Plàstic: un problema de fons sense alternativa perfecta

Plàstic: un problema de fons sense alternativa perfecta

Tenim un problema: estem omplint els oceans de plàstic. Hi ha regions del sud del Pacífic que ja registren més de 300.000 partícules de microplàstics (petits residus de menys de 5 mil·límetres de diàmetre) per quilòmetre quadrat, segons l’estudi Contaminació plàstica a la zona subtropical del Pacífic Sud, elaborat per investigadors dels EUA i Xile. Aquesta xifra suposa gairebé 800 grams -l’equivalent a unes 24 ampolles de plàstic de litre i mig per quilòmetre quadrat. Són dades alarmants, perquè aquests materials tenen implicacions ecològiques importants. Per exemple, alguns animals marins com les tortugues s’ofeguen amb plàstics grans que confonen amb meduses (espècie de la qual s’alimenten habitualment). Aquestes restes també provoquen canvis en les poblacions microbianes, que poden desestabilitzar els ecosistemes i entrar a la cadena alimentària. Un informe que van presentar la consultoria Eunomia (el Regne Unit) i l’ICF International Inc. a la Comissió Europea el 2018 apunta a la possibilitat que, en cas d’ingesta, les partícules més petites (nanopartícules) poguessin arribar a travessar les membranes cel·lulars del nostre organisme.

La salut de l’ecosistema terrestre

El problema del plàstic no només afecta els ecosistemes aquàtics. També s’ha observat que pot fer mal als animals i microorganismes terrestres i dificultar la germinació i el creixement de les plantes.

Finalment, els humans acabem menjant tot aquest plàstic que entra a la cadena tròfica, ja sigui per mitjà del peix, d’altres animals marins o de les plantes. Molts són inerts i no afecten el tub digestiu. Tanmateix, algunes primeres investigacions apunten a la possibilitat que aquesta ingesta repercuteixi negativament en la salut. Segons l’estudi Una avaluació de la toxicitat dels microplàstics de polipropilè en humans, elaborat per investigadors de la Universitat de Yonsei (Seül), el propilè (un tipus de plàstic) podria induir les cèl·lules immunitàries a la producció de citocines (agents responsables de les respostes inflamatòries del cos). Una altra recerca de la Universitat de Hangzhou (Xina) va concloure que les restes de poliestirè podrien afectar la microbiota intestinal; és a dir, els microorganismes que ens ajuden a digerir els aliments adequadament.

No obstant això, la realitat és que els estudis encara són molt recents i la seva càrrega de prova és molt feble; per això, no ens hauria de sorprendre trobar notícies noves els pròxims mesos o anys, i fins i tot conèixer altres efectes dels microplàstics sobre la salut. Segons l’Autoritat Europea per a la Seguretat dels Aliments (EFSA), “si bé la presència d’aquestes partícules en els aliments ja està identificada com un risc emergent a la UE, encara hi ha una manca d’informació i, en particular, sobre la seva toxicitat”.

Darrere del concepte

“Plàstic” no és un tipus de material, sinó una propietat que poden tenir els materials i que engloba moltes substàncies que l’únic que comparteixen entre si és una sèrie de propietats mecàniques. Tanmateix, en la pràctica, el concepte de “plàstic” s’associa a la idea d’aquest material lleuger i fins i tot flexible i fàcil de modelar que és tan present en el nostre dia a dia. Es calcula que, des que el plàstic es va inventar a escala industrial els anys cinquanta, hem generat 8.300 milions de tones de plàstic, xifra que equival a un milió de torres Eiffel, segons un estudi publicat el 2017 per la Universitat de Califòrnia i la Sea Education Association. Això es tradueix en 1.100 quilos per persona. A aquest ritme, el 2050 n’haurem produït vora 34.000 milions de tones.

Una altra dada: el 2016 es van recollir a Espanya uns 2,3 milions de tones de plàstic, dels quals el 46% va acabar en abocadors. Per tant, l’ideal seria reduir, reutilitzar o reciclar (a penes s’ha reciclat un 9% des de 1950), per a aconseguir la sostenibilitat ambiental.

Compostable o biodegradable?

El problema dels plàstics és digne de ser considerat des d’una perspectiva global, igual que ho són uns altres grans reptes mediambientals, com el canvi climàtic o les espècies exòtiques invasores. La primera solució que ens ve al cap és la substitució dels materials convencionals per altres d’alternatius. Es parla dels plàstics biodegradables, els compostables o els bioplàstics, però ni tot el biodegradable és compostable, ni tot el bioplàstic és biodegradable.

