Les caixes d'estalvis destinen a iniciatives d'interès social deu vegades més diners que els bancs
Quan l’usuari tria una entitat bancària per a obrir un compte corrent, demanar un crèdit o qualsevol altra operació financera, valora una llarga sèrie d’aspectes entre els quals no seria sobrer incloure el de què fan amb els beneficis econòmics que aconsegueixen cada any: les diferències són espectaculars. CONSUMER ha analitzat el destí que donen als seus beneficis vint de les entitats financeres més importants del nostre país. D’aquestes, quinze són caixes d’estalvis (Caja Madrid, “la Caixa”, BBK, la Kutxa, Unicaja, Caixa Galicia, Ibercaja, Caja Vital, Caja Navarra, Caja Astur, Caja Cantabria, Caja Murcia, CAM, Caja Duero i Caja Rioja) i cinc, bancs: BSCH, BBVA, Banc Popular, Banc Sabadell i Bankinter.
Tot i que operen en el mateix sector i ofereixen serveis semblants, les caixes d’estalvi i els bancs són empreses ben diferents: les caixes no tenen ànim de lucre, manquen d’accionistes i el seu objectiu és la mediació financera i la prestació de serveis a fi de servir a la societat i tornar-li els beneficis generats per aquesta activitat, sense que els fundadors, els administradors o els gestors tinguen dret de participar-ne. En canvi, els bancs són negocis privats amb ànim de lucre els beneficis dels quals van a parar als propietaris i accionistes. Això no obsta perquè, en una imparable tendència que afecta el conjunt de les empreses, l’assumpció de la Responsabilitat Social Corporativa, la banca privada haja començat tímidament a invertir una part dels seus beneficis en obres de caràcter social, cultural o ambiental.
Tot i això, les diferències entre caixes i bancs continuen sent molt importants pel que fa al destí dels seus beneficis econòmics: les 15 caixes d’estalvis analitzades van dedicar l’any 2003 una mitjana del 28 % dels seus guanys (des del 40 % de Caja Rioja fins a l’exigu 19 % d’Unicaja) a allò que es coneix com obra social, que representa una suma total de 677 milions d’euros. Aquesta quantitat equival al 65 % dels diners destinats a obra social per les 46 caixes d’estalvi que hi ha a Espanya, dada que revela la representativitat d’aquest estudi a nivell nacional. En l’altre extrem, els cinc bancs privats estudiats van destinar de mitjana a iniciatives socials només el 2,4 % dels seus beneficis anuals, des del 4,3 % del Banc Popular fins a l’1 % del Banc Sabadell. Només Bankinter no va arribar a facilitar aquesta informació pel fet que no disposen encara de les dades, ja que és el primer any en què estan portant a terme aquest tipus d’accions socials externes a l’entitat.
El 2003, les caixes d’estalvi van superar àmpliament la seua obligació (llei vigent des de 1992) de destinar un mínim del 50 % dels seus beneficis anuals a reserves que en garantisquen la solvència i el futur econòmic, ja que en van dedicar de mitjana gairebé el 72 % a aquesta estratègica funció. Els diners que no són destinats a reserva (atès que no hi ha accionistes ni propietaris a qui calga compensar la seua inversió), les caixes d’estalvis han de dirigir-los a obra social; en altres paraules, del 50 % dels beneficis que podrien destinar a obra social, les caixes d’estalvi espanyoles destinen a aquestes iniciatives filantròpiques només el 28 %. L’Administració pública, amb aquesta obligació de destinar el 50 % a reserves, imposa des de fa ja molts anys una certa austeritat en la despesa dels beneficis amb la clara finalitat d’assegurar el futur de les caixes d’estalvi i, en última instància, dels diners dels seus clients (majoritàriament persones físiques i no empreses), però pel que es veu, les caixes fan una aportació extra a aquesta proporció ja de per si important i aposten més per la consolidació econòmica i la solvència de l’entitat que no per revertir cada any a la societat la major part legalment admissible dels beneficis econòmics que genera la seua activitat. De les 15 caixes d’estalvi estudiades, només quatre destinen més del 30 % dels seus beneficis a obra social.
Molt pot parlar-se, de totes maneres, sobre l’objectiu últim d’algunes d’aquestes iniciatives socials de les entitats financeres -i, per extensió, de la resta d’empreses-, ja que podrien estar “contaminades” per la recerca de resultats en termes de publicitat i imatge per a aquestes empreses, però aparquem aquesta qüestió, més teòrica que pràctica, per a centrar-nos en els aspectes més diàfans del que fan caixes i bancs amb els beneficis que destinen a iniciatives socials.
