Més que un problema mediambiental
El terme desertització el va utilitzar l’any 1949 un silvicultor francès que treballava a l’Àfrica occidental per descriure la destrucció gradual dels boscos de les zones humides, adjacents al desert del Sàhara. Va comprovar com la flora desapareixia i l’àrea es feia cada vegada més desèrtica. Tanmateix, va caldre esperar als inicis dels anys 70, quan més de 200.000 persones van morir de gana com a conseqüència d’una gran sequera a la regió localitzada precisament al sud del Sàhara, perquè els organismes oficials assumissin la necessitat immediata d’afrontar el fenomen de manera conjunta. Així doncs, li va tocar a la desertització l’honor dubtós de ser el primer problema ambiental considerat de forma global. A partir de llavors, el seu risc és cada vegada més imminent i les solucions més difícils. Arran de la tragèdia, el 1977 es va organitzar a Nairobi (Kenya) la Primera Conferència Internacional de les Nacions Unides per al Combat a la Desertització on es van fixar les línies del Pla d’Acció de Combat a la Desertització (PACD), que tenia com a objectiu desenvolupar accions en un àmbit mundial. Poques es van concretar i va ser necessari esperar que l’any 1994, després de la celebració un any abans de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient, l’Assemblea General, després de 18 mesos de treball, aprovés els termes de la Convenció de l’ONU sobre el combat a la desertització. Va entrar en vigor el 26 de desembre de 1996 i la van ratificar 50 països, entre ells Espanya; avui ja són 100 els països que l’han acceptat.
El primer punt de l’acord recull la definició de desertització o desertificació, entenent per aquesta la degradació del sòl a les regions àrides, semiàrides i subhumides seques, resultant de diversos factors, entre els quals hi ha les variacions climàtiques i les activitats humanes. Per degradació de la terra es comprèn la degradació dels sòls, dels recursos hídrics, de la vegetació i la reducció de la qualitat de vida de les poblacions afectades. En definitiva, al que s’havia de fer front era als processos que afecten les terres seques de tot el món, processos que inclouen l’erosió per l’aigua i el vent, junt amb les sedimentacions produïdes per tots dos agents, la disminució a llarg termini de la diversitat de la vegetació natural i la salinització.
Més del 30% de la superfície de la Terra la constitueixen àrees susceptibles a la desertització, en les quals viuen al voltant de mil milions de persones, però els més perjudicats són els països de l’Àfrica, d’algunes zones d’Àsia de l’est i del sud, i de Sud-amèrica. Encara que a Europa la incidència del procés sembla poc important i limitada a àrees mediterrànies (Itàlia i Espanya), el nord del mar Caspi i Canàries, no s’ha d’obviar la seva presència també en latituds més altes, fonamentalment per l’abús de terrenys destinats a cultius intensius i al turisme. Cal tenir present que els impactes no només tenen relació amb el medi ambient, repercuteixen també en els sistemes socials i econòmics. Si bé les conseqüències ambientals corresponen a la destrucció de la fauna i flora, la reducció significativa de la disponibilitat dels recursos hídrics (assessorament de rius i embassaments), i deteriorament físic i químic dels sòls genera una pèrdua considerable de la capacitat productiva, provocant canvis socials (com les migracions) que desestructuren les famílies i porten seriosos impactes a les zones urbanes, cap a on es desplacen les persones a la recerca de millors condicions de vida.
