Quant ens costa l’obesitat?
Segons l’últim informe Aladino, el 40% dels menors de sis i nou anys tenen una acumulació excessiva de greix al cos que els pot provocar patologies greus normalment associades a adults, com ara hipertensió, diabetis o malalties cardiovasculars. Repassem quant costa tractar aquestes patologies relacionades amb l’excés de pes i què pot fer el sistema sanitari per a pal·liar aquesta “pandèmia”.
“L’obesitat infantil és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI”, sentencia l’Organització Mundial de la Salut (OMS). D’aquesta epidèmia no se salva cap país (Espanya tampoc) i cada cop va a pitjor. Segons l’últim estudi Aladino, aquest problema afecta el 40% dels nens i les nenes de sis i nou anys. I això, tard o d’hora, els pot provocar patologies greus normalment associades a adults com la diabetis de tipus 2, malalties cardiovasculars i fins i tot alguns tipus de càncer. Totes, segons l’Organització Mundial de la Salut, prevenibles si s’atura el seu origen. A Espanya, la despesa pública destinada al tractament d’aquesta malaltia i les patologies associades ascendeix a 2.500 milions d’euros, segons el Llibre blanc Costos socials i econòmics de l’obesitat i patologies. I va en augment: l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès) estima que, el 2030, l’obesitat suposarà una despesa de 3.081 milions d’euros anuals per als espanyols.
El gran problema és que en matèria de prevenció fallen qüestions estructurals. Al parer de Nancy Babio, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Dietètica i Nutrició, “l’administració no ha dimensionat realment el greu problema que suposa la prevalença de l’obesitat infantil”. Per això, continuen faltant mesures fonamentals. Per exemple, continuem sense tenir dietistes-nutricionistes en l’Atenció Primària, una figura que els experts consideren fonamental per a reduir el problema. Segons el Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes (CGCODN), incorporar aquests professionals en l’Atenció Primària pot estalviar al sistema de salut de 5,8 a 105 euros en tractaments posteriors per cada euro invertit. Per al pediatra José Serrano, membre de l’Associació Espanyola de Pediatria, els dietistes-nutricionistes haurien de tenir les seves consultes “paret amb paret” amb les dels pediatres en els centres de salut per treballar junts cada dia. A més, falta educació nutricional tant per als nens com per als adults.
Les associacions del sector sanitari fan campanyes i crides constants per millorar la situació de l’Atenció Primària no solament per a poder atendre els problemes derivats de l’obesitat infantil, sinó per a tallar-la d’arrel mitjançant polítiques de prevenció. Per exemple, el 2013 el Col·legi de Metges de Biscaia va engegar una campanya formativa per a educar els menors, però sobretot els pares, en la importància d’una bona alimentació i els perills que comporta no seguir-la. Un altre cas semblant és el de les farmàcies de la Corunya, que el 2017 van llançar la seva campanya de prevenció de l’obesitat infantil. Estratègies que, per a experts com el pediatre José Serrano, sempre sumen: “Aquest tipus d’accions són un gra de sorra més, encara que seria millor que hi haguessin més mesures legisladores de gran importància”. Babio coincideix que les administracions públiques “n’han de ser l’eix central. Si anem per aquí serà molt difícil d’abordar”.
La despesa dels tractaments
L’obesitat repercuteix en les arques públiques i en les butxaques de tots els ciutadans. De fet, suposa un cost enorme al país. Segons l’informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), La pesada càrrega de l’obesitat, publicat a finals de 2019, l’obesitat i el sobrepès representen el 9,7% del total de la despesa en salut a Espanya, xifra que suposa que 265 euros dels impostos de cada ciutadà estan destinats a aquests tractaments. Tot això es tradueix que el sobrepès redueix el PIB espanyol en un 2,9%. Això és molt més que la mitjana dels països de l’OCDE, que destinen una càrrega de 8,4% de la despesa sanitària a aquest problema i que tenen un cost en impostos individuals de 181,60 euros per persona a l’any.