També entre les caixes hi ha diferències
No totes les caixes van ser igual de generoses amb la seua obra social: les que van aportar més diners a aquesta comesa altruista van ser les dues més grans en volum de negoci: “la Caixa” va destinar a la seua obra social 177 milions d’euros i Caja Madrid una mica més de 136 milions d’euros. A continuació figuren BBK (57 milions), i Caixa Galicia (51,5 milions). En l’altre extrem, les aportacions menys copioses van correspondre a Caja Rioja, amb poc menys de 5 milions d’euros, Caja Cantabria (una mica més de 7 milions) i Caja Vital, amb un poc més de 12 milions d’euros. Però, naturalment, tampoc totes les caixes no van guanyar el mateix. Si es comparen els percentatges dels beneficis que cada una vaa destinar a obra social, es comprova que la més generosa va ser Caja Rioja (gairebé el 40 %), seguida de “la Caixa” (37,6 %) i de Caja Navarra, Caja Cantabria, Caixa Galicia i BBK (les quatre, entre el 33 % i el 30 %). Als llocs de cua es troben Unicaja (a penes va destinar un exigu 19 % dels seus beneficis a obra social) i la Kutxa guipuscoana, amb un mediocre 21 %. De totes maneres, si aquests últims modestos percentatges es comparen amb els de qualsevol banc, adquireixen una lectura ben distinta: els bancs estudiats a penes destinen, de mitjana, un 2,4 % dels seus beneficis anuals a accions d’interès social.
La majoria de les caixes d’estalvis estudiades han invertit el 2003 més diners que l’any anterior en les seues respectives obres socials. L’excepció la constitueixen Caja Cantabria, que l’ha reduït ostensiblement (600.000 euros), i Caja Rioja i BBK, que l’han mantingut i disminuït un poc (només 19.000 euros), respectivament. L’evolució 2002-2003 en termes percentuals revela xifres molt positives només en “la Caixa” (del 26 % dels beneficis per a obra social el 2002 al 37 % de 2003) i lleugerament favorables en Caja Astur (del 21 % a gairebé el 24 %) i Caja Murcia (de gairebé el 26 % a més del 28 %). En l’altre costat de la balança se situen Caja Cantabria (del 42 % al 32 %), Caixa Galicia (del 33 % al 31 %), Ibercaja (del 25 % a poc més del 23 %) i Unicaja (de poc més del 20 % al 19 %). Una altra forma de mesurar el compromís de les caixes d’estalvi amb la seua obra social és fer-ho a partir dels recursos de clients que gestionen. Seguint aquest criteri, el lideratge és cosa de la biscaïna BBK, ja que torna directament a la societat gairebé 4.000 euros per cada milió d’euros de clients que gestiona. A continuació, també per damunt dels 3.000 euros per cada milió d’euros dels seus clients, se situen Caja Astur i la Kutxa.
Més de la meitat de la inversió (52,4 %) de les caixes d’estalvi espanyoles en obra social té com a destí l’ampli apartat de “Cultura i Temps Lliure”. Especialment destacada és la de Caja Navarra, que dirigeix gairebé el 80 % de la seua dotació per a obra social a aquest epígraf. També per sobre de la mitjana figuren Caja Duero (65 %), i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), Caja Vital i Caja Astur, amb més del 60 % de la seua obra social dedicat a cultura i temps lliure. Gran part de la inversió és destinada a la creació i el manteniment de sales, museus, espais polivalents i biblioteques. Una altra part es dirigeix a les representacions musicals i teatrals, i a congressos, seminaris i exposicions. I quant al temps lliure, la tasca principal és el manteniment de clubs per a la tercera edat.
Per la seua banda, l’epígraf “Assistència Social i Sanitària” va disposar el 2003 del 24 % dels diners destinats a obra social per les caixes d’estalvis. Molt destacada és la inversió efectuada per les basques Kutxa i BBK, que dediquen respectivament el 49 % i el 44 % de la seua obra social a aquest epígraf solidari, que és el que ha registrat un augment més elevat els últims anys. La tercera edat, tant a través de residències com de centres de dia, ha sigut el col.lectiu més beneficiat per la inversió en aquest apartat, seguit de guarderies infantils, tallers ocupacionals per a discapacitats i habitatges tutelats. En l’àmbit sanitari, l’obra social de les caixes d’estalvis es va centrar en ajudes i subvencions a centres hospitalaris.
