Meniscs de vidre
Caminar drets, un dels trets més distintius dels humans, ofereix, com s’ha demostrat en molts estudis evolutius, nombrosos avantatges. Un de les més rellevants, al qual s’associa en part el desenvolupament del cervell, és l’alliberament de braços i mans, aspecte que ens ha permès desenvolupar habilitats múltiples. Però també ha comportat que el nostre cos haja sofert modificacions que el mantenen en tensió. I de la tensió han derivat problemes de repartiment de forces que s’han traduït, sobretot, en malalties de les parts que ens doten de mobilitat i de flexibilitat, en particular de les articulacions, com ara el genoll, dotat de gran estabilitat, especialment en extensió, i alhora d’una gran mobilitat.
La peça que ajusta les propietats d’ossos i músculs i dota el genoll de les seues característiques és el menisc, un cartílag ubicat a l’interior de l’articulació. La seua estructura i forma semilunar augmenten la profunditat de la superfície gairebé plana de la part superior de la tíbia, fet que proporciona una estabilitat més gran. Sense el menisc, la forma arrodonida del fèmur lliscaria sobre la superfície plana de la tíbia.
Els dos meniscs que hi ha al genoll, l’intern i l’extern, actuen com un coixinet entre el fèmur i la tíbia que disminueix la força del pes corporal, i distribueixen les forces transmeses a través del genoll de manera que suporten gairebé el 40% de la càrrega que rep de l’articulació. La seua estructura, en tres capes, permet amortir el conjunt de forces i evitar un desgast excessiu. Sense el menisc es danyarien les superfícies òssies, i això provocaria la degeneració del teixit.
Per aquesta raó, l’extirpació completa dels meniscs és un factor que predisposa l’aparició d’artrosi: les superfícies articulars del fèmur i la tíbia entren en contacte directe, i això provoca una erosió constant del cartílag que pot deixar l’os al descobert, sense protecció. Per aquesta raó, l’extirpació completa del menisc a penes es practica.
En el futbol, quan el genoll es trenca amb el peu fix al terra i en lleugera flexió, es donen les condicions ideals per a la ruptura dels meniscs. Si el trauma és molt violent, la lesió pot afectar també els lligaments, fet semblant al que ocorre en l’esquí. Així mateix, les lesions en els lligaments laterals poden afectar els meniscs, als quals estan íntimament units.
A mesura que avança l’edat, el menisc es torna menys elàstic i es converteix així en una estructura més fràgil i trencadissa. És llavors quan traumatismes mínims poden lesionar-lo. Salvar un obstacle en caminar, anar per terrenys irregulars i saltar o baixar escales són circumstàncies que poden afavorir les lesions en persones grans.
Identificar una lesió en el menisc no sol comportar dificultats: el fet de com es va produir la lesió, els símptomes i l’exploració física ja orienten cap al diagnòstic. La ressonància magnètica nuclear (RMN) pot ser necessària per a confirmar la lesió, situar-la i descartar altres lesions associades de lligaments, ossos, cartílags, músculs i tendons. Les radiografies convencionals només són útils per a determinar si hi ha altres condicions associades, però no per a valorar el menisc trencat. LA RMN és una prova indolora i per a valorar l’articulació no requereix l’ús de contrast.
De vegades, l’artroscòpia, procediment quirúrgic usat per a visualitzar i tractar problemes en les articulacions, també s’utilitza com a mètode diagnòstic. Aquesta tècnica quirúrgica es practica en quiròfan i amb anestèsia, ja siga general, espinal o local, depenent de l’articulació o del problema a resoldre. Per una pertita incisió en l’articulació del genoll s’introdueix una microcàmera de fibra òptica que permet visualitzar-ne l’interior, valorar directament les estructures internes i tractar les lesions a través d’una altra petita incisió, per on s’introdueixen instruments especials per a retirar o reparar la porció danyada del menisc.
En alguns casos els esquinços meniscals poden reparar-se mitjançant raspallada i sutura, tot i que no sempre és possible la reparació. Els pacients joves amb ruptures meniscals recents són els candidats ideals per a la reparació, mentre que les ruptures amb base degenerativa en pacients d’edat avançada per debilitat i desgast del menisc es consideren difícils de resoldre.
No obstant això, un menisc lesionat no sempre acaba en intervenció. Quan la lesió no és molt extensa i no provoca dolor ni bloquejos, pot demorar-se. Amb tot, alguns experts assenyalen que la lesió al menisc, per molt petita que siga, pot acabar danyant el cartílag articular. El menisc és una estructura amb poca irrigació i això determina la poca tendència que té a la curació espontània, és a dir, no cicatritza per si sol. En qualsevol cas, no sembla que les probabilitats de desenvolupar una artrosi amb un menisc trencat no operat siguen gaire elevades. Al contrari, quan s’extirpa un fragment de menisc trencat, com més quantitat se n’elimina més càrrega sofreix l’articulació i més probabilitats hi ha de desenvolupar una artrosi.
En el cas de la intervenció, les petites incisions es resolen al cap de pocs dies i l’embenat se sol retirar al cap de 24 hores. El dolor en l’articulació és mínim i se sol tractar amb antiinflamatoris no esteroides, de manera que queda resolt en poques setmanes. Amb tot i això, és important seguir un programa específic de rehabilitació perquè l’articulació recupere la funcionalitat al màxim.
- Aplicar fred local durant les primeres 48-72 hores en sessions de 15 minuts sense sobrepassar les tres hores totals al dia. Cal evitar el contacte directe del gel amb la pell per evitar cremades per la baixa temperatura.
- Repòs total de l’articulació durant 24-48 hores.
- Mantenir elevada l’extremitat durant uns dies.
- Aplicar un embenat compressiu elàstic, no rígid i sense estrènyer massa.
- En el moment que es produeix un traumatisme es pot sentir un soroll semblant a un esclafit o cruixit.
- Ràpidament es percep un dolor intens a la zona lesionada: si la lesió és al menisc extern, a la cara lateral externa del genoll; i si és al menisc intern, a la cara interna.
- Amb moviments de flexoextensió del genoll poden sentir-se esclafits o clics.
- Hi ha limitació del moviment de flexió i extensió del genoll que es nota en pujar i baixar escales o en ajupir-se i agenollar-se, juntament amb dolor de diversa intensitat.
- El símptoma més clàssic és l’anomenat bloqueig del genoll: no es pot estirar completament l’articulació quan el fragment trencat queda atrapat en el mecanisme de frontissa.
- Pot aparèixer un petit vessament de líquid sinovial a l’articulació que generalment és poc important.