Racions XXL

Racions XXL

/imgs/20070701/img.alimentacion.08.jpgEn un país com el nostre, en què la truita de patates ha sigut tradicionalment el plat estrella per a xiquets i grans a casa i al carrer, es viu un fenomen nou, el de les racions XXL, que fins fa no molts anys estava tancat a l’estil de vida nord-americà i anglosaxó. Però ja no és així. L’oferta de grans porcions d’aliments preparats a preus reduïts, i l’acceptació creixent que tenen, és una realitat que preocupa metges, nutricionistes i responsables públics. La causa: en la majoria dels casos, aquests productes contenen massa greixos, sucres i calories que, pel seu sabor marcat i el preu assequible, poden induir a un consum irracional i gens saludable.

Els establiments de menjar ràpid tenen a disposició del client racions gegants dels seus productes estrella. A això se suma el fet que dins dels productes de consum quotidià són cada vegada més freqüents les racions que sobrepassen la grandària recomanable. Les dimensions han variat, de forma que la porció individual, abans considerada normal, s’ha convertit en la “mini” i, al mateix temps, abunden les de gran mida.

Els Estats Units van inventar el menjar ràpid i les versions gegants dels aliments. En l’actualitat, aquest efecte s’ha estès per tot el món. De fet, una de les multinacionals més grans de menjar ràpid, McDonald’s, té oberts més de 30.000 locals en els quals mengen diàriament més de 46 milions de persones a tot el món (l’equivalent a tota la població espanyola). Al nostre país, segons dades de Fehrcarem (Associació Empresarial de Cadenes de Restauració Moderna) i atenent al canvi en els hàbits de vida de la societat actual -menys hores per a la vida familiar, menys coneixement culinari, menys temps per a menjar-, es preveu que en només cinc anys el 50% dels àpats es faran fora de casa. Una gran proporció d’aquests àpats se serviran, amb tota probabilitat, en establiments de menjar ràpid.

Al mes de gener de 2005 l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN), organisme autònom adscrit al Ministeri de Sanitat i Consum, juntament amb la Federació Espanyola d’Hostaleria i Restauració (FEHR) i la Fehrcarem van firmar un conveni pel qual es comprometien a no incentivar el consum de racions o porcions individuals gegants. A pesar del conveni, al mes de novembre de 2006 va saltar la polèmica: la cadena Burger King va anunciar la seua hamburguesa gegant i el Ministeri de Sanitat i Consum va denunciar la campanya publicitària alhora que va advertir públicament de les conseqüències nocives d’aquest tipus d’anuncis.

Versions gegants

/imgs/20070701/img.alimentacion.07.jpg
Menjars econòmics, productes abellidors amb sabors pronunciats i racions profitoses són les bases amb què juguen els establiments de menjar ràpid. Per pocs diners es pot menjar i saciar la gana. A més, presenten l’aliment escollit a mida: a disposició del client hi ha racions petites, mitjanes, grans i supergrans o XXL.

Als Estats Units, el refresc petit (200 ml) s’ha convertit en el “mini” i el gran (250 ml) és el petit. En aquesta proporció, el mitjà conté mig litre de beguda i el gran, un litre. I fins i tot hi ha envasos per a emportar-se de 2 litres. Aquestes racions comencen a arribar al nostre país amb l’agreujant que, tot i que la quantitat augmenta, el preu a penes varia. Però el fenomen no es dóna només amb els refrescos. S’estén també a altres productes com les paperines de patates fregides: la ració “mini” és de 80 grams, la que habitualment menjaríem a casa; la mitjana és de 115 grams i la gegant de 150 grams. El mateix ocorre amb les hamburgueses, que dupliquen ingredients. És a dir, no tan sols augmenta la quantitat de carn, sinó també la del formatge, el bacó i les salses.

Encara que en aparença són productes que s’emmarquen dins d’un estil de menjars molt concret ?en forma d’aperitius per a prendre entre hores com el menjar ràpid-, aquest patró de versions gegants és cada vegada més habitual entre els aliments de consum quotidià com els iogurts, el pa de motlle o d’hamburguesa, els sucs de fruites, les salsitxes i galetes de xocolata, entre molts altres.

Les talles gegants “de sempre”

Menjar molt no és una novetat. La nostra cultura també inclou en les seues tradicions menús gegants, fins i tot en els hàbits diaris. Degustar una ració de carn de 200 a 250 grams s’entén com una cosa normal, i així i tot, supera amb escreix els 120 grams considerats com a raonables pels experts, tal com publica en la Guia de l’alimentació saludable la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària. Fora de les cadenes de menjar ràpid, també els restaurants casolans o de menús ofereixen racions de grandària poc raonable. A l’ensalada li segueix un plat de cullera i a aquest una ració desmesurada de carn o de peix. Després les postres elaborades, tot acompanyat de molt de pa.

Tant de menjar no és necessari, ni sa. Si l’ensalada s’acompanya d’un plat d’arròs no cal menjar un guisat, ni tan sols un peix a la planxa. El cos no el necessita ni quan mengem a casa ni a fora. Si es menja pasta, arròs o llegums, no cal un segon plat, i si s’opta per carn o peix, amb una ensalada o unes verdures com a entrant n’hi ha prou.

L’Administració fa el seu paper

A Espanya, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) ha adquirit un protagonisme notable en la promoció dels estils de vida saludables per lluitar contra l’obesitat. Part del seu compromís es materialitza en l’Estratègia per a la Nutrició, l’Activitat Física i la Prevenció de l’Obesitat (NAOS), que té com a finalitat millorar els hàbits alimentaris i impulsar la pràctica regular de l’activitat física de tots els ciutadans, amb una atenció especial en la prevenció durant la infància.