Ja en el tercer apartat, les caixes van dedicar el 15 % del pressupost de la seua obra social de 2003 a “Educació i Investigació”, que preferentment consisteix en suport a la formació professional i tècnica i a les universitats. Nítidament per damunt de la mitjana se situen les inversions de Kutxa i Caja Madrid (amb el 26 % destinat a aquest capítol), Caja Vital i BBK (22 % i 21 %, respectivament).
Finalment, el “Patrimoni Historicoartístic i Medi Ambient” va comptar amb només el 8,6 % dels diners de l’obra social. Les entitats amb més aportacions (sempre en termes percentuals, i no en import absolut) van ser la CAM (20 %), Caja Murcia i Caja Duero (ambdues, el 17 %). Les principals actuacions en aquest àmbit es dirigeixen a la rehabilitació d’edificis i espais historicoartístics, i a la restauració i conservació d’obres d’art. Quant al medi ambient, les iniciatives se centren en el manteniment de centres de caràcter experimental i educatiu, parcs naturals, boscos i jardins botànics.
Evoluciona amb el pas del temps
La inversió en obra social de les caixes d’estalvi ha anat modificant-se amb el pas del temps, en bona mesura a causa de les noves demandes de la societat. Així, des del començament del segle passat fins a les acaballes dels anys 60, estava orientada cap a les necessitats bàsiques de la població més desfavorida, cap a tasques benèfiques i assistencials, com ara l’assistència sanitària, el repartiment d’aliments per a indigents, l’atenció a infants desnodrits, la rehabilitació de mutilats, etc. Es tractava de facilitar l’accés de gran part de la població a una sèrie de necessitats bàsiques que l’estat no cobria. A partir dels anys 70 i fins a finals dels 80, amb l’arribada de l’emergent estat de benestar, el paper assistencial i benèfic de les caixes d’estalvis perd vigència i gran part de la seua obra social es dirigeix cap als àmbits cultural i educatiu, especialment amb la construcció i el manteniment de col.legis, biblioteques i sales d’exposicions, reconstrucció d’edificis i rehabilitació d’obres d’art, etc.
Aquests últims anys, de totes maneres, es percep certa tendència de tornada a les iniciatives i projectes de caràcter assistencial i sanitari, especialment els vinculats amb col.lectius desfavorits (immigrants, marginats, desocupats) i amb els ancians, principalment amb la fórmula de l’atenció domiciliària i la creació de centres de dia. Així, bona part de la inversió actual en obra social es destina a la inclusió de les minories menys integrades en la societat, mitjançant programes educatius, de formació i ocupació. Es tracta, en la majoria dels casos, d’una aportació complementària a les accions que duen a terme les administracions públiques. Altres accions a què es dóna prioritat últimament són les relacionades amb les ONG, principalment mitjançant la concessió d’ajudes i subvencions. També es posa un èmfasi especial en la col.laboració amb organismes oficials en activitats relacionades amb el voluntariat. Del total invertit per les caixes el 2003, fins a un 86 % ha servit per a mantenir l’obra social ja existent, dada que significa que aquesta última té vocació de permanència.
La majoria dels bancs, sobretot els més importants, estan començant a destinar part dels seus beneficis a iniciatives d’interès social, ambiental, educatiu, solidari, etc., però una anàlisi de les seues memòries econòmiques de 2003 els deixa encara en mal lloc respecte de les caixes d’estalvis. Els bancs no tenen l’obligació legal de fer aquestes aportacions que reverteixen en la societat, encara que tant els ciutadans en general com els clients sol.liciten cada vegada més nítidament a les empreses que invertisquen una proporció creixent dels seus beneficis en accions i projectes que redunden en benefici de la societat, i això superant el mer patrocini o mecenatge d’activitats culturals o esportives que els reporta publicitat. Una mirada a la inversió realitzada per caixes d’estalvis i bancs en obres d’interès social aclareix les coses: mentre que les caixes destinen entre el 20 % i el 40 % dels seus beneficis anuals a cobrir necessitats socials o a fomentar la cultura i l’educació, el que han invertit els bancs representa entre l’1 % i el 4 % dels seus beneficis.
