Platges amenaçades
Un dels grans actius d’Espanya és la seua costa, el turisme de platja. Els gairebé 8.000 quilòmetres de costa acullen més de 24 milions d’habitants, prop del 60% de la població, xifra a la qual cal afegir uns 50 milions de turistes que gaudeixen tots els anys dels atractius que ofereix el litoral. El turisme representa l’11% del Producte Interior Brut (PIB) i s’ha consolidat com el primer sector de la nostra economia. Tot i això, aquesta situació podria canviar de forma dramàtica. Grups ecologistes, científics i institucions han alertat sobre la deterioració progressiva de les costes espanyoles, afligides pels problemes d’erosió greus, la destrucció de l’hàbitat, la contaminació de l’aigua i l’esgotament dels recursos.
El Ministeri de Medi Ambient ha arribat a afirmar que, si continua així, “el turisme de sol i platja té els dies comptats”. Des de la Direcció General de Costes s’ha apuntat com a causants d’aquest empitjorament tres agents; un, el sector de la construcció, que ha arribat a urbanitzar fins i tot platges i dunes; dos, les preses, que amb la regulació dels rius redueixen els sediments aportats a les costes; i, tres, els ports, que alteren l’equilibri de la línia costera.
Greenpeace, en el seu informe “Destrucció a tota costa 2004”, denuncia que el desenvolupament urbanístic atribuïble al turisme no té en compte la fragilitat dels ecosistemes perquè posa la costa al seu servei. Segons aquesta organització, ni una sola comunitat autònoma pot presumir d’oferir una costa en bon estat, si bé diferencia comunitats com Catalunya, el País Basc i Astúries que, en la seua opinió comencen a ser conscients dels problemes que afligeixen el litoral i intenten posar-hi remei. Les illes Balears, Canàries, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Galícia continuarien explotant la seua costa sense preocupar-se per les conseqüències, i Greenpeace situa en un punt intermedi Cantàbria i Andalusia, on, asseguren, es realitzen tímids esforços de protecció.
Un dels problemes més greus és l’erosió, la conseqüència més visible de la qual és la desaparició de les platges, però també la destrucció dels hàbitats costaners i els sistemes ecològics relacionats, la qual cosa posa en perill el futur de les poblacions que resideixen en aquests entorns. L’erosió altera, així mateix, tant les barreres naturals contra el mar, com són les dunes, com les artificials construïdes per l’ésser humà, cosa que pot provocar, per exemple, inundacions greus.
El problema de l’erosió no sols afecta el litoral espanyol. La Comissió Europea (CE) ha cridat l’atenció sobre l’erosió creixent de les costes europees a causa de l’activitat humana, constatada en un estudi efectuat durant tres anys al litoral dels 25 estats membres de la Unió Europea (UE). Segons aquest informe, el 20% de les costes europees es veu “greument afectat” per aquest fenomen, que provoca una regressió de la línia de costa d’entre mig metre i dos metres l’any, encara que en alguns casos arriba als quinze metres.
Entre les causes de què es parla en l’estudi es troba la mateixa construcció d’infraestructures, que aturen o modifiquen el dipòsit de sediments que arriben al mar a través de rius i torrents, o l’extracció massiva d’arena en algunes zones per a la construcció. A més d’aquest impacte directe causat per la mà de l’home, l’erosió costera també es veuria afectada per l’augment del nivell del mar i de les tempestats i inundacions, que l’informe relaciona amb l’escalfament de l’atmosfera. Quant a Espanya, s’afirma que hi ha una degradació significativa que afecta l’11,5 % del litoral, amb un grau “elevat” d’erosió en platges d’Andalusia, Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Cantàbria, mentre que el fenomen seria “moderat” a Galícia, Astúries, el País Basc i Múrcia.
Per frenar aquest problema, el Ministeri de Medi Ambient preveu una sèrie de mesures, com ara l’expropiació d’àrees crítiques implicades en processos erosius per permetre-hi la lliure evolució, la creació d’estructures de defensa de costes, el desmantellament de barreres artificials que impedeixen el transport de sediments, la regeneració de platges o el manteniment d’una amplada lliure de 100 a 200 metres del front litoral, de manera especial en aquells trams més delicats.
Les institucions s’enfronten a una situació molt delicada i la recerca de solucions que satisfacen tant les pròpies necessitats humanes com la conservació del medi ambient és una tasca complicada. Entre les possibles formes d’actuar, el Ministeri apuntava en un informe cap al “turisme sostenible”, que implicaria la planificació a llarg termini d’una indústria turística i immobiliària que no busque el benefici immediat a costa de l’explotació desmesurada dels recursos naturals.
La Llei de Costes de 1988 regula en l’actualitat l’espai de la costa espanyola, que rep la consideració de domini públic propietat de l’estat i està subjecta a un règim jurídic especial, de Dret Administratiu, que estableix una sèrie de facultats a favor de l’Administració per a la seua protecció i conservació. Aquesta norma va suposar un canvi radical enfront de la legislació anterior, de 1969, per comptar amb un enfocament més proteccionista per al medi ambient.
A pesar d’aquesta bona voluntat, els grups ecologistes han denunciat els incompliments sistemàtics de la Llei de Costes, i en una data més recent, les modificacions que el Ministeri de Medi Ambient va presentar al final de 2002, dins de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos Generals.
Organitzacions com Greenpeace i WWF/Adena han criticat que s’hagen introduït variacions substancials que afavoreixen els moviments especulatius i podrien vulnerar en alguns casos els principis exigits per la UE “al més pur estil Benidorm anys seixanta”. Per exemple, destaquen que l’Estat haurà d’autoritzar l’ocupació del domini públic sempre que així ho prevega un plantejament urbanístic, just el contrari del que deia la Llei de Costes.
Així mateix, es retallen els terminis a 12 mesos perquè l’Estat actue contra infraccions i ocupacions il.legals, la qual cosa significa que transcorregut aquest temps no hi hauria ja sancions. També s’autoritzen construccions, sempre “que hi haja un conjunt d’edificacions situades a una distància inferior a 20 metres des del límit interior de la ribera del mar, que mantinga l’alineació preestablerta pel plantejament urbanístic”.
Les competències de les comunitats autònomes quedarien reduïdes, fet que facilita -en opinió dels grups ecologistes- la realització d’obres.