòlegs, endocrins, oncòlegs…) amb l’objectiu de sol·licitar la ràpida i urgent implantació de Nutri-Score a Espanya, ignorant “les campanyes que s’han dut a terme per a desprestigiar aquesta eina”. “És una autèntica falta de coneixement. La gent no s’ha informat bé. A més, la indústria està en contra que hi hagi un etiquetatge que pugui deixar més malparat algun aliment que un altre”, defensa Jordi Salas, expert en Nutri-Score i membre de la Xarxa d’Experts de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. “Li demanen molt més del que pot arribar a ser un etiquetatge frontal. Nutri-Score, igual que altres semàfors, valora els aliments nutricionalment. Avui dia compleix les normatives de la legislació europea, que no obliguen, per exemple, a incloure en l’etiqueta nutricional la quantitat de sucre afegit. Com ha de quantificar Nutri-Score res que ni tan sols està inclòs en les etiquetes dels productes?”, afegeix Salas.

De fet, Nutri-Score és l’únic etiquetatge que respon a les directrius nutricionals que marca l’Organització Mundial de la Salut per a donar el vistiplau a qualsevol sistema de valoració nutricional. Cadascun d’aquests objectius, a més, inclou diverses subcategories que s’han de complir. “I hi ha més de 40 estudis científics que demostren l’eficàcia en la comprensió de Nutri-Score a l’hora de comprar des d’aquest punt de vista nutricional”, subratlla Salas.

Altres sistemes d’etiquetatge compleixen amb diverses directrius de l’OMS, però mai amb totes. “Si s’implementa una política de salut pública com aquesta s’ha de donar un temps prudencial per a adaptar el sistema a la realitat del context alimentari”, defensa Nancy Babio, investigadora de la Unitat de Nutrició Humana de la Universitat Rovira i Virgili. “Quan el 2016 es va aplicar el sistema de segellament xilè, per exemple, es va donar un temps per a redibuixar els punts de tall i els càlculs estadístics. Perquè un sistema d’etiquetatge sigui eficaç primer ha de complir amb totes les directrius de l’OMS i, ja després, resoldre els seus coladors”.

10 sistemes diferents

A hores d’ara, al món hi ha més d’una desena d’etiquetatges nutricionals diferents, alguns actius i d’altres a punt de ser-ho. De tots, alguns són d’implantació voluntària, com Nutri-Score, aprovat a Portugal, Espanya, Àustria, Bèlgica, França, Alemanya, Luxemburg i Suïssa; el sistema Keyhole, implantat a Dinamarca, Islàndia, Lituània, Noruega i Suècia, o el Traffic Light, del Regne Unit. D’altres, com els segells nutricionals de Xile, el Perú, el Brasil, l’Equador, Israel o Austràlia, són de compliment obligat als països d’origen.

Els etiquetatges es poden classificar en dos grups: els que estan enfocats en nutrients (només ofereixen informació sobre ingredients crítics per a la salut, com el sucre, els greixos o la sal) i els sistemes de resum, aquells que fan una avaluació global del producte en relació amb el contingut nutricional i sintetitzen amb un sol símbol, icona o puntuació la qualitat del producte. Aquí se situa Nutri-Score. Tanmateix, cada sistema segueix el seu procés. “Només Nutri-Score i el sistema australià tenen en compte tots els nutrients, davant dels quals s’enfoquen únicament a destacar la quantitat de sal o els àcids grassos saturats. Però, per exemple, ningú es va queixar del segell australià com ho han fet amb Nutri-Score”, puntualitza Salas.

