Una imatge val més que mil enllaços

Una imatge val més que mil enllaços

/imgs/20070701/img.internet.01.jpg Internet sempre ha presumit de ser multimèdia, però des de la invenció de la web al 1990, la informació escrita ha sigut la reina en aquest nou mitjà, que ha viscut d’esquena a la informació audiovisual. En la dècada dels noranta hi havia vídeos, sí, però la lentitud de les connexions i la dificultat per trobar i instal·lar el programa adequat per a veure”ls en feia exasperant el visionat. Per això, l’arribada dels vídeos inclosos en les pàgines web que es veuen sense aplicacions extra ha revolucionat aquest camp. Ja no cal instal·lar cap programa estrany. El reproductor flaix, necessari per a poder reproduir imatges en moviment, és gairebé estàndard en tots els ordinadors domèstics, per la qual cosa només cal polsar el “play”.

Al 2005 una petita empresa, Youtube, va disparar el tret de sortida a l’explosió dels vídeos a Internet. No era la primera pàgina que permetia als usuaris allotjar i compartir els seus vídeos, però sí que va ser la que va tenir més èxit en l’intent. Per a molts es va convertir en l’estàndard de facto del “vídeo a Internet”. Avui és un empori en mans d’un altre empori, el buscador Google. El seu èxit ha influït en camps tan diversos com la televisió, el periodisme, la publicitat o la política. Fins i tot en alguns països, com el Marroc, s’ha prohibit perquè alguns grups l’utilitzen amb fins polítics. Les notícies, si corren per Youtube, corren més de pressa.

La senzillesa com a principi

El secret de Youtube no és cap altre que la senzillesa que envolta tot el procés d’edició, pujada a la xarxa i distribució de qualsevol vídeo. Obrir-se un compte d’usuari a YouTube, o en qualsevol dels sistemes que han nascut al seu darrere, és senzill: n’hi ha prou amb el nom, els cognoms, una adreça de correu, un àlies i una contrasenya. Després, només cal clicar en el botó de “pujar” un vídeo perquè el portal permeta a l’internauta escollir un vídeo del seu escriptori i allotjar-lo a Internet. En pocs minuts estarà disponible a tot el món. Una vegada publicat, compartir-lo és tan senzill com copiar un enllaç i posar-lo en el correu electrònic. També és molt fàcil, si es disposa d’una pàgina web personal, publicar un vídeo en un parell de clics sense haver de preocupar-se per la tecnologia que sustenta el procés. I aquesta facilitat per a la distribució de continguts audiovisuals ha arribat en el moment just: milions de persones tenen a la seua butxaca una càmera de vídeo (per exemple, la del mòbil) per a captar qualsevol esdeveniment.

Al poder de la imatge s’uneix la senzillesa d’estendre-la a gran velocitat per la xarxa, allò que en termes de màrqueting es coneix com “viralitat”: la capacitat de multiplicar-se com un virus i d'”infectar” milers, fins i tot milions de persones, en poques hores o dies. Així, un usuari que acaba de veure el vídeo pot recomanar-lo als seus coneguts, i estendre’n així l'”efecte”. El vídeo no es descarrega, sinó que es veu a mesura que es rep, per això es redueixen les esperes al mínim i s’aconsegueix que l’usuari que desitge veure’l haja de tornar de nou a la pàgina. Res es guarda en l’equip de l’usuari.

Conflictes amb la propietat intel·lectual

Però la senzillesa d’ús dels vídeos amb tecnologia flaix ha propiciat també nombrosos conflictes, perquè el fenomen és tan fàcil d’estendre com difícil de controlar o aturar. En l’àmbit periodístic, moltes imatges s’han avançat a les notícies dels telenotícies i quan han arribat als televisors els espectadors ja les havien vist. L’any passat es va demostrar la seua influència amb el vídeo del cantant i músic El Coala amb la cançó “Opá me vi a jasé un corrá”, que va aconseguir, gràcies a la seua fama a Youtube, promocionar un disc i fer una gira estiuenca. O el videoclip, ideat per una agència publicitària per a la MTV, “Amo a Laura”, que simulava ser una campanya contra la cadena televisiva musical orquestrada per una associació juvenil i que va córrer com la pólvora de correu en correu.

Però els usuaris no només comparteixen els vídeos que ells mateixos han gravat. Diverses cadenes de televisió han mostrat el seu descontent amb el fet que usuaris “pugen” a Youtube els seus programes sense disposar-ne dels drets. Així, a YouTube hi ha milers de fragments protegits pel copyright, però que estan disponibles per als espectadors de forma gratuïta. També les gestores de drets audiovisuals per a l’esport estan expectants davant de l’auge del vídeo a Internet: els gols més espectaculars del futbol s’estenen per la xarxa i no entenen d’idiomes ni de fronteres. Es marquen al Camp Nou o al Bernabéu, però es veuen a Pequín i a Seül deu minuts després de produir-se. I el mateix passa amb els trossos llegendaris de les pel·lícules, les actuacions memorables dels grups de música pop o les imatges d’arxius històrics. Tot es comparteix en línia sense permís.

El sistema continua sense comptar amb un control a priori, per la qual cosa des que Google va comprar YouTube les demandes s’han succeït perquè el buscador retire els continguts amb drets d’autor que han pujat els usuaris. La tasca és titànica, semblant a posar portes al camp, perquè encara que Google retira tots els continguts reclamats, el ritme de noves incorporacions és molt superior.