Rebuigs animals sense riscs
La carn és un dels aliments bàsics en la cistella del mercat dels consumidors. Segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, el consum de productes carnis a Espanya el 2004 es va situar en uns 53 quilograms per habitant i any. L’increment en el consum de carn que els països desenvolupats van experimentar en l’última meitat del segle XX va portar a la utilització de mètodes de cria intensiva amb una gestió i eliminació dels residus carnis algunes vegades inadequades, la qual cosa va afavorir l’aparició de nous perills per a la salut entre mitjan dels 80 i mitjan dels 90, com el mal de les vaques boges, una malaltia del sistema nerviós central del vaquí que va acabar afectant els éssers humans, o les dioxines, unes substàncies químiques amb efectes cancerígens. Una vegada que es van aconseguir controlar aquests problemes alimentaris, els països amb controls sanitaris rigorosos, entre ells Espanya, van prendre una sèrie de mesures perquè no tornessen a produir-se, com la prohibició de l’ús de les farines càrnies per a l’alimentació animal i dels enterraments dels cadàvers d’animals en les granges, que fins aquell moment s’efectuava de manera habitual.
Segons la Confederació d’Organitzacions Empresarials del Sector Carni d’Espanya (Confecarne), no hi ha una dada precisa de volum de rebuigs, ja que no tots s’eliminen com a residus i alguns subproductes, com la pell, poden aprofitar-se. Ara bé, algunes estimacions apunten que anualment es generen a Espanya al voltant de 300.000 tones de residus. La seua eliminació es controla per mitjà del Pla Nacional de Residus d’Escorxadors, Decomissos, Subproductes Carnis i Animals Morts 2000-2006, elaborat com a complement del Pla Nacional de Residus Urbans i adaptat a la Directiva sobre Normes Sanitàries Reguladores dels Subproductes de la Unió Europea (UE).
La legislació actual prohibeix els soterraments, per la qual cosa s’ha optat per la incineració com a mètode d’eliminació dels residus. Les despulles d’animals són considerades residus biodegradables i, per tant, suposen un risc ambiental i sanitari, ja que amb la seua descomposició poden contaminar l’aire, el sòl i les aigües, tant superficials com subterrànies. Els cadàvers i residus dels escorxadors són transportats per personal autoritzat en vehicles de tonatge mitjà fins al centre de tractament corresponent, que ha de disposar d’instal·lacions i personal adequat segons el tipus de residus. La despesa que comporta destruir aquests materials el paguen des de 2002 els consumidors en el preu final dels productes, després d’un acord entre responsables de les grans superfícies, operadors dels escorxadors i la distribució majorista del sector carni.
Un altre dels grans focus de residus carnis són els comerços, restaurants i bars, menjadors col·lectius i llars. Ara per ara, la majoria d’aquests rebuigs es retiren a abocadors de fem. En aquests, la carn es descompon i fa de caldo de cultiu per al creixement microbià, que en última instància pot acabar contaminant els aqüífers. Pel fet que no hi ha una gestió estesa d’aquests rebuigs, és difícil saber la quantitat que representen i la veritat és que la seua recollida i gestió posterior és un veritable mal de cap. Encara que hi ha una normativa, la seua aplicació és prou laxa. En aquests moments s’especula sobre la creació d’un sistema integral de gestió (SIG) semblant al que actualment s’aplica en la recollida d’envasos i electrodomèstics.
Hi ha empreses que ofereixen diferents solucions segons la forma de produir la combustió, la capacitat de tractament, etc., per la qual cosa s’ofereixen des de petits forns per a animals de companyia, destinats a servicis zoosanitaris, escorxadors, etc. fins a instal·lacions de gran capacitat. La tendència actual és comptar amb dependències de tipus mitjà o gran que servisquen a diverses províncies o, fins i tot, a comunitats autònomes, de manera que puguen estalviar-se costos.
Els forns crematoris utilitzen com combustible gasoil C, gas natural o propà i contenen cremadors que arriben als 800 °C. Per mitjà d’un carregador hidràulic, els animals són introduïts en l’interior del forn. Les cendres resultants es retiren de forma automàtica i els gasos es controlen per mitjà de sistemes de mesurament d’emissions i són tractats per a eliminar dioxines, partícules sòlides i altres compostos. En el cas de les instal·lacions de major grandària, disposen a més d’una cambra frigorífica de grans dimensions per a la conservació de les restes d’animals fins a la seua cremació.
Segons dades de Confecarne, a Espanya es van generar l’any passat 3,2 milions de tones de porcí; 1,3 milions d’aviram, fonamentalment pollastre; 714.000 tones de vaquí; 250.000 tones d’oví i cabrum; 120.000 tones de conill; i 1,2 milions de tones de productes elaborats. Les crisis provocades per les “vaques boges”, la febra aftosa o la pesta porcina van impactar de forma notable en el sector, encara que en l’actualitat els productes carnis són un dels aliments que més grau de confiança ofereix. La grip aviària, l’última crisi que ha sacsejat el sector carni, ha tingut de moment, segons els indicadors, un efecte limitat sobre el consum. El fet que encara no s’haja detectat cap cas d’au contaminada a Espanya i l’estricte sistema de cria aplicat al nostre país han contribuït a evitar-ho.
Les organitzacions de productors i els ministeris d’Agricultura, Medi Ambient i Educació i Ciència estan estudiant sistemes alternatius a les grans incineradores per a eliminar aquests residus. Una possible solució podria arribar amb la instal·lació de miniincineradores en les mateixes explotacions, però els responsables del sector carni critiquen que les autoritats són molt exigents a l’hora de concedir llicències per les emissions que poguessen generar. Un altre mètode que compta amb el suport de la majoria del sector és el desenvolupament de fosses estanques especials en les quals podrien eliminar-se les restes de manera respectuosa amb el medi ambient. Associacions com Ecologistes en Acció plantegen alternatives a la incineració o l’abocament, com la implantació de plantes de digestió anaeròbica de residus d’escorxador i altres residus orgànics dins de polígons agroalimentaris. Aquestes organitzacions recorden que la UE exigeix el principi d’autosuficiència i proximitat en la gestió dels residus. La digestió anaeròbica és un procés que redueix el contingut orgànic dels residus per l’acció de microorganismes en absència d’oxigen. D’aquest s’obté una mescla de gasos (biogàs) i un fang que pot ser utilitzat com a adob en agricultura.