Es calcula que més d’un centenar de nens moren cada any a Espanya ofegats en platges, piscines, rius i embassaments
No és mai suficient
Cada any es produeixen al nostre país mig centenar de lesions medul·lars a causa de capbussons, xifra que suposa el 6% del total d’aquest tipus de lesions. Es tracta, al voltant del 85% dels casos, de nois de 15 a 25 anys que no adopten les precaucions degudes abans de submergir-se a l’aigua. L’ofegament, per la seva part, és una de les principals causes de mort infantil. Entre 70 i 150 nens moren cada any a Espanya ofegats en piscines, platges, rius i embassaments, i el 80% d’aquestes morts per ofegament es produeix a la piscina de casa, segons la Federació Espanyola de Salvament.
Aquestes xifres adquireixen més vigència en el període estival, més procliu a que la gent recorri a banys i capbussons per calmar la calor, i se sumen a l’elevat índex de rescats sense conseqüències greus que els socorristes efectuen a les platges per picades de meduses o eriçons de mar que han d’atendre, talls de digestió i rampes musculars que es produeixen a l’aigua i la molesta dermatitis que pot provocar el clor de les piscines.
En les línies següents CONSUMER aporta informació pràctica per evitar situacions de perill a les zones de bany de les nostres costes i de l’interior, i per saber com actuar davant circumstàncies menys greus, però enutjoses, com un contagi de fongs a la piscina.
Compte amb els capbussons. Les lesions de columna són un dels accidents més perillosos que es poden patir en zones aquàtiques, pel perill de pèrdua de mobilitat que comporten. La causa més comuna de lesions a la columna és el capbussó en una ona, després de tocar fons amb l’esquena o el clatell, mentre que el 10% dels casos és produït per salts des de trampolins, plataformes altes o miradors.
A més de la major o menor profunditat de l’aigua, per prevenir aquestes lesions és fonamental una bona tècnica d’immersió a l’aigua. Hi ha dues regles bàsiques: comprovar la profunditat de l’aigua i realitzar la primera immersió dempeus, i saltar sempre amb els braços estesos cap a davant. Les velocitats assolides en aquests capbussons no permeten veure el fons, fins i tot en aigües clares, i sovint no hi ha temps per reaccionar. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la majoria de les lesions es produeixen en aigües poc profundes, de menys de metre i mig de profunditat. Busseig: compte amb la descompressió. A més de sotmetre’s a pressions més altes de les habituals, practicar submarinisme implica una reducció de la capacitat dels sentits: sota l’aigua es perd visibilitat, els sons es perceben de forma diferent i el tacte varia. Per això, es recomana bussejar en grup o en parelles, ja que el bussejador inexpert es pot desorientar. També és aconsellable tenir una bona preparació física, amb el cor i els pulmons en bon estat, ja que la immersió provoca canvis en el sistema cardiovascular. El major risc associat al submarinisme és el relacionat amb el procés de descompensació o ascens ràpid, que pot causar vòmits, marejos, dolors a les articulacions i fins i tot pèrdua de la consciència.
Prudència a les zones de bany
- Vigileu sempre els infants quan es banyen. No delegueu aquesta tasca al socorrista.
- Banyeu-vos en llocs vigilats per socorristes.
- Respecteu les banderes. Recordeu que la vermella prohibeix entrar a l’aigua.
- Si no sabeu nedar bé, no deixeu que l’aigua us superi la cintura.
- Extremeu les precaucions en l’ús de flotadors i matalassos, ja que la ressaca us pot arrossegar mar endins.
- No us capbusseu en llocs dels que en desconeixeu la profunditat. Podríeu xocar contra el fons o amb roques.
- Si us sentiu arrossegats per un corrent, nedeu de forma paral·lela a la platja. Escapareu de la seva força i us podreu dirigir cap a la vora.
