El document, que va prendre nom de la ciutat japonesa on es va rubricar, tenia com a principal objectiu la reducció global de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) un 5,2% respecte als nivells registrats el 1990. Controlar i restringir les emissions de GEI és vital, ja que s’acumulen a l’atmosfera i afavoreixen que la radiació solar i la calor de la Terra no es dissipin cap a l’espai exterior, la qual cosa fa que augmenti la temperatura global del planeta.
Odissea internacional per reduir els gasos de l'efecte hivernacle
El suport definitiu al Protocol de Kioto l’ha donat la sisena Cimera Climàtica, coneguda com a Cimera de Bonn, que es va celebrar entre els dies 16 i 27 de juliol del 2001. Des que el març d’aquest any el president Bush, acabat d’elegir, va decidir trencar unilateralment el compromís que el seu país, Estats Units, havia signat el 1997, el perill que el Protocol no es ratifiqués va esdevenir molt seriós. Però després de Bonn, l’administració Bush s’ha quedat sola en el panorama internacional ja que els altres països més refractaris a subscriure’l -el grup paraigua: Canadà, Rússia, Ucraïna, Nova Zelanda, Noruega, Islàndia, Austràlia i el Japó- van acabar assumint-lo. Això sí, el cost de l’acord assolit és alt, ja que les concessions que s’han hagut de fer per aconseguir un consens han estat importants. Però només així s’ha aconseguit que el Japó, Canadà, Rússia i Austràlia, que generen gairebé un 25% de les emissions, se sumessin a l’acord. Altrament, el Protocol s’hauria enfonsat definitivament, ja que perquè entrés en vigor l’havien de ratificar 55 països que representessin el 55% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La conferència es va clausurar amb l’aprovació d’una vintena de decisions tècniques per al desenvolupament del reglament, que permetran l’entrada en vigor del Protocol de Kioto en el termini de 10 mesos després de la signatura. Els acords definitius s’assoliran d’aquí a un any, en la conferència que s¿ha de celebrar a la Haia. La principal concessió feta al Japó va ser l’eliminació total de sancions als infractors del Protocol i del pagament de multes per reparar possibles danys mediambientals. Però, sens cap dubte, el canvi més important respecte a la primera proposta del Protocol és el que afecta el límit de l’emissió de gasos: si en la proposta inicial, la de 1997, l’objectiu era la reducció global de les emissions de gasos hivernacle en un 5,2% respecte als nivells registrats el 1990, a Bonn aquest límit s’ha rebaixat substancialment i s’ha fixat en un 1,8%.
Amb prou feines 10.000 paraules contenen l’acord institucional més important en relació amb el canvi climàtic. El propòsit és reduir la dependència de l’economia mundial del consum de combustibles fòssils: petroli, gas i carbó, l’impacte en el medi ambient dels quals ha alterat el clima i, amb això, la biosfera i la biodiversitat. El Protocol inclou sis gasos: gas carbònic (CO2), metà, òxid nitrós, hidrofluorocarboni, perfluorocarboni i hexafluorur de sulfur. El sentit realista va marcar 1990 com l’any de punt de partida. Segons la proposta inicial de 1997, els països signants havien de prendre com a referència les seves emissions aquell mateix any i aconseguir que en el termini que va de 2008 a 2012 aquestes emissions descendissin un 5,2% per sota de les registrades el 1990. A la Cimera de Bonn aquest límit s’ha fixat en un 1,8%, ja que altrament es corria el risc que el Protocol no es ratifiqués.
Es calcula que el 75% de les emissions de gasos de l’efecte hivernacle que s’han acumulat a l’atmosfera en els últims 50 anys s’ha generat en països industrialitzats, on es troba el 20% de la població mundial. El 25% restant de les emissions s’ha produït en països en desenvolupament, que allotgen el 80% restant de la població mundial.
Estats Units és la principal font dels gasos d’efecte hivernacle, responsable del 25% de les emissions de CO2 generades entre 1950 i 1990, i del 36% de les emissions globals de tots aquests gasos subjectes al Protocol de Kioto.
Els boscos s’han convertit en un important component de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic, a causa de la seva habilitat per absorbir diòxid de carboni de l’atmosfera. És per això que alguns països, com Estats Units, Canadà, Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Rússia, proposen que el carboni capturat a través d’activitats agrícoles o forestals tingui el mateix valor i compti tant com el que es deixa d’emetre en reduir les emanacions de l’activitat industrial. Així, converteixen els boscos en moneda de canvi per no reduir les emissions amb l’excusa que els boscos absorbeixen part de les emissions, oblidant que en qualsevol moment aquests boscos poden deixar escapar carboni (sense anar més lluny, en els incendis tan habituals d’estiu). A més, aquesta proposta té el pervers efecte d’incentivar la substitució de boscos per plantacions de creixement ràpid. La importància dels boscos en l’equilibri mediambiental queda patent en analitzar el que ha passat als països tropicals: entre 1980 i 1995 s’han perdut només en aquests països una mitjana de 13 milions d’hectàrees de boscos per any. Es calcula que aquesta desforestació ha injectat a l’atmosfera una mitjana de 1.400 milions de tones de carboni per any durant els últims 15 anys, equivalent al 20% de les emissions globals de carboni a l’atmosfera.