 La proposta de la indústria

Tan bon punt es va anunciar a Espanya, Nutri-Score es va veure immers en una “guerra d’etiquetes”: cinc de les 10 corporacions alimentàries més grans –Mondelez, Nestlé, PepsiCo, Coca-Cola i Unilever– van intentar llançar el seu sistema d’etiquetatge, basat en uns criteris i codis de colors diferents (per exemple, no feia referència a 100 grams de producte, sinó a una ració, mesura que no està regulada per cap autoritat alimentària). Malgrat això, Nutri-Score va acabar imposant-se davant d’aquesta proposta que es va acabar suspenent per “falta de comprensió”. Nancy Babio puntualitza que “l’etiquetatge frontal Nutri-Score és una mera traducció de l’etiquetatge tradicional de darrere de l’envàs. És un etiquetatge viu que, com tots, requereix ajustaments petits, però no podem demanar-li més perquè compleix tot el que és obligatori actualment”.

La literatura científica a favor de Nutri-Score és àmplia. Un dels estudis més recents publicats al Journal of Behavioral Nutrition and Physical Activity defensava que l’ús del segell Nutri-Score “podria protegir fins a un 3,4% de les morts relacionades per una dieta alimentària deficient, mentre que d’altres, com el Health Star Ràting System (Austràlia) o el Traffic Light (el Regne Unit) veurien reduïda la taxa d’èxit entre un 2,8% i un 1,1%”. D’altra banda, alguns estudis experimentals fets a França també van evidenciar que Nutri-Score és l’únic que permet reduir significativament el contingut en lípids, àcids grassos saturats i sodi en el cistell d’anar a comprar. Comparat amb altres etiquetatges, Nutri-Score es va coronar com el més eficaç per a influir en el comportament dels consumidors (especialment en aquells que adquireixen els productes més barats).

Qui hi ha al darrere de Nutri-score?

L’algorisme en què es basa Nutri-Score el va desenvolupar el 2005 un equip d’investigació de la Universitat d’Oxford amb l’objectiu de regular la publicitat enfocada a aliments infantils poc saludables. Posteriorment va ser validat per l’Agència de Normes Alimentàries del Regne Unit i per més de 35 estudis científics. Després, França, amb l’objectiu de complir amb la llei de modernització del sistema de sanitat, que preveia la creació d’un etiquetatge per tal de facilitar la comprensió de la informació nutricional dels aliments, va decidir aplicar-lo el 2017 amb l’ajuda de l’Equip d’Investigació en Epidemiologia Nutricional, un comitè públic dirigit pel catedràtic en Nutrició Serge Hercberg i supervisat per l’Agència Francesa de Seguretat Alimentària i l’Alt Consell de Salut Pública.

“Nutri-Score neix amb una triple finalitat. La primera és comparar la qualitat nutricional d’aliments pertanyents a la mateixa família: per exemple, els flocs de civada davant dels cereals amb xocolata, o les lasanyes de carn davant de les de peix o espinacs. En segon lloc, comparar la qualitat nutricional d’un mateix tipus d’aliment proposat per marques diferents. És a dir, pot comparar cereals per a l’esmorzar farcits de xocolata d’una certa marca amb l’equivalent d’una altra”, explica Babio. “Finalment, també compara la qualitat d’aliments que pertanyen a famílies diferents. Aquí és important destacar que es donarà entre aliments inclosos en una mateixa ocasió de consum o ús (per exemple, postres com els iogurts respecte de l’arròs amb llet)”. A fi d’implantar aquest sistema, explica Salas, cada país interessat ha nomenat dos científics independents de la indústria alimentària perquè exerceixin una tasca de vigilància del sistema i proporcionin el seu coneixement de cara a millorar l’algorisme quan calgui. “El comitè ja s’ha reunit almenys una vegada per posar-se a treballar”, puntualitza.