La pregunta inevitable és a què es destinen tots aquests diners que ens costa l’obesitat. I quan és hora de contestar, els ministeris que s’encarreguen de tot el que està relacionat amb aquest assumpte es passen la pilota mútuament. “Aquest tema el porta Consum”, ens responen des de Sanitat. “Aquesta qüestió hauria d’anar dirigida al Ministeri de Sanitat”, ens asseguren des de Consum. Com que no hi ha una resposta oficial per part de les institucions governamentals, l’informe de l’OCDE ens dona algunes pistes de com es divideixen aquests diners. De mitjana, el sobrepès és responsable del 70% de tots els costos de tractaments de diabetis, del 23% del que costa curar malalties cardiovasculars i del 9% del cost dels tractaments de càncer.
La prevenció, l’única solució
Espanya compta amb l’estratègia NAOS (per a la Nutrició, Activitat Física i Prevenció de l’Obesitat). El Ministeri de Consum i l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) també van llançar, al novembre de l’any passat, la campanya “Posa més herois al plat i omple la teva vida de superpoders”, amb la qual pretenia fomentar una alimentació saludable en els menors. Tot un desplegament de vídeos, cartells, filtres per a les xarxes socials i una pàgina web amb joc inclòs on els més petits poden aprendre quins aliments no són saludables i quins sí que ho són. Aquesta campanya no és la primera (i suposem que tampoc no serà l’última). Com es pot observar en l’històric de les campanyes publicitàries del Ministeri de Consum, hi ha altres exemples com “Desperta’t i esmorza!” (de 2006 i 2007), amb la qual es pretenia inculcar la importància d’un esmorzar saludable i de la pràctica freqüent d’activitat física. Però si hi ha una mesura que aplaudeixen els experts és, sens dubte, l’augment dels impostos sobre els refrescos que vol dur a terme el Govern (a Catalunya ja es fa des de 2017). “Sabem que el consum de begudes ensucrades és un dels motius de l’obesitat infantil, limitar-les per mitjà de polítiques nutricionals és una gran iniciativa”, assegura Babio.
Les comunitats autònomes també gestionen i tenen la capacitat de desenvolupar els seus plans sanitaris, i també desenvolupen les seves metodologies d’acció contra l’obesitat. Per citar-ne algunes, el govern del País Basc ha desenvolupat un programa d’iniciatives per a una alimentació saludable encaminat a reduir en un 20% la ingesta de sal i sucres lliures en 1.000 dies. Andalusia té un Pla Integral d’Obesitat Infantil, que se centra en la formació i en la detecció precoç; la Comunitat de Madrid té InfaSEN, que promou una dieta saludable i posa l’accent en la importància del descans i l’activitat física; i Catalunya va implementar el 2019 un pla pilot amb el qual pretenia aturar el problema en les comunitats més desfavorides.
Altres exemples són el del Departament de Salut del País Basc que compta amb l’estratègia de prevenció “Sano”, amb la qual promou consumir més fruita i verdura, més temps d’activitat física i menys hores davant de les pantalles. “El sedentarisme és una altra de les causes associades a l’obesitat i hi ha estudis que mostren una associació positiva entre veure més de dues hores al dia la televisió i l’augment del sobrepès. Per tant, és un altre factor de risc sobre el qual cal dissenyar estratègies”, indica la vicepresidenta de la Societat Espanyola de Dietètica i Nutrició.
Catalunya, a més d’haver estat pionera a Espanya amb l’impost a les begudes ensucrades, també té la seva estratègia, on posa l’accent en les famílies amb menys recursos i compta amb experts en exercici i en psicologia per a crear missatges efectius que arribin als nens. Això és molt important, ja que –segons l’estudi Aladino– la prevalença de l’obesitat infantil és més alta en les rendes baixes. “S’ha de tenir en compte per a desenvolupar qualsevol mesura, tant si és de prevenció com de tractament”, afegeix Babio. Des de 2013, la Xunta de Galícia té el seu pla “Xermola” amb el qual es duen a terme controls de nutrició saludable a les escoles, es dona informació per mitjà de l’assistència sanitària i es promou l’activitat física en els menors.