Biodegradable. L’Agència Francesa del Medi Ambient i de Control de l’Energia (ADEME) defineix els materials biodegradables com “aquells que es poden descompondre sota l’acció de microorganismes (bacteris, fongs, algues…). El resultat és la formació d’aigua, CO2 i/o metà, així com, possiblement, subproductes (residus, nova biomassa)”. La quantitat d’oxigen, el grau d’humitat i la temperatura a què estan exposats influeixen en el temps de biodegradació dels materials, que pot ser de diverses setmanes i centenars d’anys.

Compostable. És una qualitat que permet al material descompondre’s en poc de temps i convertir-se en adob, més conegut com compost (per aquest motiu aquest procés es denomina “compostatge”). Perquè un material es pugui considerar compostable, s’ha de degradar com a mínim al 90% en un termini de sis mesos, i sempre necessita l’acció de l’home. És a dir, perquè es converteixi en adob cal que es llenci a un contenidor de matèria orgànica i que passi per una planta de compostatge o bé que se sotmeti a un procés de compostatge a casa.

Bioplàstic. Aquest terme engloba diversos tipus de materials. D’una banda, aquelles substàncies plàstiques que s’han produït a partir de matèria orgànica, generalment vegetal, ja siguin olis, fècules, microalgues o midó. Però, d’una altra, també es consideren bioplàstics aquells que són biodegradables, encara que tinguin un origen fòssil. De moment són un bon contrapunt als plàstics no biodegradables derivats del petroli.

La llista de bioplàstics és extensa i s’hi alineen versions de plàstics convencionals, elaborats amb matèries primeres orgàniques, com el poliestirè, el polipropilè, la poliamida… Un poliestirè pot ser produït a partir de derivats del petroli o d’olis vegetals i, si bé té un origen diferent, la química no ho és.

Què cal fer amb les burilles

Segons l’ONG Ocean Conservancy, les burilles són les deixalles més comunes dels oceans i suposen el 13% dels residus mundials. La majoria dels filtres dels cigarrets estan fabricats amb acetat de cel·lulosa, un termoplàstic no biodegradable ple de substàncies tòxiques. Una sola burilla és capaç de contaminar entre 8 i 10 litres d’aigua, segons dades d’Ecoembes, que recomana dipositar-les al contenidor gris (on es llencen els rebutjos que no es poden reciclar ni serveixen per a fer compost) o als cendrers de les papereres urbanes. I, mai, llençar-les al terra o al vàter.

Inconvenients dels bioplàstics

El terme bioplàstic sona molt bé, però no tot són avantatges. En primer lloc, la producció de plàstics amb materials d’origen renovable, com el PLA (àcid polilàctic), també genera un impacte en el medi ambient. Per exemple, el cultiu del blat de moro, matèria primera amb què es poden fabricar plàstics PLA, necessita una gran quantitat d’aigua i d’energia, i a més comporta un ús i un desgast del sòl. Així, aquest origen vegetal, encara que a priori sigui ben percebut, té unes implicacions mediambientals i ètiques que també s’han de tenir en compte a l’hora de valorar si un material és més sostenible que un altre.

En segon lloc, el residu que es genera després de l’ús d’un bioplàstic presenta altres problemes. D’una banda, la gran varietat de bioplàstics crea una confusió en el moment de llençar-los: per exemple, si llencem un bioplàstic compostable al contenidor groc, podem dificultar-ne el procés de reciclatge, ja que s’hauria de dipositar al contenidor marró per al compostatge posterior. En canvi, altres bioplàstics com el BIO-PET es poden reciclar sense problema llençant-los al contenidor groc. Però, i si un plàstic biodegradable no acaba al contenidor, sinó a la natura?

Una anàlisi en profunditat

El fet que un objecte sigui biodegradable no vol dir que, si es deixa a la muntanya després d’un diumenge de pícnic, es descompongui i desaparegui per si sol. Perquè aquesta degradació ocorri en un termini de temps curt, s’han de complir certes condicions, que han de ser proporcionades deliberadament per a l’eliminació correcta i ràpida del plàstic biodegradable en qüestió. Per exemple, el bioplàstic PLA (àcid polilàctic) es degrada molt bé quan es tracta de fer compost de manera industrial, però triga més en un sòl que no tingui humitat suficient, i la seva biodegradabilitat és pràcticament nul·la al mar. És a dir, el bioplàstic PLA es descompon sota l’acció de microorganismes, però només ho farà en un termini de temps curt en condicions industrials. Així doncs, el que importa de debò en aquest cas és la qualitat de compostable que tingui, perquè en condicions no industrials (és a dir, sense l’acció deliberada de l’home per al seu processament), la degradació serà molt més lenta.

