La transhumància: del passat al progrés
La transhumància, el sistema d’explotació ramadera utilitzat des de temps immemorials al nostre país, ofereix avui un valor que va molt més enllà del testimoni d’un temps i una forma de vida molt allunyats de les presses i els aclaparaments de les grans ciutats. El pas de la Mesta s’ha mostrat com una manera eficaç de protegir la biodiversitat i mantenir les vies pecuàries perquè continuen sent corredors ecològics, refugi de fauna i flora. És, a més, un sistema natural d’aprofitament dels recursos que ofereix el camp, i la millor manera d’adaptar-se al clima sense tractar de lluitar-hi en contra. Cada any, quan s’acaba el mes de juny, comença el periple i la tornada es farà al novembre. Una de les mostres més belles es troba en terres d’Àvila, en ple cor de la Sierra de Gredos.
Uns quants segles observen una calçada de pedra que separa l’hivern de l’estiu per als caps de bestiar que trepitgen les seues lloses. Guiat pels pastors, al final de la primavera milers de caps de bestiar fugen de la calor de les deveses extremenyes i, a l’epíleg de la tardor, abandonaran les pastures de les muntanyes d’Àvila. La transhumància permet aprofitar les pastures d’alta muntanya entre els mesos de juliol i novembre i els camps baixos, de desembre a juny.
Fan falta prop de dues setmanes perquè el bestiar transite els 300 quilòmetres que els tornen al lloc que van abandonar sis mesos enrere. Les bèsties solen recórrer una mitjana de 25 quilòmetres al dia. Perquè el viatge siga eficaç, els ramaders pacten i es distribueixen les dates del pas dels seus ramats. Algunes d’aquestes processons superen els 300 caps de bestiar.
La paraula transhumància invita a pensar en camins de pols, però també significa utilitzar camions i trens per a traslladar les cabanyes. Els tres sistemes conviuen, però són cada vegada més les veus que advoquen per protegir les vies pecuàries tradicionals com la Cañada Real Leonesa Occidental, la Ruta de Plata, la Cañada Real Soriana Occidental i el Cordel del Valle, que arriba fins al capdamunt del port de Tornavacas. Dels 46.000 caps de bestiar que van recórrer les carrerades al 1990, 31.000 ho van fer caminant. 15 anys després, 30.000 van ser traslladats en camió, i 18.000 van salvar la distància pels camins.
Els experts auguren que les regions ramaderes apostaran per la reutilització dels sistemes d’explotació antics, però adaptats a les noves tecnologies. Amb tot, és difícil trobar pastors capaços de conduir el bestiar. És un ofici antic i molt valuós, però que està quedant-se orfe per la duresa de les condicions de treball. L’edat mitjana se situa en 50,5 anys, dada eloqüent de la regressió que aquest sistema pastoral viu en l’actualitat. També és evident el deteriorament creixent de les vies, però no hi ha dubte que l’ús rotacional i estacional de les pastures, la prevenció d’incendis mitjançant el pasturatge, la disminució de càrregues ramaderes que obliguen a rendibilitzar espai i la creació de distintius de qualitat no són ja reivindicacions publicitàries. La societat exigeix cada dia més qualitat als productes. Una qualitat que no es limita al resultat final, sinó que es vincula amb l’origen, el respecte pel medi ambient i la biodiversitat.
La pràctica de la transhumància està molt vinculada amb l’aprofitament de terrenys comunals, estesos per les pastures de muntanya, propietat, en molts casos, dels ajuntaments. És un exemple de patrimoni compartit, per bé que de vegades els pastors estan obligats a arrendar les deveses d’hivernada el temps suficient per a poder tornar a la muntanya. La tornada és tan important com va ser-ho l’anada. La permanència fora de temporada és inviable. El ramader no s’ho pot permetre, i el bestiar sofreix l’escassetat d’aigua. Cal arribar als rostolls de la muntanya a temps.