La família, clau en l'educació en valors
Els pares i mares, i la societat en general, estan cada vegada més preocupats pels comportaments i actituds d’una part important dels infants i joves. El consum de drogues, la proliferació de la violència, la falta de respecte, l’assetjament a les aules o els mals resultats acadèmics són problemes evidents, i creixents, que porten a parlar d’una crisi de valors. Encara que les causes i els factors varien, els experts coincideixen a afirmar que la família té un paper crucial en la solució. Per tant, tot i els dubtes que hi ha sobre ella, la família continua sent el nus essencial de la constitució de la personalitat i de la socialització dels fills en els valors comuns de la col.lectivitat.
Els valors són elements centrals en el sistema de creences de les persones i es relacionen amb estats ideals de vida. Responen a les nostres necessitats com a persones, ens proporcionen criteris per a avaluar els altres, els esdeveniments que ens envolten i nosaltres mateixos. Els valors ens orienten en la vida, ens fan comprendre i estimar els altres. El primer context del seu aprenentatge es troba en la família, que no tan sols serà la transmissora d’aquests principis i regles: en la família es comparteix un projecte vital en el qual es dóna un compromís emocional; s’ofereix un context de desenvolupament de les persones, siguen fills, pares o avis, i es possibilita una trobada intergeneracional; i sens dubte, és una xarxa de suport per als canvis i les crisis. Però no només suposa això per als infants. Ells són, així mateix, agents actius en el procés de la seua construcció, en la mesura en què la relació pares-fills és una relació transaccional, és a dir, d’anada i tornada, encara que siga de caràcter asimètric.
Això significa que no tan sols canvien o s’influeix en els valors dels infants, sinó també en els dels adults. Per exemple, després de tenir fills una persona pot donar més valor a la seguretat que al reconeixement social. Les regles familiars són en general implícites, es transmeten de generació en generació i poden funcionar com a vehicles d’expressió dels valors, però han de ser considerades com a flexibles, ja que han de canviar al llarg del cicle familiar i estar al servei del creixement dels membres del grup. Per això, el conreu dels valors no només es fa modificant les conductes dels fills o les dels pares, sinó amb la transformació dels tipus de relació en l’estructura familiar.
Més enllà de la forma que adquirisca, la família continua sent la institució que té la funció fonamental de respondre a les necessitats i les relacions essencials per al futur de l’infant i del seu desenvolupament psíquic. Segons les investigacions actuals, el model d’autoritat recíproca apareix en l’actualitat com el més indicat per a afavorir el creixement del fill en totes les dimensions. Els canvis que hi ha hagut en l’interior de la família des dels anys 70 han deixat de banda el model tradicional, amb un forta i rígida divisió de rols entre home i dona, i entre pares i fills. Els pares i mares opten avui per una educació per a la llibertat en què es dóna més valor a la comunicació, el diàleg i la tolerància. La família apareix com la primera instància on s’experimenta i s’organitza el futur individual, on es donen les contradiccions entre pertànyer a un grup i al mateix temps mantenir l’autonomia, assemblar-s’hi i diferenciar-se’n. En el nucli familiar es construeix la identitat i es constitueix el primer pas important cap a la cultura, l’organització del sistema de valors, la manera de pensar i de comportar-se d’acord amb la pertinença cultural.
De totes maneres, més enllà de l’estructura, la història, la cultura i la composició de la família, les funcions principals continuen sent les mateixes: afavorir tant com es puga les relacions i les condicions necessàries perquè els fills maduren en el respecte cap a ells mateixos i cap a les altres persones. I no hi ha dubte que la relació pares/mares-fills per mitjà de l’educació en valors constitueix l’escena primera i fonamental per a aconseguir aquesta meta.
Tot aquest procés passa per portar endavant el projecte educatiu de la família. Es tracta d’un acord no escrit que defineix la forma en què s’organitzen les famílies, com es divideixen les tasques i quines expectatives generen els seus membres. Aquests valors, actituds i confiances es materialitzen sota un mètode que determina els seus senyals d’identitat, plasmats en un estil amb què es transmeten els continguts de l’aprenentatge i que diferencia unes famílies de les altres. Així, es distingeixen diversos estils educatius que vénen determinats per la presència o absència de dues variables fonamentals a l’hora d’establir-se la relació pares/mares-fills: la quantitat d’afecte o disponibilitat dels pares i mares; i el control o exigència paterna/materna que es plasma en la relació pares/mares-fills.
D’aquesta forma, segons com es combinen l’afecte i l’exigència, sorgiran quatre tipus de famílies:
- Famílies amb autoritat recíproca. En les quals aquestes dues dimensions estan equilibrades: s’exerceix un control consistent i raonat i al mateix temps es parteix de l’acceptació dels drets i deures dels fills, i es demana d’aquests l’acceptació dels drets i deures dels pares i mares.
- Pares i mares autoritaris-repressius. Si bé el control que hi ha és tan fort com en el cas anterior, no ve acompanyat de reciprocitat, per la qual cosa es torna rígida i no deixa espai als fills per a l’exercici de la llibertat.
- Pares i mares permissius-indulgents. En aquest cas no hi ha control per part dels progenitors, que no són directius, no estableixen normes. De totes maneres, aquests pares i mares estan molt implicats afectivament i atents a les necessitats dels seus fills.
- Pares permissius-negligents. En aquest cas la permissivitat no està acompanyada d’implicació afectiva i s’assembla molt a l’abandó.