Com es poden reduir aquestes despeses
Tots els experts coincideixen que totes aquestes campanyes són insuficients per a evitar el problema de l’obesitat. Per a l’OCDE és necessari implementar un paquet de polítiques que inclogui un etiquetatge que especifiqui si un aliment és saludable o no, la prescripció mèdica d’activitat i el foment de programes de benestar. Segons els seus càlculs, això podria suposar un estalvi de 32 milions d’euros a l’any en costos sanitaris. També diu que si s’aconsegueix una reducció calòrica del 20% en els aliments que tenen alt contingut en sucre, sal, calories i greixos saturats es podrien prevenir 472.000 malalties no transmissibles els pròxims 30 anys i estalviar 169 milions d’euros a l’any en costos sanitaris.
L’Organització Mundial de la Salut apel·la directament als polítics: “Per a frenar l’epidèmia d’obesitat infantil cal un compromís polític sostingut i la col·laboració de moltes parts interessades, tant públiques com privades. Els governs, els associats internacionals, la societat civil, les organitzacions no governamentals i el sector privat tenen un paper fonamental en la creació d’entorns saludables i de condicions d’assequibilitat i accessibilitat d’opcions dietètiques més bones per als nens i els adolescents”. De fet, el 2019, va demanar prohibir l’excés de sucre en els aliments per a nadons i que no es publicitessin aliments i begudes dolces per a aquest sector de la població.
Dins del seu marc d’estratègia, l’OMS va dur a terme entre el 2013 i el 2020 un pla d’acció mundial per a la prevenció i el control de malalties no transmissibles. O el que és el mateix, una estratègia global per a abordar les malalties prevenibles i cròniques que deriven de l’epidèmia de l’obesitat infantil. A més, compta amb una comissió destinada únicament a posar fi a aquest problema.
Nens amb malalties d’adults
L’obesitat infantil implica tot tipus de seqüeles, expliquen des de la Fundació Espanyola del Cor: “A més de suposar un problema d’autoestima, augmentar la dificultat per a fer activitats físiques i fomentar la discriminació entre els altres nens, implica un risc important per a la salut”. Entre els últims, facilita l’aparició de malalties coronàries, diabetis, hipertensió arterial, infart cerebral, apnea del son o l’osteoartritis. Totes, considerades tradicionalment malalties d’adults. “L’obesitat fa que els nens que en pateixen sumin 30 anys a la seva salut vascular”, apunten des d’aquesta fundació. Un pes enorme per a l’organisme que augmenta el risc de patir problemes cardiovasculars, i altres paràmetres com la glucosa, el colesterol total i els triglicèrids. “L’alta prevalença de l’obesitat condiciona l’aparició en nens de malalties com la diabetis, la hipertensió i altres patologies associades. Un infant amb obesitat té una malaltia que pot avançar a altres patologies i que li quedi reduïda la qualitat de vida”, explica Nancy Babio.
La magnitud de l’assumpte és tan gran que, després de presentar l’informe Risc cardiovascular des de la infància, el 2019, la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) urgia a les institucions a prendre mesures i proposava una sèrie de propostes d’actuació dirigides als menors per a millorar la salut futura de la població espanyola. En total, sis recomanacions, relacionades amb l’exercici físic i l’alimentació, i un segell de qualitat com a reconeixement als centres escolars que fomentin l’activitat física, l’educació nutricional i apostin per la qualitat dels menús escolars. “Els experts recomanem incloure una hora diària més d’activitat física a la setmana en Educació Infantil i Primària, ja que no només contribueix al desenvolupament físic i mental del nen, sinó que també fomenta la sociabilització”, explica Emilio Luengo, membre de la Societat Espanyola de Medicina de l’Esport. “En general, les escoles són un dels llocs clau per a dur a terme les mesures de prevenció perquè tenen la capacitat d’educar en una bona salut nutricional i al mateix temps fer que els infants ho transmetin als pares”, analitza Babio.
A més de les mesures físiques, la SEC recomana millorar la gestió i la qualitat de l’oferta alimentària en l’organització dels menús escolars. A més d’evitar les màquines dispensadores d’aliments a les escoles i els instituts.
Finalment, proposa la creació d’un segell de qualitat per als centres escolars que compleixin certes característiques relacionades amb la promoció de l’activitat física, l’educació nutricional i la qualitat de l’alimentació que se serveix al centre.
Què es fa en altres països?
