Necessitat més que caprici
La recerca d’un buit en la jornada per a jugar amb els fills és gairebé tan important per al seu desenvolupament com una alimentació adequada. Ara bé, jugar amb els nostres fills no és una tasca fàcil. Als pares i les mares, els pot resultar tediós i moltes vegades comporta un esforç extra en una vida en què cada dia està més present l’estrès i menys el temps lliure. Especialment important és el joc fins als tres anys d’edat, atès que en aquest període de temps els xiquets i les xiquetes juguen menys entre ells -al principi perquè són massa menuts- i prefereixen els seus progenitors per a explorar el món del joc. En aquesta línia, diversos estudis demostren que les famílies que han fet del joc una base d’unió en la infància han tingut menys problemes en la turbulenta etapa de l’adolescència. Però es poden tenir molt bones intencions i no saber com fer aquesta trobada atractiva i beneficiosa.
Les conductes lúdiques estan presents des del moment del naixement. Fins als 8 mesos, són el seu cos i, esporàdicament, algun article molt familiar els que acaparen la seua atenció. A partir dels 9 mesos, tot el que abasta la seua mà és un joguet i quan veu que és capaç d’actuar sobre això, repeteix la maniobra.
- Els pares i mares han de tenir plena confiança en la capacitat del seu fill per a jugar i atorgar-li la iniciativa.
- Han d’observar el petit fins a arribar a entendre en què consisteix el joc. Si no ho aconsegueixen, han d’imitar-lo.
- Cal tractar de jugar sempre a la seua mateixa alçada, bé a terra o bé a la taula.
- És important respectar el temps destinat a jugar amb ells. Encara que siga mitja hora al dia, durant aquest temps no ha d’haver-hi res més. Tampoc el bebè ha de tenir altres necessitats: ni gana ni son.
- Es pot orientar el joc, si és necessari, però mai imposar les regles. De poc serveix.
- La imitació és bàsica. Poden passar minuts repetint sons, picaments de mà i moviments fàcils.
- Quan tenen entorn de dotze mesos, triomfa el joc d’amagar-se i la persecució a gates, tant del xiquet o la xiqueta com de l’adult.
- Es fixen en la pilota, que els acompanyarà de molt diverses formes en futurs jocs. Aquesta ha de ser prou gran com perquè no els càpiga en la boca.
- Introduir objectes en una caixa i treure’ls els resulta molt més divertit si els estan mirant i aprovant els seus encerts.
- El millor joguet en els primers mesos, encara que sone a tòpic, són el pare i la mare.
- A mesura que sumen dies, els regals que no ocupen més d’uns segons d’atenció comencen a suscitar la seua curiositat, però els avorreixen prompte.
El 60 % del temps que un xiquet s’està despert en aquestes edats el dedica a jugar, o almenys així hauria de ser. Aquesta puntualització és el toc d’atenció de l’Associació Espanyola de Pediatria, que adverteix que els nostres fills estan veient reduït el seu temps de joc per a ocupar-lo en un oci molt més passiu, basat en la tele o els videojocs. També en aquesta franja d’edat, encara que hi haja joguets, és imprescindible la presència d’un adult. El xiquet o la xiqueta encara no requereix els seus companys per a entretenir-se; podrà compartir espai i fins i tot joguets amb altres infants, però no formen part del seu joc.
- Ara el joc o els joguets mateixos adquireixen importància, però continua sent bàsic que els pares destinen un temps concret al joc.
- Les escasses regles, que no ho són perquè no es compleixen, les marquen ells. L’adult hi està per a ajudar, no per a ensenyar. L’espontaneïtat connota afectivitat i permet un intercanvi amb què s’aconsegueix comunicació i respecte.
- Els xiquets juguen a exercir les mateixes activitats que fan els adults i adquireixen d’aquesta forma habilitats per a la seua vida. Una pràctica molt útil és explicar-los les activitats quotidianes dels adults mentre es duen a terme.
- Al voltant dels dos anys comencen a utilitzar el llenguatge, i a dir en comptes de fer. Aquest gran pas es reflecteix en un esquema simbòlic de les accions i les paraules. Si abans inventava la realitat de forma mímica, ara convida el seu company a compartir aquest món irreal. “D’acord que…” és l’afegiment que avança una proposta teatral, que bé mereix ser acceptada.
- Encara que els adults tinguen molta pressa perquè els seus fills aprenguen habilitats i coneixements, prolongar la infància és important.
La pilota és una companya essencial de jocs. S’imposen els jocs de perseguir i atrapar, cantar i ballar, assenyalar a poc a poc les parts del cos…
- Ninos i peluixos, cotxes, trens i camions que puguen empentar, carregar i buidar.
- Trencaclosques i puzles senzills de peces grans.
- Jocs senzills de muntar.
- Galledes, pales i motlles per a jugar amb l’arena.
- Bancs de fuster.
El xiquet deixa de ser un bebè i comença a relacionar-se amb els companys, desitja compartir els seus jocs amb ells, al mateix temps que adquireix més independència dels seus pares. És capaç d’entretenir-se molt de temps jugant sol, per la qual cosa el temps de participació dels pares pot substituir-se per la lectura d’un conte.
Més enllà de ser un mer passatemps o diversió, el joc es considera hores d’ara com un aprenentatge per a la vida adulta. A això s’uneix la preocupació dels progenitors perquè no siga la televisió qui entretinga els més menuts. La conjunció dels dos factors ha posat en relleu que pares i mares han de promoure el joc i també han d’aprendre a fer-ho. La necessitat de jugar és innata, així ho recull en el seu article setè la Declaració dels Drets de la Infància de 1959, que cataloga el joc com un dret universal, una evidència del desenvolupament cultural que aspira a procurar als infants el major benestar. Els seus elements definitoris són:
- El joc és plaent i divertit.
- Les motivacions es troben en si mateixes i no al servei d’altres objectius. De fet, és més un gaudiment dels mitjans que no un esforç destinat a algun fi en particular.
- El joc és voluntari i espontani, mai obligatori.
- Implica participació activa del jugador.
- Ofereix tranquil.litat i alegria emocional perquè se sap que només és un joc.
- No cal un aprenentatge previ.