Per tant, els problemes de la gestió dels residus de bioplàstics, en molts casos són similars als del plàstic convencional. Així, encara que dels més de dos milions de tones de bioplàstics que –es calcula– que es van produir el 2017, el 42,9% fossin biodegradables, la diferència a l’hora de tractar el residu no és significativa. Si ens preguntem si algú pot llençar al camp una bossa feta de bioplàstic biodegradable amb la consciència tranquil·la que no produirà impactes, la resposta és no. Aquesta bossa no es descompondrà fàcilment, especialment en aquells entorns en què les condicions no siguin les idònies, i el més probable és que acabi esquinçada i convertida en trossos més petits o arrossegada per l’aigua fins a l’oceà.

L’eliminació d’un plàstic, fins i tot sent biodegradable, no equival a una manca de petjada o impacte. Tant el procés de compostatge com la biodegradació en la naturalesa dels plàstics generen gasos d’efecte d’hivernacle, com el metà o el diòxid de carboni. A més, a banda d’aquesta mena de gasos, alguns productes plàstics, quan es descomponen, també poden generar substàncies tòxiques que tenen un impacte negatiu sobre els ecosistemes. Un estudi elaborat per investigadors de la Universitat d’Alcalá i l’Autònoma, les dues de Madrid, va concloure que un dels plàstics biodegradables més comuns, el polihidroxibutirat (PHB), durant la seva degradació, allibera nanoplàstics que produeixen efectes tòxics sobre organismes aquàtics com algues i bacteris. Sí que hi ha alguns plàstics biodegradables comercials que es poden degradar totalment sense deixar residus tòxics, però són minoria.

Algunes alternatives

Llavors, la solució passa per fer servir altres materials? Sempre que sigui possible, és preferible evitar directament el consum de productes o envasos d’un sol ús i intentar decantar-se per opcions reutilitzables. Però en alguns casos, com els productes amb al·lèrgens (l’api, per exemple), l’envàs és necessari per a evitar la contaminació encreuada.

Els plàstics tenen unes característiques, com la lleugeresa, la transparència i la mal·leabilitat, que han potenciat la seva aplicació en molts usos, com ara en envasos. Tot i això, s’han desenvolupat altres materials alternatius: vidre, paper, cartró, tela…, encara que no són més sostenibles necessàriament. Cada cas requeriria una anàlisi detallada que en valorés els riscos i els beneficis, així com una mirada contextual que tingui en compte la situació mediambiental dels llocs on es pugui generar algun impacte, amb un deteniment especial en els aspectes mediambientals més crítics de cada zona que pot afectar.

Europa ja ha aprovat l’anomenada Directiva de Plàstics 2019/904 (UE), que prohibeix, a partir de l’1 de gener de 2021, la venda d’articles de plàstic d’un sol ús, com ara coberts i plats, bastonets, bosses i, per descomptat, les palletes. Davant l’entrada en vigor d’aquesta normativa, els fabricants es preparen i plantegen alternatives a les palletes. Uns, per exemple, aposten per la cel·lulosa, però té inconvenients: continua sent d’un sol ús i tendeix a desfer-se si està molt de temps en contacte amb la beguda.

A més, el paper i el cartró requereixen una enorme quantitat d’aigua, tant per a fabricar-se com per a reciclar-se. Segons la Unesco, per a produir un full de paper A4 es gasten 10 litres d’aigua. A més, algunes vegades la producció d’aquests materials implica un procés de desforestació que, entès de manera massiva, podria ser inassumible. Per això, a l’hora de triar aquests materials caldria fixar-se en algunes certificacions com el segell ForestryStewardship Council (FSC), que garanteix que la matèria primera prové de plantacions forestals on els arbres natius es replanten com a part del procés.

Una altra alternativa a les palletes de plàstic són les de metall. N’hi ha de diversos tipus i molts són perfectament viables per a un ús alimentari. Però, en el cas de les palletes, comporten riscos de seguretat, ja que es poden clavar al paladar.

I, finalment, la silicona. És un polímer de silici flexible que es pot reutilitzar moltes més vegades que qualsevol plàstic, és fàcil de reciclar i la seva eliminació per incineració no genera compostos tòxics (però sí gasos d’efecte d’hivernacle), com ocorre amb molts plàstics. A més, a diferència de la fusta, la silicona és fàcil de netejar per a eliminar els temuts biofilms bacterians (bacteris que creixen en pel·lícules apilades unes sobre altres), que suposen un dels majors riscos en seguretat alimentària.

Però més enllà de l’exemple de les palletes, no hi ha solucions màgiques ni alternatives perfectes, i la silicona tampoc no ho és: no resisteix els talls d’un ganivet, no permet empaquetar-ne grans palets, no podem fer-ne làmines fines i transparents prou resistents i no serveix per a fabricar bosses, ampolles d’aigua o envasos per al lleixiu. En conclusió, a l’hora de prendre una decisió, hem de tenir en compte molts factors; entre ells, l’impacte ambiental global.

