Dret a reparar: el final dels productes d’un sol ús?

Dret a reparar: el final dels productes d’un sol ús?

El telèfon mòbil o la rentadora d’última generació que comprem no duren tant com esperàvem? La resposta es troba en una bombeta. Concretament, en una de 1924, any en què es van reunir els principals fabricants d’aquests productes –entre ells, Osram, Philips o General Electric– per trobar una manera d’incrementar els beneficis econòmics. La solució: un document on es comprometien a limitar conscientment la vida útil dels seus productes a 1.000 hores, en lloc de les 2.500 hores que tenien aleshores. Així va néixer el que avui coneixem com a obsolescència programada, el procés pel qual es dicta intencionadament la fi del cicle de vida d’un bé de consum electrònic. Aquest fenomen ha regit el context de consum d’electrodomèstics i tecnologia, i ha fomentat el consum ràpid i el patró d’“un sol ús” que l’Agenda 2030 espera diluir les pròximes dècades.

Desenes d’organitzacions internacionals i governs fa temps que intenten lluitar –sense èxit– contra l’obsolescència programada, un autèntic maldecap per als consumidors, que es troben, d’un dia per l’altre, amb aparells que deixen de funcionar i amb reparacions extremadament cares.

Garanties de tres anys

Un nou canvi en l’actual normativa de consum espanyola ha fet un pas més en el principi de la fi de l’obsolescència programada. A partir de l’1 de gener de 2022, s’ampliarà la garantia obligatòria per a qualsevol bé de consum durador –com els mòbils, ordinadors, tauletes, neveres, rentadores– de dos a tres anys. Això vol dir que el consumidor tindrà un any més perquè el fabricant repari qualsevol avaria sense un cost addicional. A més, també estarà obligat, per llei, a mantenir disponibles les peces de recanvi durant deu anys (el doble que abans), amb l’objectiu de facilitar-ne la reparació.

La reforma de la llei de consumidors aprovada a finals d’abril inclou una altra nova fita: la regulació sobre continguts digitals. Davant l’auge del comerç en línia a Espanya, especialment l’últim any, el Govern ha decidit intervenir en els serveis digitals (com les aplicacions, els jocs, les plataformes de música o els llibres electrònics), ha ampliat a dos anys la garantia d’aquests productes i ha establert que “tinguin les qualitats de durabilitat, accessibilitat, continuïtat, compatibilitat i seguretat”. A més, el fabricant haurà d’avisar el consumidor de les actualitzacions corresponents.

Productes que duren més

“Ens sembla tot un encert. Aquesta reforma incorpora la durabilitat d’un producte com un criteri objectiu perquè el consumidor avaluï si està d’acord amb la compra, de tal manera que, quan un article es trenqui mentre estigui en garantia, el client podrà triar si el vol reparar o el substitueix (una decisió que, fins ara, prenia el fabricant)”, explica Alicia García-Franco, directora de la Federació Espanyola de Recuperació i Reciclatge. “El que busca el Ministeri amb aquests canvis en la durada de les garanties és incrementar la durabilitat dels béns en la lluita contra l’obsolescència i reduir l’impacte mediambiental”. Tot i això, encara no queda clar si aquestes mesures seran de caràcter retroactiu, és a dir, si afectaran els productes que ja tenim, o si s’aplicaran a partir del moment que la llei entri en vigor (és a dir, si només afectaran les noves compres).

Un projecte europeu

La nova normativa espanyola, que busca allargar la vida útil dels productes i reduir el seu impacte –en la cartera i en el medi ambient– s’engloba dins del nou Pla d’Acció d’Economia Circular, el projecte elaborat pel Parlament Europeu per garantir una transició justa a l’economia circular. Aprovat el passat 19 de març, l’objectiu no és un altre que recuperar l’anomenat “dret a reparar”, o la capacitat per a arreglar els nostres productes en comptes de comprar-ne de nous.

El “dret a reparar” és una cultura que vam heretar dels nostres pares i avis i que ha acabat desapareixent gairebé al complet com a conseqüència de la immediatesa del consum.

Quan ha estat l’última vegada que hem reparat un assecador de cabells o un televisor? És probable que la resposta sigui mai. Potser l’hem portat a un reparador professional, però també és molt probable que, després de veure el preu, ens hagi semblat més barat comprar-ne un altre. Si no és atractiu és perquè a ningú li ha interessat ensenyar-nos.

De fet, Eurostat indica que 7 de cada 10 europeus repararien els seus productes abans de comprar-ne uns altres, però el cost de la reparació i la falta d’accessibilitat a les peces provoca que es facin enrere. Comprar en lloc de reparar comporta una gran despesa per al consumidor, segons la Fundació Energia i Innovació Sostenible, que calcula que un nucli familiar de quatre membres pot arribar a gastar-se al llarg de la vida un total de 50.000 euros amb motiu de l’obsolescència programada.

Quins productes afecta? 