Així doncs, no s’ha de limitar la pèrdua d’aigua als canvis climàtics, la forma més antiga d’arribar a la desertització d’un terreny està lligada directament a la supervivència dels pobles i la provoca l’home. L¿anomenat sobrepasturatge, és a dir, mantenir massa bestiar en una superfície dedicada a pastures porta la pèrdua d’espècies comestibles i el creixement consegüent d’espècies no comestibles. Si la pressió excessiva de pasturatge continua, la pèrdua de la coberta vegetal pot portar a l’erosió del sòl. Molt lligada a aquesta causa apareix la sobreexplotació, en la qual el sòl s’esgota per la pèrdua de nutrients i l’erosió. Si s’escurcen els períodes en què les terres queden en guaret, és a dir, lliures de tot cultiu, o s’abusa de l’ús de tècniques mecàniques que produeixen una pèrdua generalitzada de terra, serem davant un futur de terres infèrtils i seques. També la tala excessiva de vegetació, per crear terres agrícoles i pastius, però sobretot per destinar-la a llenya, caracteritza les terres seques dels països en desenvolupament provoca que, en regions senceres (com el Sahel a Àfrica), les rodalies de les ciutats no tinguin en absolut arbres. La salinització del terra conseqüència directa de l’ús de tècniques agrícoles rudimentàries i pràctiques poc apropiades, junt amb la mala gestió dels programes d’irrigació, és una altra de les causes directes de la mort de la terra. Tots aquests factors són inherents a la presència de l’home a la Terra, però en l’últim segle se li ha sumat una altra activitat humana altament devastadora: el turisme, sobretot la preparació urbanística destinada a allotjar-lo. No és rar trobar en zones càlides complexos que semblen oasis en deserts. Les aigües, en moltes ocasions subterrànies, que la naturalesa destina a hectàrees es canalitzen per servir només a uns quants metres quadrats, en clar detriment de les altres terres.
Són nombrosos els simposis i reunions mundials celebrats durant l’última dècada a la recerca d’accions que mitiguin les conseqüències catastròfiques de la desertització. Les últimes conclusions admeten que, en general, s’ha arribat a esperar massa de les solucions tècniques als problemes de desertització, i en prendre consciència d’això, en els últims anys s’han posat a punt nous enfocaments per lluitar contra la degradació de les terres seques. Si en els anys 90 es van escoltar propostes de tipus “cinturons verds al voltant dels deserts”, avui s¿insisteix en la participació de les comunitats locals, la reimplantació d’estratègies tradicionals en temps d’estrès mediambiental, com la sequera, i la presa de consciència dels problemes que deriven de la marginació de la població rural per part dels governs, que acostumen a tenir la seva seu a les ciutats. Es tracta d’una nova manera d’enfrontar-se al problema: considerar els factors no físics a l’hora d’afavorir l’ús sostenible dels recursos de les terres seques, sense limitar les solucions a tractats teòrics i pràctiques agroforestals. Aquestes mesures atenen a una clàssica reivindicació de les organitzacions ecologistes que reclamen que, mentre es realitzi un pla forestal o de revegetació adequat i es controlin les pràctiques agrícoles, es contempli el problema d’acord amb els interessos dels pobles que habiten a les terres àrides o susceptibles de ser-ho en poc temps.
En temes de medi ambient tan greus com és la desertització el ciutadà es troba llunyà a la posada en pràctica de solucions. També els va resultar difícil a diverses ONG en pro de la Mediterrània, reunides a Barcelona el novembre de 1998, concretar iniciatives per promoure el desenvolupament sostenible del mare nostrum i totes les seves costes. En la declaració posterior a la cimera van resumir en dues les accions prioritàries per lluitar contra la desertització: la primera, “aprovar abans del 2002 una estratègia de lluita contra l’erosió i la desertització a nivell de cada estat mediterrani basat en el Conveni de lluita contra la desertització i realitzar programes regionals i locals amb la participació de tots els sectors implicats, especialment les ONG”; la segona instava a aconseguir que els plans d’acció de lluita contra l’erosió i la desertització s¿integressin a la resta de programes: seguretat alimentària i lluita contra la pobresa, la gestió integrada a l’aigua, protecció de la diversitat biològica i el canvi climàtic. Però més properes al ciutadà, a més de les mesures habituals en pro de la biodiversitat i a favor del medi ambient interrelacionades entre si i que busquen el desenvolupament sostenible, les organitzacions ecologistes coincideixen a assenyalar que les que afecten directament a pal·liar la desertització passen per un bon ús de l’aigua i, sobretot, per racionalitzar el consum de fustes tropicals i exòtiques, exigir en la compra el certificat que l’article manufacturat amb aquestes fustes ha passat els controls exigits per la Convenció de l’ONU. Aquesta premissa, que en principi podria semblar llunyana, és la que relaciona més directament el món occidental amb el problema de les grans zones en perill de convertir-se en deserts.
Articles de Consumer relacionats:
Cap a un futur transparent (Octubre 99. Medi ambient)
Efecte hivernacle (Novembre 99. Medi ambient)
Els arbres, un tresor que cal preservar (Maig 2000. Medi ambient)
Aiguamolls (Octubre 2000. Medi ambient)
Biodiversitat (Gener 2001. Medi ambient)