Les petjades en el medi ambient

La petjada ambiental mesura l’impacte d’un producte sobre el medi ambient al llarg del seu cicle de vida, des que s’extreu la matèria primera per a la seva producció fins que es genera (i es tracta) el residu després del seu ús. Es basa en 14 categories d’impacte, des de l’esgotament dels recursos naturals, l’ús del sòl, la contaminació derivada de l’extracció, la transformació i transport i els efectes sobre el clima, fins a aspectes directes sobre l’ésser humà com els impactes sobre la salut. És a dir, per a conèixer la petjada ambiental d’un producte cal analitzar l’impacte que té en l’ecosistema des de la fabricació fins al final de la seva vida (inclosa la gestió del residu després del seu ús), recollint dades sobre el consum d’aigua i energia, les emissions a l’atmosfera…

Reduir la petjada ambiental és clau per a aconseguir un desenvolupament sostenible, concepte que porta implícita la possibilitat que les generacions actuals puguin satisfer les seves necessitats, sense comprometre la possibilitat que les satisfacin les generacions de demà.

Quina és la solució?

En definitiva, de materials alternatius n’hi ha i cadascun afegeix un punt de vista nou, amb els problemes i els impactes corresponents. La sostenibilitat no és una cosa senzilla i s’ha d’abordar des de moltes perspectives, cadascuna amb les seves particularitats. És obvi que qui es pugui permetre fer una bossa de roba amb una samarreta vella reduirà l’ús de les bosses de plàstic, i que comprar unes palletes o uns tàpers de silicona evita l’ús de centenars de palletes d’un sol ús i de dotzenes d’envasos de plàstic.

Però la resposta no es troba tant en el material com en una conscienciació dels efectes dels nostres hàbits. Per a disminuir l’impacte i tenir cura del medi ambient, el consumidor pot aportar el seu granet de sorra si posa en marxa la regla de les tres “R”: reduir, reutilitzar i reciclar. La producció d’envasos o d’objectes genera un impacte ambiental, siguin del material que siguin. Per tant, en primer lloc, l’ideal és evitar-ne l’ús o consum (reducció). Però si això no és possible, és preferible decantar-se per aquells materials que provinguin de fonts renovables i que s’hagin produït minimitzant la petjada ambiental, a més d’intentar allargar-ne la vida útil (reutilitzant-lo tantes vegades com es pugui) i, finalment, gestionar-ne el residu correctament. Aquest últim punt, el reciclatge, és cada vegada més present en els hàbits dels consumidors: el 2018 es van reciclar a Espanya 1.453.123 tones d’envasos de plàstics, llaunes, brics, envasos de paper i cartró, i això va evitar l’emissió de 1,6 milions de tones de CO2 a l’atmosfera, segons xifres d’Ecoembes. El pas següent, per tant, consisteix a conscienciar-se en la reducció i en la reutilització.

La regla de les tres R

No hi ha solucions perfectes, però sí hàbits que ajuden a cuidar el medi ambient:

Reduir

El primer pas consisteix a evitar que el residu es generi sempre que sigui possible. Comprar només el que necessitem per a evitar el malbaratament d’aliments i els residus d’envasos o portar una tassa a la feina per a prendre el cafè i evitar el gotet de plàstic que ens dona la màquina en són dos exemples.

Reutilitzar

Quan no puguem reduir, intentem reutilitzar. Sempre és preferible que el producte o l’envàs tingui una vida útil tan llarga com sigui possible, que no sigui d’un sol ús.

Reciclar

Quan no podem reutilitzar hem de reciclar, és a dir, transformar el residu en nova matèria primera que serveixi per a un altre procés productiu. En el cas dels plàstics, cal comprovar que són 100% reciclables o compostables i dipositar-los al contenidor groc o al marró, respectivament. Per a saber si ho són, el més probable és que l’etiqueta inclogui el conegut triangle de Moebius amb les tres fletxes verdes, si és reciclable; el segell d’OK compost en el cas dels compostables; alguna frase com “100% reciclable” o “100% compostable”, o la icona del contenidor on s’ha de llençar el residu.

Quins productes són reciclables? 

Per a saber si els materials d’un objecte es poden reciclar o compostar, hi ha una sèrie de logotips estandarditzats que ens aporten aquesta informació.

A què es destina el material reciclat?

• Construcció (canonades, tarimes…): 41,8 %
• Altres mercats (calçat, tèxtil…): 22,6 %
• Envasos: 14,1 %
• Mobiliari urbà: 9,5 %
• Bosses d’escombraries: 5,8 %
• Testos: 3,7 %
• Agricultura (reg): 2 %
• Automòbils: 0,5 %

Destinacions finals de les matèries plàstiques reciclades. Font: Cicloplast