Enciclopèdies en Internet: millor que en paper?
Les enciclopèdies i diccionaris, que fins fa uns anys s’adquirien de forma general per subscripció i es pagaven en terminis mensuals, s’estan traslladant de manera gradual a Internet, des d’on es poden consultar pagant una petita quota i fins i tot de forma gratuïta. En l’actualitat, aquests nous mètodes de consulta d’informació conviuen a les llars i oficines amb els tradicionals exemplars de tapa dura.
Els nous llocs d’Internet per fer consultes, tant de dades com de conceptes o de la seua traducció a diversos idiomes, desperten encara els recels dels usuaris acostumats a la referència de l’exemplar de paper, que ve avalat per les editorials i institucions que s’encarreguen d’editar-lo. Moltes d’aquestes pàgines es perceben com massa recents i inestables com per a contenir dades fiables.
L’usuari pensa, i de vegades té raó, que no té el mateix valor el resultat d’una recerca manual en un diccionari de l’Oxford University Press que la mateixa recerca feta en la pàgina d’Internet d’alguna empresa que no acredita cap coneixement acadèmic, encara que haja desenvolupat un programa eficient. És cert que hi ha nombroses pàgines de consulta i de diccionaris a la Xarxa que estan limitades tant des d’un punt de vista acadèmic com per la seua baixa eficiència. Però en molts altres casos les consultes en Internet són tan fiables com en el paper i, a més, afegeixen una sèrie d’avantatges.
Per començar s’ha d’analitzar la qüestió de l’espai. Des d’un ordinador portàtil es pot consultar qualsevol dada a la Xarxa. Per fer el mateix en paper es necessiten els 32 volums de l’Enciclopèdia Britannica, els més de 100 de l’Espasa o els 24 de l’Enciclopèdia Larousse. A l’espai li segueix la comoditat, ja que les consultes en Internet impliquen no haver de manejar pesats volums d’enciclopèdies i diccionaris. També la rapidesa en la consulta és un gran avantatge, perquè per a no poques persones resulta molest i enutjós haver de buscar pàgina a pàgina una determinada dada. Sempre que, per descomptat, l’ordinador no estiga apagat, perquè esperar que s’encenga pot acabar amb la paciència més temperada.
L’usuari que aprenga a buscar trobarà en Internet tot tipus d’informació gratuïta i organitzada d’una manera senzilla i eficient. No obstant això, també pot accedir des del seu ordinador a enciclopèdies de reconegut prestigi acadèmic. La Britannica ha sabut veure des d’un principi que havia d’adaptar-se a les Noves Tecnologies i ha digitalitzat els seus continguts al portal Encyclopaedia Britannica (http://www.britannica.com).
Aquesta enciclopèdia permet fer consultes de primer nivell a qualsevol usuari de forma gratuïta, però si es vol aprofundir mínimament en la consulta cal ser-ne subscriptor. Els preus varien des dels 56 euros anuals fins als 9,50 euros per un sol mes. El preu de la Britannica en paper voreja els 1.000 euros.
Entre els avantatges de la versió digital de l’Encyclopaedia Britannica estan els 75.000 articles que posseeix, així com les animacions i infografies que ajuden a la seua comprensió i que són impossibles en la versió de paper. A més, a diferència de la seua germana de tapa dura, les dades de la versió digital s’actualitzen amb elevada freqüència. L’únic problema que té per a l’usuari espanyol és que està íntegrament en anglès.
Un model semblant segueix el portal Encarta de l’empresa Microsoft. Encarta es compra en les botigues en suport DVD, que després s’actualitza des d’Internet. Té 41.000 articles en espanyol i costa prop de 40 euros. El fet que Encarta es comercialitze en suport físic crida l’atenció perquè, en general, els formats CD-ROM i DVD tendeixen a ser substituïts com a suport multimèdia per les consultes a la Xarxa. El ritme de substitució depèn de l’increment progressiu del nombre de llars connectades. Segons l’últim ‘Baròmetre del Consumidor 2005’ de Fundación Eroski, el 43% dels espanyols tenen als seus ordinadors accés a Internet.
Tot lloc web el nom del qual vaja precedit del prefix ‘wiki’ és per definició comunitari, la qual cosa significa que qualsevol persona pot accedir als seus continguts, modificar-los i afegir-ne de nous. Amb aquesta filosofia participativa va nàixer en 2001, i en Internet, la Wikipedia (http://www.wikipedia.org), l’enciclopèdia més gran mai coneguda.
A més de l’enorme quantitat d’informació que alberga (més d’un milió i mig d’articles, 800.000 d’ells en anglès, més de 74.000 en castellà i més de 20.000 en català), la principal característica de la Wikipedia és el seu origen popular. Ha sigut construïda al llarg dels seus quatre anys de vida per centenars de milers d’usuaris que han anat introduint i editant articles sobre els temes més variats. Altres qualitats importants són que no cal pagar per usar la Wikipedia, no cal emplenar cap formulari ni suportar cap tipus de publicitat.
L’únic ‘però’ que pot posar-se-li és que cap autoritat acadèmica avala el que s’hi diu, per la qual cosa és possible trobar algunes inexactituds en determinats articles que reben poques visites i revisions. Per a consultes a nivell superficial, i fins i tot de certa profunditat en alguns temes, la Wikipedia és una bona opció.
També els diccionaris s’han connectat a la Xarxa. En l’àmbit del castellà, un dels casos més exemplars d’adaptació a Internet és el del Diccionari de la Reial Acadèmia (DRAE). Des de la seua pàgina es pot trobar el significat de més de 100.000 paraules. A més, el DRAE ha creat una eina que permet consultar el diccionari només polsant el ratolí. El DRAE en línia (http://www.rae.es) és completament gratuït, mentre que la seua versió en tapa dura pot arribar a costar 136 euros. Pel que fa al català, els usuaris poden consultar gratuïtament els diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana (http://www.grec.net) i el de l’Institut d’Estudis Catalans (http://www.iecat.net).
Per als qui desitgen consultar la traducció d’una paraula a un altre idioma, una de les opcions més populars és Diccionarios.com (http://www.diccionarios.com). Es tracta d’un portal que permet recerques de tota classe de paraules en castellà, així com dels seus sinònims. La recerca es pot fer a partir de la paraula o des d’aproximacions si l’usuari no la recorda amb exactitud. També disposa d’un servei que ofereix totes les formes possibles d’un verb. Inclou, a més, un traductor espanyol-anglès, anglès-espanyol. Costa uns 20 euros anuals.
Wordreference (http://www.wordreference.com), és un altre diccionari d’Internet molt utilitzat, ja que tradueix paraules de l’anglès al castellà, al francès i a l’italià. També actua en sentit invers i és totalment gratuït.
Finalment, si el que es necessita és un traductor de textos complets, sens dubte Babylon (http://www.babylon.com) és el millor. Es tracta d’un programa de pagament que treballa en molts idiomes. En català, els usuaris poden recórrer el traductor gratuït castellà-català http://www.internostrum.com.