Fora de les nostres fronteres hi ha diversos exemples d’estratègies per a combatre l’obesitat infantil. A Europa, l’Organització Mundial de la Salut ha posat en marxa una sèrie d’estratègies d’activitat física, alimentació i nutrició destinades tant a adults com a nens per a educar i detenir l’augment de sobrepès, obesitat i malnutrició. Tot i això, aquests plans no són obligatoris, sinó que reconeixen i respecten la llibertat d’acció dels estats.
Malgrat la no exigència, molts governs tenen els seus plans respectius per a abordar els problemes de l’obesitat, segons l’estudi Euro Health. El primer país que ha inclòs l’obesitat dins del seu programa de salut nacional amb l’objectiu de frenar-ne l’augment va ser Moldàvia, el 2014. Dos anys més tard, el Regne Unit va posar en marxa el seu pla d’acció contra l’obesitat infantil. També al Regne Unit, l’Ofcom (l’organisme independent que regula la televisió, la ràdio i les telecomunicacions) va prohibir l’emissió de tota mena de publicitat d’aliments ensucrats per a menors de 16 anys. Polònia també ha fet el mateix i ha posat en el focus de la seva estratègia l’alimentació al sistema educatiu. L’objectiu, encara vigent, és promoure una dieta saludable en els més petits.
Similar al cas espanyol és el de Malta, on l’obesitat i el sobrepès infantil també s’acosten al 40%. Per això, el país ha implementat una sèrie de mesures legislatives per a reduir-los. El 2016 es va aprovar la Llei de promoció d’estil de vida saludable i atenció de malalties no transmissibles, que té com a objectiu la promoció per mitjà de diferents accions de l’activitat física i una dieta saludable. Aquest país també té un Consell dedicat a assessorar en matèria d’obesitat. Entre altres qüestions que han aconseguit ha estat la d’implementar uns programes d’hàbits de vida saludable a les escoles i regular els aliments que es venen als nens a les escoles. Per comprovar que es compleixen, el Govern porta a terme inspeccions periòdiques.
Pel que fa a la figura del dietista-nutricionista, tan important en la prevenció, països com el Canadà, els Estats Units i alguns de la Unió Europea com Portugal ja incorporen aquesta figura en els seus sistemes sanitaris. El Canadà, per exemple, va establir el 2009 una ràtio mínima d’un dietista per cada 50.000 habitants, però posteriorment la va canviar a una d’entre 16.000 i 29.000 pacients.
Des del Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes compten amb un manifest en el qual demanen la inclusió d’aquests especialistes en el Sistema Nacional de Salut. Segons la seva proposta consideren necessari un expert per cada 100 llits en Atenció Especialitzada, un per cada 50.000 targetes sanitàries en Atenció Primària i un per cada 500.000 habitants en Salut Pública. “Els dietistes-nutricionistes que exerceixen en l’Atenció Primària poden estalviar al sistema de salut de 5,8 a 105 euros per cada euro invertit en els tractaments. Als hospitals s’ha vist que la intervenció del dietista-nutricionista redueix l’estada hospitalària (una inversió de 76 euros genera 1 dia menys d’ingrés) i disminueixen els casos de reingrés.
El cost sanitari del sobrepès i de les malalties associades
2.500 milions. Aquesta xifra es reparteix així:
- Obesitat: 65%
- Malalties cardiovasculars: 22,6%
- Diabetis tipus 2: 9%
- Dislipèmies (colesterol, triglicèrids o els dos): 2,4%
- Malalties musculoesquelètiques: 1%
Font: Costos socials i econòmics de l’obesitat i patologies.
Dietistes-nutricionistes en l’Atenció Primària
Incloure aquests professionals en els serveis d’Atenció Primària suposaria un estalvi del 500% de la despesa sanitària. Per cada euro invertit en els tractaments nutricionals:
- 56 € d’estalvi en termes de millora de la salut
- 3 € d’estalvi en costos sanitaris (medicació i ingressos hospitalaris)
- 4 € de guanys de productivitat (menys absentisme laboral)
Font: Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya (Codinucat)
Percentatge de despesa en salut relacionada amb el sobrepès i malalties associades
Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el 9,7% de la despesa sanitària espanyola es dedica a tractar l’obesitat i les malalties associades. Un percentatge superior al 8,4% de la mitjana en l’OCDE.