Normes per a les caixes d'estalvis
Pel fet que una part substancial de les competències de les caixes d’estalvis es troba en mans de l’administració pública de les comunitats autònomes, s’està produint una gran diversitat normativa, especialment pel que fa a la composició dels seus òrgans de govern, la materialització d’inversions i el destí de l’obra social. L’òrgan que aprova la distribució de resultats i el pressupost de l’obra beneficosocial d’una caixa és la seua Assemblea General, que remetrà els dos pressupostos al Ministeri d’Economia -a través del Banc d’Espanya- per tal que siguen autoritzats. Ara bé, l’autorització de l’obra social aprovada per l’Assemblea General de la caixa d’estalvis és una competència assumida gairebé sempre per les comunitats autònomes, fet que produeix una gran dispersió normativa. Aquesta situació ha generat no poca controvèrsia, ja que des d’alguns governs autonòmics s’intenta controlar el destí de bona part dels recursos destinats a l’obra social. En opinió de diverses caixes d’estalvis consultades per CONSUMER, el fet que l’obra social tinga un clar interès públic no forçosament significa que les decisions que li afecten hagen de ser dirigides des dels poders públics. Les caixes argumenten que, per donar un millor servei a la societat, cal coordinar les seues actuacions socials amb les recomanacions dels poders públics de forma que es puguen arribar a acords entre totes dues parts, però sempre respectant la posició d’independència i autonomia de les caixes d’estalvi. Un exemple de col.laboració fèrtil entre administracions públiques i caixes d’estalvi és el de Castella i Lleó: un organisme de nova creació, format per cinc de les sis caixes d’estalvi de la regió, s’encarrega de coordinar les seues inversions en obra social.
Quant a la normativa més recent, bona part dels canvis legislatius a escala autonòmica fan referència a dues qüestions. D’una banda, l’obligació de les caixes d’estalvis que operen en una comunitat autònoma sense tenir-hi el domicili social, d’efectuar inversions o despeses en obra social en aquesta comunitat destinant almenys la part proporcional als recursos aliens captats en aquesta comunitat respecte dels recursos totals de l’entitat. En algunes comunitats (com ara Castella-la Manxa), perquè l’obra social compute com a efectuada en aquest territori, ha de seguir els criteris fixats pel govern autonòmic. No obstant això, una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha anul.lat (“per vulnerar l’autonomia”) l’article que regula la intervenció del govern autònom en la gestió de l’obra social de les entitats d’estalvi amb seu en aquesta comunitat. L’Alt Tribunal estima que el decret del Govern Basc que fixava les directrius que havien d’aplicar les caixes, després d’una consulta amb aquestes entitats en matèria d’obra social, “excedeix l’habilitació de la Llei”. A més, diu que vulnera l’autonomia de les caixes i que “incideix en el seu àmbit d’actuació” i “limita la possibilitat de finançament de serveis municipals”. Les caixes d’estalvis basques consideren que no s’ajusta a dret que siga l’executiu basc qui done llum verda a la seua proposta de distribució de beneficis, el projecte de l’obra social de l’exercici en curs i la liquidació del pressupost de l’any precedent.
La segona qüestió afectada pels canvis en les normatives autonòmiques és d’àmbit més general: correspon a la conselleria competent en matèria de caixes d’estalvis l’autorització dels acords adoptats per l’Assemblea General de l’entitat relatius a la distribució dels beneficis, com també al pressupost i la liquidació de l’obra social de cada exercici.
- No tenen ànim de lucre i manquen d’accionistes o propietaris: l’excedent o benefici anual d’aquestes entitats ha d’atendre dos aspectes: reforçar-ne la solvència i el futur econòmic (diners destinats a “reserva”) i atendre les necessitats socials (diners per a obra social).
- Especialització: les caixes s’han especialitzat tradicionalment en les operacions de banca al detall, basades en la captació de l’estalvi familiar i popular i en l’atenció a les necessitats financeres de famílies, petites i mitjanes empreses i corporacions territorials.
- Territorialitat: equips directius de representants territorials, dedicació prioritària al desenvolupament econòmic i social de la seua regió i gran densitat de la xarxa de sucursals en la seua regió d’origen.
Legalment, les caixes d’estalvi han de destinar a reserves o fons de previsió un 50 % dels seus excedents líquids. La resta seran dirigits a inversions de caràcter beneficosocial. L’obra social de les caixes d’estalvi està estructurada entorn de tres eixos organitzatius: obra social pròpia, en col·laboració i, finalment, l’aliena. La pròpia és la modalitat més comuna (rep el 74 % dels fons per a obra social de les caixes espanyoles) i consisteix a assumir en solitari la inversió, gestió i administració de les activitats i iniciatives. La materialització de l’obra social de cada caixa d’estalvis es fa mitjançant la dotació pressupostària a diverses fundacions, orientada cada una d’aquestes a activitats o iniciatives concretes. L’obra social pròpia, gestionada directament per les caixes, va donar treball a prop de 12.000 persones a Espanya l’any 2003.