El pla d’acció de la Unió Europea s’aplica a categories molt concretes de productes: neveres, rentadores, assecadores, rentaplats i fonts de llum. Aquesta estratègia també posa el focus en els fabricants: les empreses, a més d’estar obligades a mantenir disponibles les peces de recanvi durant deu anys, hauran de treballar en la fabricació de productes electrònics que es puguin reparar d’una manera relativament fàcil, sense necessitat d’eines massa especials i a amb manuals que expliquin clarament com es poden fer aquestes reparacions. Per primera vegada, els fabricants hauran de preservar les actualitzacions de programari més recent en el mateix període de temps que qualsevol peça de recanvi.

L’empoderament del consumidor també engloba el seu dret de conèixer a fons el producte que està comprant. En aquesta línia, Europa considera que ha d’haver-hi una comunicació transparent per part dels fabricants en relació amb la vida útil dels productes i les opcions de reparació i hi inclou dues iniciatives més: d’una banda, obligarà a mostrar la vida útil estimada del dispositiu (el fabricant s’encarregarà de la reparació en cas que quedi inservible per avaria abans de la data esperada) i, d’una altra, instaura un etiquetatge, de caràcter voluntari, que acompanyarà el producte a l’embalatge i el puntuarà segons la durabilitat i la reparabilitat perquè el consumidor pugui prendre una decisió.

Un etiquetatge nou

El disseny del nou etiquetatge serà semblant al de les etiquetes d’eficiència energètica i farà servir un barem d’un màxim de 20 punts que es calcularà tenint en compte cinc aspectes:

• La documentació que el fabricant aporta per a la reparació.
• La facilitat per a desmuntar-lo.
• La disponibilitat de peces de recanvi.
• La relació entre el preu de les peces de recanvi i el producte original.
• Altres criteris per al cas de l’electrònica, en funció de l’assistència i la facilitat per a reiniciar el programari.

Seran els mateixos fabricants els que calculin l’índex d’acord amb els paràmetres establerts sota la lupa de les autoritats de Consum i de Vigilància de Mercat. Així, a l’hora de comprar una rentadora o una nevera, el consumidor es trobarà amb aquest índex que li indicarà la marca i el model més fàcil de reparar en cas d’avaria.

El Ministeri de Consum ja treballa en aquest nou etiquetatge, que convertirà Espanya en el segon país europeu que implementarà la qualificació. França va al capdavant amb aquest logotip que ja funciona amb rentadores, portàtils, telèfons intel·ligents, televisors i tallagespes. En el cas d’Espanya, Consum encara no ha especificat quins seran els productes afectats ni quan s’aplicarà aquest índex.

I els mòbils?

En la nova normativa europea, els telèfons intel·ligents –un dels dispositius més afectats per l’obsolescència programada– tenen poc de protagonisme, perquè no s’inclouen en la resolució sobre el dret a reparar ni s’estableixen mesures específiques per a garantir-ne la reparació. “Les aplicacions més exigents de la normativa estan limitades als electrodomèstics, en lloc d’incloure els telèfons intel·ligents i els ordinadors, que són els que solen rebutjar-se abans”, denuncia Chloé Mikolajczak, de l’associació europea pel dret a reparar, Right to Repair. Segons aquestes dades, tres de cada deu consumidors es canvien el telèfon mòbil quan comença a donar problemes de funcionament, encara que no hagi arribat al final de la seva vida. De mitjana, els europeus es canvien de telèfon cada dos anys.

Malgrat que el Pla d’Acció de l’Economia Circular sí que contempla els mòbils, les tauletes i els ordinadors, ho fa en un full de ruta legislatiu que s’enfoca més en l’ecodisseny i la fabricació de dispositius més sostenibles amb el planeta que en el dret a reparar. Entre les seves mesures s’inclou obligar els fabricants, en l’etapa de disseny, a reduir el consum d’energia dels dispositius, fer-los més duradors i facilitar el desmuntatge de cara a fomentar el reciclatge i a reduir les deixalles electròniques.

A més, aquesta iniciativa proposa eliminar els obstacles per a la reparació, revenda i reutilització d’aquests dispositius, per als quals estableix un sistema que permeti als consumidors revendre els vells telèfons, tauletes i carregadors, per promoure així la reutilització. També demanda un sistema de càrrega comuna, una batalla que fa anys que és motiu de debat en els fabricants que utilitzen el tipus de cap del seu carregador com una estratègia de màrqueting que, si bé els diferencia de la resta de les marques, també fomenta una despesa en electrònica més gran ja que limita els seus dispositius a un carregador molt concret. No obstant això, ja hem vist alguns avanços: començant per Apple, un dels més reticents, que, tot i que continua sense adoptar el sistema USB-C en els seus mòbils (el carregador universal), ja ha deixat d’incloure el carregador a la capsa per facilitar la reutilització de carregadors de versions anteriors.