“Els pediatres no podem dedicar el temps que necessita un nen o una nena que ve cada tres mesos”
José Serrano, Pediatre i col·laborador del programa Infadimed per a la prevenció de l’obesitat infantil
Els pediatres d’Atenció Primària són la primera línia de defensa contra l’obesitat infantil. Tanmateix, el seu treball està ple d’obstacles que fa que sigui gairebé impossible fer un seguiment constant als menors. En parlem amb José Serrano, pediatre català i col·laborador del programa Infància i Dieta Mediterrània (Infadimed), una iniciativa impulsada per professionals d’Atenció Primària que promou la dieta mediterrània en els alumnes de tres i nou anys amb l’objectiu de donar eines als nens perquè puguin decidir què és més beneficiós per a la seva salut. “Es tracta d’anar a les escoles i posar-los dibuixos animats adaptats a les seves edats per a ensenyar-los hàbits saludables. Una prova que funciona és que al supermercat m’he trobat pares que em donen la culpa de no poder comprar pastes de rebosteria perquè el nen els renya”, diu José Serrano.
Creu que s’està fent prou per a prevenir l’obesitat infantil? L’obesitat infantil està arribant a unes xifres tremendes. L’últim estudi Aladino, el de 2019, mostra un descens aparent en contra de l’anterior, que és de 2015. Però si aprofundim una mica en les dades, veiem que en les famílies que tenen rendes per sota dels 18.000 euros anuals, aquestes taxes de sobrepès i obesitat han augmentat. És a dir, no només anem malament, sinó que anem pitjor perquè l’epidèmia de l’obesitat afecta cada vegada més les classes socials menys riques, que la majoria de les vegades tenen menys possibilitats de resoldre el tema tant econòmicament com socialment i educativament.
Quines pensa que són les causes d’aquestes xifres? Ha anat a pitjor per molts factors com la prevenció en si mateixa i els ens que se n’encarreguen, com l’Atenció Primària. En tenim la culpa els equips de pediatria? Podria ser, però la veritat és que, amb la quantitat de visites diàries que tenim, no podem dedicar el temps que necessita un nen o una nena que ve cada tres mesos. També en té la culpa la indústria alimentària, que ven uns productes generadors de l’obesitat i amb un públic molt clar que és la població infantil. Per això fan aquestes capses amb dibuixos, colors i superherois. I a més de tot això, li sumen regalets que fan que el nen demani als pares que els ho comprin. I en última instància, les autoritats reguladores. Si permetessin que l’Atenció Primària pogués dedicar més temps, que dietistes-nutricionistes participessin en les consultes, que no deixessin que la indústria alimentària tingues plena llibertat, i que apliquessin impostos als productes ensucrats per a impedir que es compressin amb tanta facilitat, tot portaria un curs molt més lògic.
Els pares són culpables? Jo diria que no, perquè tots volen el millor per als seus fills i filles. Més que culpables, són víctimes que acabaran patint l’obesitat dels seus fills.
Les autoritats responsables de regular hi fan prou? No. Tots aquests factors depenen en última instància de l’Administració. No només s’ha de controlar el problema que ja existeix, sinó que prèviament s’han de dedicar recursos per a educar en l’alimentació saludable i, quan vegin que se’n van de les pautes, posar-hi remei. Si permetessin als especialistes de l’Atenció Primària dedicar als pacients més de 15 minuts cada tres mesos, les coses estarien molt més orientades i no arribaríem als extrems que tenim ara.
Quan diu que fa falta més temps en les consultes, de quant de temps estaríem parlant? Hem quantificat que qualsevol nen que tingui una patologia crònica, on s’inclou l’obesitat, es mereix com a mínim 30 minuts al mes. I això, amb la sobrecàrrega de consultes i la infradotació de les plantilles és impossible. Per a prevenció tenim els mal anomenats “controls del nen sa”, que també són insuficients perquè són visites programades per a coincidir amb l’aplicació de vacunes, que els primers mesos de vida són freqüents, però a partir dels quatre anys –quan comencen a desenvolupar obesitat o han adquirit mals hàbits alimentaris– ja no els veiem durant anys. Estaria bé poder fer els controls almenys una vegada a l’any, o més, per a parlar d’hàbits saludables com l’alimentació, l’activitat física…
Quant a mesures de prevenció, se n’ha pres alguna de bona a parer seu? L’únic que veig de bo últimament és que cada vegada hi ha més professionals conscienciats amb el tema, però amb les mans lligades que els impossibiliten seguir endavant.