Marge de millora

L’algorisme que fa servir Nutri-Score es va establir per mitjà de diferents processos d’anàlisis estadístiques. “Tanmateix, d’ençà que es va crear, França hi ha portat a terme moltes millores estadístiques fins a aproximar-lo al que és avui”, explica Babio. I Salas afegeix: “L’agència anglesa va ser la primera que va fer aquests punts de tall en els diferents nutrients, partint de valors molt bàsics. Després s’hi van anar afegint la fruita i la verdura, les proteïnes… En resum, es va adaptar perquè faci una valoració més enllà dels components crítics, i això, al nostre parer, és l’única manera de donar una dimensió nutricional completa de l’aliment”. Així, l’algorisme qualifica positivament la presència de fruita, verdura, llegums, fruita seca i alguns olis, la fibra i les proteïnes. Un estudi elaborat per la cohort espanyola de l’estudi SUN (Seguiment de la Universitat de Navarra) sobre 20.503 participants durant gairebé 11 anys va concloure que l’algorisme de Nutri-Score és coherent amb les recomanacions de salut pública espanyoles i amb la dieta mediterrània. “De moment no és possible modificar el càlcul de Nutri-Score fixat el 2015”, adverteixen els dos experts. No obstant això, està previst que l’algorisme es pugui redefinir d’aquí uns anys en funció del progrés dels coneixements científics, de la vigilància dels efectes observats, de l’aplicació del sistema en diversos països i de l’evolució de la legislació europea. Els debats ja estan en curs dins dels ministeris competents des de fa alguns mesos.

Perquè es pugui implantar, Nutri-Score, com qualsevol altre etiquetatge, ha d’anar acompanyat d’una campanya d’educació. “No es pot condemnar el conjunt d’un sistema que funciona perfectament en termes de salut pública i que ha demostrat la seva eficàcia sobre diverses desenes de milers d’aliments per excepcions particulars que també afecten altres sistemes, com és el cas de l’oli d’oliva”, puntualitzen els dos experts. D’aquesta manera, consideren que les campanyes informatives sobre Nutri-Score s’han de centrar a promoure una alimentació rica en aliments de mínim processament (frescos) i un consum d’aliments envasats puntuats per aquest sistema.

Els segells xilens

Els crítics de Nutri-Score el solen comparar amb els segells xilens. Aquest etiquetatge, instaurat al país andí el 2016, obliga a incloure en els envasos un segell negre quan el producte és alt en sucres, greixos saturats o calories. Per a Nancy Babio no hi ha possibilitat de comparació amb Nutri-Score, ja que tenen objectius completament diferents. “L’etiquetatge xilè simplement adverteix dels ingredients crítics per a una bona salut alimentària, no fa un resum nutricional com Nutri-Score. Fins i tot es podrien complementar: Nutri-Score proporciona la conclusió general i el segell xilè detalla la quantitat d’ingredients “dolents” en el producte. Però l’etiquetatge xilè també té límits i reformulacions.

Canvis en els límits

L’etiquetatge xilè ha viscut una etapa d’actualització i d’ajustos. “Quan es va implementar fa més de cinc anys, els punts de tall de cada ingredient eren altíssims. Per exemple, el 2016 es va establir que un aliment era considerat alt en sal si tenia 800 mg de sodi. Això és una barbaritat. Després d’aquesta primera etapa, van passar dos anys fins que el sistema en va reduir el límit a 400 mg. Va passar una cosa semblant amb el sucre”, explica Babio.

Reformulació de productes

De Nutri-Score també s’ha dit que pot fer que les empreses alimentàries facin servir certs trucs per a millorar la puntuació, reformulant alguns productes si rebaixen la quantitat de sucre o afegeixen nutrients rics en fibra.

Però la reformulació també ha protagonitzat l’etiquetatge xilè. Un estudi elaborat per la FAO i l’Institut de Nutrició i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Xile (INTA) va mostrar que els fabricants havien reformulat el contingut de sucres totals i de sodi del 15% dels productes estudiats. Així, un 7% van modificar les fórmules que entraven en la categoria “alts en sucres” i el 5% van fer el mateix en la categoria “alts en sodi”. Per grups d’aliments, els més modificats van ser els embotits, els cereals de l’esmorzar, les llets i les begudes làcties.