Principals obstacles

“No pot existir un dret a reparar amb unes categories tan limitades. Estem pressionant perquè els fabricants estiguin obligats a fer actualitzacions obligatòries de programari durant un mínim de set anys (com en el cas de les peces de recanvi), proposar alternatives de programari quan ja no hi hagi més actualitzacions i que, igual que es fa amb les rentadores o les neveres, incloguin manuals de reparació amb un llenguatge simple”, afegeix Mikolajczak.

Samsung, per exemple, ja ha començat a compartir alguns dels seus manuals per a incrementar la puntuació en l’índex de reparabilitat francès (que sí que inclou telèfons intel·ligents). Apple França, per respondre al nou índex, ja inclou l’etiquetatge en tots els models de la pàgina web. Però, com puntualitza Mikolajczak, “hi ha molts altres fabricants que al·leguen que la publicació d’aquests manuals violaria els secrets industrials”. A més, la regulació d’ecodisseny no inclou cap requisit que obligui a continuar actualitzant el programari dels dispositius a mesura que avancin en la seva vida útil. Què vol dir això? Que, encara que el fabricant faci actualitzacions més accessibles, és possible que eviti renovar-les a les últimes exigències.

 Què queda per fer

Tot i que García-Franco descriu aquest pla europeu com un gran avanç per a posar fi a l’obsolescència, reconeix que es deixa moltes coses pendents. “Les normes, de moment, només s’apliquen als nous models. Però, què passa amb els que ja tenim?”, qüestiona. Igualment, troba a faltar més especificitat per a concretar què és exactament una peça de recanvi i quin és el preu màxim que se n’ha de cobrar. “Si se’m trenca la peça de connexió de la porta de la rentadora, el fabricant pot considerar que la peça de recanvi que ha d’aportar aquesta nova normativa és, en lloc de la peça de connexió, una porta nova, i això encareix la reparació”, explica.

Termini final: 2024

La data límit per a desenvolupar la normativa és el 2024, perquè l’objectiu és tenir el temps suficient per a organitzar tots els estats membre i garantir que s’apliqui  de manera uniforme. En l’actualitat, els països europeus –inclòs Espanya– estan repassant les noves lleis de consum i aplicant adaptacions que, en el futur, cristal·litzaran en l’àmbit legislatiu. “A curt termini, els canvis seran mínims: ho notarem en el nou etiquetatge, però poc més. En uns quants anys ja veurem alteracions més grans”, vaticina García-Franco.

Mikolajczak, de l’associació europea pel dret a reparar, tem que aquesta normativa no provoqui canvis substancials, “igual que va passar amb la que es va crear el 2019 per a obligar els fabricants d’alguns electrodomèstics a mantenir les peces de recanvi vigents durant dos anys més”. Subratlla, a més, un detall essencial que sembla que omet la normativa: la possibilitat dels consumidors de reparar els seus dispositius. “No garanteix que qualsevol persona els pugui reparar. De fet, només se centra en els reparadors professionals, però no esmenta organitzacions sense ànim de lucre o iniciatives educatives que volen empoderar el consumidor en el seu dret a reparar i fer que aquest dret sigui més accessible”.

Consells per al consum responsable de tecnologia

Pensar abans de comprar. A l’hora d’adquirir un producte, ens hem de plantejar si realment el necessitem.

Informar-se. En lloc de llançar-nos al primer electrodomèstic o telèfon que vegem, hem d’invertir temps a informar-nos de les facilitats que ofereix el fabricant per a reparar el producte.

Buscar el segell ISSOP. Aquest segell es troba als embalatges d’alguns dispositius. Aquesta distinció significa que el fabricant ofereix productes que no queden inservibles en períodes de temps curts.

Apostar per productes reacondicionats. Aquests dispositius són els que ja han estat reparats. També parlem de productes que han estat en exposició en una botiga o de les últimes unitats que es van tornar per una avaria. La qualitat pot ser la mateixa que la d’un de nou, però el preu és molt més baix.

Reparar-ho un mateix. Encara que la normativa europea no esmenta les reparacions de particulars, des de les organitzacions que defensen el dret a reparar pensen que ha de ser un aspecte que s’ha d’impulsar. Per això organitzen cursos sobre reparació i proporcionen manuals gratuïts.

Reutilitzar. En cas que no es pugui reparar, s’hi pot donar un ús alternatiu. Per exemple, es pot aprofitar tot l’espai de l’antic ordinador que no es connecta a internet per convertir-lo en un arxiu fotogràfic.

Aprofitar els accessoris. Els telèfons, les tauletes i els ordinadors solen estar acompanyats d’auriculars i carregadors. Es poden fer servir amb altres dispositius o vendre’ls al mercat de segona mà.

Reciclar. Si no tenim més remei que desfer-nos del dispositiu, ens hem d’assegurar de fer-ho de la manera més sostenible. No l’hem de llençar mai a les escombraries: sempre, al punt net.

Compartir. Informa els altres sobre les alternatives per a frenar l’obsolescència programada.

Fonts: Fundació d’Energia i Innovació Sostenible, Right to Repair i Fundació Energia i Innovació Sostenible sense Obsolescència Programada.