Què seria el primer que caldria fer perquè la prevenció fos més efectiva? Més professionals dedicats i formació específica als professionals en el tema. També ensenyar els educadors a les escoles i els nens des que són petits, que el que aprenen els dura per a tota la vida. Si hi hagués una classe a la setmana, des que són molt petits, tindrien els hàbits saludables instaurats per a tota la vida. Educació per a les famílies, moltes no tenen capacitat pel poder adquisitiu, però és que la majoria no sap el que compra. Un etiquetatge frontal que indiqui a les famílies el que és més saludable i el que no ho és, perquè no hagin d’anar a llegir les etiquetes posteriors, que fins i tot a mi em costen. Tot això depèn de l’Administració. També les taxes i impostos sobre begudes ensucrades i aliments poc saludables. Fomentar l’activitat física i difondre les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut sobre qüestions com les hores màximes que han d’estar els nens davant de pantalles. Hi ha moltes coses per fer.
Considera que s’hauria d’incloure en l’Atenció Primària els dietistes-nutricionistes? Totalment. Tant en pediatria com en medicina de família i per a prevenir malalties específiques. Els pediatres tenim la nostra formació en nutrició infantil, però ells en tenen molta més que nosaltres i també coneixements sobre com afecta a la salut pública, informació que nosaltres no solem tenir. Per tant, estic a favor de tenir-los com a companys. No com a consultors que venen una vegada cada 15 dies, sinó com a companys diaris.
“L’obesitat és una malaltia crònica que no sabem curar”
José María Capitán, vocal del Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes (CGCODN)
La inclusió de la figura del dietista-nutricionista dins dels serveis d’Atenció Primària és una de les reivindicacions històriques dels col·legis professionals. José María Capitán, membre del Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes, ens parla d’aquesta demanda i de com es pot abordar el problema de l’obesitat infantil des de diferents àmbits.
Quines mesures pensa que són necessàries per a combatre l’obesitat infantil? Augmentar els impostos en els aliments insans i rebaixar-los en els més sans. O una llei d’etiquetatge clara. Fa falta realment que les famílies tinguin accés a una informació nutricional als centres d’Atenció Primària amb la figura clau del dietista-nutricionista al capdavant de la prevenció. En definitiva, mesures que no siguin cosmètiques.
Quin paper tenen els dietistes-nutricionistes en el sistema públic de salut? No es compta amb nosaltres i això és increïble. Imagini’s que vol fer un pla de carreteres sense enginyers. En cap dels plans que hi ha actualment a Espanya per a lluitar contra l’obesitat estem inclosos els dietistes-nutricionistes, que som els professionals qualificats per a fer-ho. És una anomalia que té Espanya, on ni tan sols estem inclosos en els sistemes de salut autonòmics corresponents a cada comunitat. A la resta d’Europa són una figura clau en l’Atenció Primària, als centres d’atenció hospitalària i en molts altres sectors: no només en sanitat, sinó en restauració, en la indústria alimentària per a millorar perfils… Encara tenim molt de camí per recórrer. Si ens ho volem prendre seriosament i lluitar contra la pandèmia de l’obesitat, haurem de comptar amb els professionals que estan específicament qualificats.
Quin creu que ha de ser el paper dels pediatres en aquesta lluita? No tenim el mateix paper. Els pediatres no són especialistes en nutrició infantil i, si no és que es preocupen per saber sobre alimentació i en tenen nocions, no poden abordar completament aquest problema.
La prevenció comença ensenyant els més petits? Sí. L’epidèmia de l’obesitat, que està matant molta més gent que la COVID-19, s’està acarnissant especialment al nostre país. Un 40% dels nens pateixen una patologia de la qual la gent no és conscient fins a quin punt els afecta. És una malaltia crònica que no sabem curar. Una persona que és obesa ho serà la resta de la seva vida. Això explica que fins al 98% de la gent que fa una dieta d’aprimament recupera en un termini de cinc anys tot el pes perdut, i de vegades més, per l’efecte io-io.