Més enllà de la proporció reformulada, algunes marques –com Nestlé, En Línea i Quaker– han substituït els sucres per edulcorants per poder desfer-se del segell, ja que aquest sistema no els té en compte i, a més, la legislació del país no obliga a advertir-ho, a diferència d’Espanya. Tanmateix, Jordi Salas aprofita per destacar que les reformulacions poden ser positives. “Aquest és un dels objectius finals: que les empreses treballin per a fabricar productes més saludables.

Pot haver-hi trampes que són criticables, però el fet que un producte es reformuli perquè contingui menys quantitat de sal i de sucre és una bona notícia”.

Les combinacions de nutrients no compten 

“Els etiquetatges que es basen només en nutrients crítics tenen una limitació bastant cridanera: pot haver-hi un aliment que puntuï negativament en sal però que inclogui altres nutrients molt més valuosos”, analitza Babio. Al mercat hi ha centenars de combinacions i això complica la decisió del consumidor: què és millor, que sigui alt en sal o en greixos saturats? En aquest sentit, nombroses anàlisis i estudis han reconegut que el punt més fort de NutriScore és la facilitat d’interpretació visual. També passa amb els consumidors: en una enquesta elaborada per Hispacoop amb el suport del Ministeri de Consum, nou de cada deu enquestats van assegurar que Nutri-Score els ajudava a detectar els productes més sans.

NutrInform Battery, l’alternativa italiana

NutrInform Battery és un nou sistema d’etiquetatge que va néixer el 2020 com a alternativa a Nutri-Score. “El rebuig del sistema francès a Itàlia no està vinculat a estratègies de salut pública, sinó a qüestions purament polítiques internes”, defensa Jordi Salas. Proposat per quatre ministeris italians, Nutri-Inform és un logotip format per símbols de bateries que inclou el contingut energètic, greix total, greix saturat, sucre i sal presents en una ració d’aliment (en lloc de fer una valoració general per cada 100 grams, com Nutri-Score).

La ració, la decideix el fabricant

“L’OMS i les entitats de salut pública recomanen fer servir els 100 g com a referència, ja que permet comparar objectivament els aliments sobre la mateixa base i evita recórrer a mides de porcions no estandarditzades i sovint definides pels mateixos fabricants”, explica Salas. “A Europa no tenim una ració estandarditzada i això ho poden fer servir les empreses per a alterar la porció a favor seu i així passar el semàfor: per exemple, per a les pizzes amb formatge la porció recomanada podria ser 100, 123 o 150 grams, segons les marques”, afegeix Salas.

Un sistema poc clar 

A més de ser monocromàtic, el sistema de bateries és més complex i incomprensible. “No és fàcil d’interpretar, en primer lloc, perquè porta molta informació en un espai molt reduït i, en segon lloc, perquè funciona de forma contrària a la intuïció: en la vida quotidiana estem acostumats a considerar positiva la bateria plena d’un telèfon intel·ligent, mentre que en l’etiquetatge una bateria plena indica un subministrament massa alt i, per tant, cal evitar consumir-lo”, descriu Babio. Aquesta queixa s’ha posat en relleu per part de les associacions de consumidors, en particular a Itàlia (Altro-Consum) i, a Europa, per l’Organització de Consumidors Europeus (BEUC), que directament ha rebutjat el sistema. “Per si no n’hi hagués prou, el sistema de bateries italianes no té un expedient científic seriós. Els dos únics estudis que cita en la metodologia són pobres”, afegeix Salas. “Només li donen suport els grups de pressió agroalimentaris, que el consideren un mitjà per a preservar la imatge dels productes made in Italy”.

1. Dades per ració, fixada pel fabricant.
2. Les quantitats de calories, greix, greix saturat, sucre i sal es representen en una bateria: com més plena estigui per cada compost, pitjor.
3. El percentatge està referenciat a la ingesta recomanada d’un adult mitjà (2.000 kcal/dia).
4. Les calories per 100 g de producte.

La mateixa informació, tres representacions

Tots els etiquetatges frontals ajuden el consumidor? Així es tradueixen aquests cinc productes amb Nutri-Score, els segells xilens i Nutrinform Battery.