El Protocol permet als estats estratègies que si no fos per la serietat que amaguen resultarien còmiques. Es pot comprar aire calent. Kioto assigna a cada país una quota d’emissions límit i, així, hi ha estats com Rússia que gestionen quotes superiors a les que de veritat emetran, amb la qual cosa un altre país pot comprar els seus excedents.
L’altra manera de fer trampa consisteix a plantar arbres amb els quals poder equilibrar la quantitat d’emissió permesa. Es potencien els embornals ambientals de carboni (superfícies forestals que absorbeixen gasos contaminants de l’atmosfera) i els països intenten no alterar substancialment els seus hàbits de crema de combustibles fòssils a canvi d’incentivar activitats forestals o agrícoles. Aquestes pràctiques han estat i són denunciades per organitzacions internacionals, que confien en la redacció definitiva de la Cimera del clima de 2002 per eliminar-les.
Mentre els estats i els organismes internacionals determinen i prenen consciència de la necessitat immediata de legislar i prendre mesures per afrontar l’efecte hivernacle, les organitzacions ecologistes proposen que s’incentivi i es premiï l’ús de fonts d’energia renovables: biogàs, gasificació de biomassa procedent de productes forestals i residus agrícoles, cuines i estufes eficients, geotèrmica per a calor i electricitat, sistemes fotovoltaics, piles de combustible renovable, micro i minihidràulica de menys de 10 MW, calor per solar tèrmica, electricitat solar tèrmica, cuines solars, energia de les ones, turbines eòliques, bombatge eòlic. També impulsen la conscienciació del consumidor de la necessitat d’optar per tecnologies ambientals: electrodomèstics i equips industrials eficients i més respectuosos amb el medi ambient.
A començaments dels 70, els científics van descobrir que una classe de compostos químics del clor anomenats halocarburs eren perjudicials per a la capa d’ozó. La tecnologia Greenfreeze va ser introduïda per Greenpeace el 1992, substituint els CFC que els frigorífics utilitzen com a refrigerants i com a impulsors de l’escuma aïllant per hidrocarburs naturals (propà, isobutà, ciclopentà…). Avui són una realitat. Els frigorífics i congeladors Greenfreeze (sense gasos perjudicials per a la capa d’ozó ni el clima) avancen en el nostre país. La pràctica totalitat dels de les marques que es fabriquen a Espanya són de tecnologia Greenfreeze i utilitzen el nom comercial “Greenfresh”. També ho són la majoria dels que s’importen. Tanmateix, és possible que no tots els aparells d’aquelles marques que es troben a les botigues siguin Greenfreeze, ja que podrien ser models anteriors. Per comprovar-ho, s’ha de mirar el compressor (dipòsit negre situat a la part posterior): si porta les sigles R-600ª es tracta de tecnologia Greenfreeze, però si indica R-12 o R-134A no.
- Gasos d’efecte hivernace: Causants del canvi climàtic a l’atmosfera. Els gasos citats en el Protocol són sis, entre els quals hi ha el diòxid de carboni, el metà i l’òxid nitrós. S’anomenen així perquè retenen la calor a prop de la superfície terrestre.
- Embornals ambientals: Arbres i boscos que absorbeixen el diòxid de carboni de l’atmosfera terrestre.
- Mecanismes de flexibilitat: Són els «instruments» dictats pel Protocol per a la reducció de les emissions assignades a cada Estat.
- «Grup paraigua»: Liderat per EUA, són els països que s’han posat en contra de la ratificació del Protocol. Format per Canadà, Rússia, Ucraïna, Nova Zelanda, Noruega, Islàndia, Austràlia i el Japó.
- AOSIS: Sigles que engloben el grup de països insulars que han reclamat més insistentment la reducció de gasos contaminants. Kiribati o les Maldives asseguren que el creixement del nivell del mar provocat pel canvi climàtic els portaria a l’extinció.
- G-77+China: Grup format per 132 estats en desenvolupament exempts de dur a terme les reduccions imposades en el Protocol. Dins d’aquests països es troben la majoria d’estats africans, un dels més sensibles al canvi climàtic.
- IPCC: El Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic és un informe elaborat per més d’un miler de científics i experts de tot el món. Va servir de punt de partida per a les negociacions de Bonn.
- LULUCF: Activitats permeses pel Protocol sobre l’ús de la terra i mesures de reforestació que augmenten la capacitat d’absorció del diòxid de carboni.
- Cimera de la Haia: Precedent de la Cimera de Bonn, en la qual els blocs van ser incapaços d’arribar a un acord sobre el Protocol.