Un dels punts destacats de l’estratègia NAOS és aconseguir el compromís de la indústria alimentària tant en la millora de la qualitat nutritiva dels productes alimentaris com en la regulació de la seua publicitat. En aquest sentit, encara que són conscients que no hi ha una evidència científica suficient que demostre que la publicitat d’aliments i begudes dirigides als xiquets siga l’única responsable de la seua elecció, s’admet l’efecte que té la publicitat per a influir i condicionar el comportament i l’elecció dels aliments que integren la seua dieta. Per això, al setembre de 2005 va entrar en vigor el Codi d’Autoregulació de la Publicitat d’Aliments (Codi PAOS) amb la col·laboració de la Federació Espanyola d’Indústries de l’Alimentació i Begudes (FIAB), a la qual s’han subscrit les 35 empreses espanyoles més grans del sector, que representen més del 75 % de la inversió publicitària. En el seu article 23, relatiu a l’educació i la informació nutricional, diu que “?els missatges publicitaris d’aliments o begudes no hauran de promoure o presentar hàbits d’alimentació o estils de vida poc saludables com ara menjar o beure de forma immoderada, excessiva o compulsiva”.

Aprendre a alimentar-se bé

L’excés de menjar al qual tenim accés i la mala selecció d’aliments que fem s’han convertit en un perill per a gaudir d’una bona salut. No és trivial considerar-ho així. El xiquet grosset ja no és el sa; un gran tiberi ja no és objecte d’enveja; aplaudir l’excés de menjar ja no és un èxit.

Encara que menjar sa no és fàcil, pel component psicològic, social i econòmic que suposa escollir el que mengem, és important aprendre a alimentar-se bé. Tenint en compte que preval el dret de la persona a escollir què menja, quan ho fa, quantes vegades i on, també ha d’assumir les conseqüències de la decisió. Fins i tot ser conscient del benefici que adquireix a llarg termini si entén la seua alimentació com una decisió diària en què ha de ser responsable. Les estadístiques no enganyen: les xifres de sobrecàrrega i obesitat s’han duplicat als últims 10 anys, i cada vegada són més les persones joves amb diabetis, hipercolesterolèmia, triglicèrids alts i hiperuricèmia.

Quantes calories necessitem?

/imgs/20070701/img.alimentacion.05.jpg
L’aportació diària d’una dieta equilibrada s’estima en unes 2.000 calories. La meitat d’aquestes (1.000-1.100 calories) han de provenir de carbohidrats (250-275 grams de carbohidrats, atès que un gram d’aquest nutrient aporta quatre calories). D’aquests, s’aconsella que els sucres no superen el 10 %, és a dir, entre 100-110 calories, que es tradueix en 25-27,5 grams de sucres al dia. Podem comprovar com el dia que bevem un refresc mitjà haurem pres el doble de la recomanació de sucres. L’aportació calòrica dels greixos hauria d’estar per les 600-700 calories, la qual cosa significa una ingesta d’entre 66 i 77 grams de greix diari (un gram de greix aporta nou calories). En aquesta taula es pot comprovar com el consum d’una porció mitjana de patates fregides i una hamburguesa gegant sumen 75 grams de greix, fins i tot superen les recomanacions diàries. A això caldria sumar el greix que aporten la resta d’aliments consumits al llarg del dia ?llet sencera o semidesnatada, galetes, entrepà d’embotit, oli per a amanir o cuinar els aliments?-. Evidentment, un dia de desequilibri nutricional no té grans efectes en l’organisme, però el consum habitual i desordenat d’aquests aliments sí que desequilibra la nostra dieta.

Consum irracional

És possible que pensem amb prudència a l’hora d’escollir l’hamburguesa, el refresc o les rosetes més grans, i que perdem el seny davant de l’elecció de les versions gegants d’aliments quotidians. En molts casos té més pes específic el valor econòmic del producte (per pocs més diners, compreu el més gran) i no les conseqüències per a la salut que suposa acostumar-se a menjar tanta quantitat d’aliments.
Una vegada obert l’envàs, és difícil deixar de menjar: els sabors són molt marcats, enganxen i un va picant fins que s’acaba o sent els efectes de l’excés de greix. A més, encara que estiguem en un moment de sobreabundància, a ningú no li agrada llençar el menjar que compra. Si l’envàs està obert, ens l’acabem.

Hàbits erronis

Resulta paradoxal que la mida de les racions dels aliments és més gran en un moment en què l’activitat de la vida diària i d’oci s’alenteix. Si gastem menys energia en les activitats quotidianes, la lògica diu que hauríem de menjar menys. Però ara ja no mengem únicament per necessitat fisiològica, sinó que atorguem al menjar massa valor emocional. Concedir al menjar un valor saludable és la clau perquè la nostra relació amb ell siga una font de salut i de satisfacció a llarg termini.

Els xiquets cada vegada són més sedentaris: van al col·legi amb cotxe o autobús i desenvolupen moltes activitats d’oci que no impliquen cap esforç físic. Ara bé, una imatge molt comuna és veure els xiquets menjant patates fregides o rosetes davant del televisor o de l’ordinador. De nou cal estar atent a la relació emocional amb el menjar. Els xiquets reben missatges que és “guai” menjar-se una “burguer”, però no els bombardegen amb la idea que berenar un entrepà “mola”.