Quan són considerades arqueològiques unes restes?
Hem de partir de la mateixa definició d’arqueologia, és a dir, acostar-nos a aquesta disciplina que tracta de buscar, estudiar i analitzar objectes materials que ajuden a comprendre aspectes desconeguts de la història. Per a aquest fi es val de vestigis que revelen l’activitat humana d’èpoques passades, no necessàriament remotes, i que ajuden a resoldre les preguntes que ens fem del passat.
Aquests vestigis, quan passen a ser considerats patrimoni?
La “importància” com a concepte sempre és relativa. Uns humils fragments de sílex i ossos, associats a un estrat de terra concret, poden revolucionar el coneixement científic sobre un període prehistòric i la seua importància no és ni artística ni crematística. Per al profà no tenen importància i per al docte sí que en tenen, potser fins i tot en excés. El terme mitjà l’intenten establir les administracions regionals, que són les qui van assumir les competències en la protecció del seu patrimoni històric i les que determinen les pautes de conservació en cada cas.
La llei parla de “terrenys susceptibles de contenir restes”. Com se sap que ho són?
L’obligació de comptar amb un arqueòleg i pressupostar el seu treball fa que l’especialista, quan no coneix de manera fefaent l’existència de restes, es presente al lloc després d’estudiar les cartes arqueològiques, veure fotografies aèries i estudiar annals d’història. Una vegada allí s’inspecciona el sòl. A força d’experiència, de caminades, acabes adquirint la capacitat de llegir els indicis externs que et porten a concloure que allà hi ha restes: monticles de terra, diferents colors de l’argila, pedres col.locades d’una determinada manera, etc. Quan els uneixes et donen un marge d’error molt escàs. Si l’evidència de restes és clara, s’organitza un equip que estudia els llocs que a priori podrien amagar-les. Aquest professional ha de comptar moltes vegades amb paleontòlegs l’interès dels quals se centra en els aspectes científics, de geòlegs que ajuden a analitzar les mostres terrestres, o d’historiadors i fins i tot de filòlegs que estudien la toponímia a la recerca de pistes. També necessita enginyers de camins i arquitectes que ajuden a interpretar plànols. A partir d’aquí, com en el cas d’Illescas, s’aprofita l’estiu per a treure a la llum les restes i s’emet un informe a l’administració. Les mesures que cal prendre ja no formen part de la nostra competència.
Si no hi hagués lleis que salvaguardassen les restes, hi hauria una sensibilitat per a protegir-les?
Si no hi hagués lleis de protecció del patrimoni arqueològic però hi hagués en canvi un gran sistema educatiu, vull creure que sí. La falta de sensibilitat amb el patrimoni historicoarqueològic, cultural o etnogràfic, al meu entendre, és producte de la ignorància.
Per què moltes vegades les ruïnes de civilitzacions passades apareixen colgades sota terra, com si les ciutats hagueren “crescut”?
Perquè han crescut. Un espai propici per a la vida i l’activitat humana es reutilitza constantment, llevat que l’arrasem o la contaminem sense remei. Per això és fàcil trobar vestigis de cultures remotes sota les nostres cases i són molt freqüents a les terrasses dels rius. Solen aparèixer enterrats per la dinàmica geològica general d’erosió-sedimentació. Encara que no tots: molts elements són construccions que es poden mantenir en peu i sobre els quals també s’aplica metodologia arqueològica per al seu estudi.
La iniciació d’obres en els nuclis antics va acompanyada gairebé sempre de polèmica entre la part política o administrativa i els sectors socials que demanden un respecte més gran pel que amaga el subsòl. La ciutadania, mentrestant, sense saber a què ha d’atenir-se escolta els motius pels quals se suprimeixen places d’un pàrquing necessari o se suspèn una promoció de vivendes.
Les obres en els nuclis antics són, en efecte, molt polèmiques. Els arqueòlegs i les administracions amb competència en la protecció del patrimoni preferim que no s’hi faça cap obra, però en alguns casos són inevitables, i en molts altres necessàries. De totes maneres, l’experiència diu que quan un equip de govern es planteja una transformació urbana en un nucli antic, comencen a tenir presència factors com el prestigi o l’interès propagandístic, gairebé sempre buscant el mèrit per resoldre algun problema urbanístic previ o fins i tot un interès social que puga tenir l’obra, que a vegades és indiscutible que el té. Les raons de la polèmica solen provenir de l’interès dels polítics que encarreguen o consenteixen l’obra, que mai no sol coincidir amb l’interès cultural, per la qual cosa se sol demostrar poc de respecte. Els països sensibles i amb polítiques proteccionistes que valoren i integren els seus elements patrimonials i inverteixen en el seu coneixement i difusió estan al capdamunt mundial del desenvolupament. Aquests països estan marcant el camí: rehabilitació i conservació de nuclis antics i desviació d’infraestructures i millores urbanístiques als afores. I estem parlant de ciutats amb una riquesa medieval molt important.
Comporta respecte el costum de conservar un tros de muralla, apedaçada amb formigó, als aparcaments subterranis?
Serveix de molt poc. Al polític, per a rentar la seua consciència. Al ciutadà, per a gairebé res. Els arqueòlegs intentem no tocar res, ni per a estudiar-ho ni per a traslladar-ho, però no sempre pot ser així. Vull dir que el nostre interès no és recuperar els vestigis per estudiar-los, tot al contrari, si estigués en les nostres mans deixaríem les coses tal com estan, i per descomptat, sempre que siga possible, i sempre cal intentar que ho siga, val la pena subordinar una obra moderna a les restes valuoses. Per pur respecte al patrimoni que és de tots, també de les generacions futures. D’aquesta forma, si avui ho respectem, d’aquí a 50 anys ens ho agrairan i, a més, és segur que d’aquí a 100 anys es podrà estudiar amb més mitjans i amb tècniques millors.
I què succeeix amb allò que ja s’ha esguerrat? No és tan estrany descobrir que una rasa per a separar dues terres s’ha servit de les pedres d’un pont romà al qual ningú no feia cas i queia a trossos. Són recuperables?
En el passat van ser freqüents les reutilitzacions. Toledo n’és un bon exemple. Hi ha molts edificis renaixentistes que disposen de carreus i fins i tot atovons de procedència romana, perquè eren materials de molt alta qualitat i més fàcils d’arrancar que de reproduir. De totes maneres, ara això només es pot fer amb construccions que no estan protegides. A poc a poc a Espanya s’ha anat apreciant i valorant més el patrimoni, en part per l’esperó d’un turisme culte emergent que demana espais arqueològics ben conservats i interpretats. Aquest fet ha forçat postures de canvi respecte de la posada en valor del patrimoni en totes les comunitats autònomes. Mèrida és un bon exemple de ciutat desbordada pel seu ric passat i per un turisme que valora precisament els béns que conserva. Altres ciutats no han tingut tanta visió i van destruir el que va poder ser la seua riquesa més gran. Millor que no les citem. De totes maneres, queda molt per fer i hem de tenir com a referent altres ciutats d’Europa que tenen molt menys volum de restes arqueològiques (exceptuant les italianes), però un gran respecte en el seu tractament.