- Sortiu de l’aigua si sentiu calfreds intensos, nàusees, alteracions en la visió o brunzits d’oïdes, com també enrogiment intens de la pell, i abrigueu-vos bé.
- A les piscines sigueu molt previnguts en llançar-vos de cap o cap enrere des d’un trampolí o des de la vora, almenys si voleu evitar lesions a l’esquena i cervicals.
Un dels problemes de banyar-se a les piscines és l’exposició a les grans concentracions de coure de les seves aigües. El fort poder desengreixant del clor afavoreix l’aparició de xerosi o pell seca. El derma es mostra clivellat, fràgil i amb petites escames, sobretot als llavis, els braços i les cames. També és freqüent l’aparició de picor, alhora que s’eleven les possibilitats de sofrir infeccions per fongs o bacteris.
Calor i humitat són brou de cultiu per a les micosis (infeccions per fongs). Es contagien per contacte del cos nu amb la vora de la piscina, zona de dutxes o tovalloles. Les micosis són contagioses, contumaces i es poden convertir en cròniques. Es manifesten amb unes taques blanquinoses que apareixen a la superfície de la pell, i constitueixen la pitiriasi versicolor. Altres tipus de fongs donen lloc al denominat peu d’atleta, una de les infeccions micòtiques més freqüents, summament contagiosa.
Aquest fong provoca lesions en forma de pell descamada o macerada, vesícules o àrees de color rosaci situades entre els dits dels peus, que s’acompanyen de picor intensa. També als peus pot aparèixer el papil·loma plantar, el contagi del qual es produeix en trepitjar descalços zones pròximes a l’aigua, i provoca l’aparició d’una berruga de forma plana a la planta del peu que provoca molèsties en caminar.
Banyar-se comporta altres riscs: lesions de medul·la, mossegades i picadures, fongs…
Per evitar lesions medul·lars en els capbussons, comprovem la profunditat de les aigües i saltem amb els braços estesos cap a davant.
Picadures, mossegades...
El contacte de les meduses amb la nostra pell causa lesions en forma d’edema o gran inflamació, junt amb una sensació de picor intensa. Posteriorment es formen unes vesícules de coloració violaci molt doloroses. Aquestes picadures s’infecten amb facilitat, per la qual cosa s’han de tractar adequadament. Després de rentar la zona afectada amb amoníac o alcohol, un analgèsic calmarà el dolor i una pomada antihistamínica alleugerirà la picor i la inflor. Si el quadre al·lèrgic s’agreuja, s’ha de consultar immediatament un metge.
Els eriçons de les costes espanyoles no són verinosos. El principal inconvenient de les lesions causades per eriçons rau en la fragilitat de la punta de les seves pues, ja que una vegada dins de la pell es parteixen i s¿hi queden incrustades. Davant d’una lesió causada per un d’aquests animals marins, no s’ha de recolzar el peu al terra per evitar que l’espina es trenqui, i si no ho heu fet ja, perquè faci menys mal. Després de desinfectar la zona, s’han d’extreure les pues amb unes pinces de punta estreta, ja que altrament poden provocar una infecció a la pell afectada. En aquest cas, s’ha d’anar al metge per a la cura adequada de la ferida i la possible administració d’antibiòtics.
A les nostres costes n¿hi ha de diversos tipus, encara que la més habitual és l’aranya petita (també anomenada escurçó del mar), que pica als banyistes que la trepitgen sense que aquests se n’adonin. El seu verí és danyós per al sistema nerviós i causa un gran dolor a la zona afectada, a més d’una inflamació que s’estén per tota l’extremitat (braç o cama) on es localitza la picadura i que pot durar diversos dies. Els símptomes assoleixen el màxim punt de dolor al cap de 60-90 minuts. La picadura es pot necrosar (mort del teixit) i sobreinfectar amb gèrmens.
El seu verí és termolàbil, es destrueix amb la calor, per tant, el millor tractament consisteix a submergir la zona afectada en aigua molt calenta durant 60-90 minuts, a més de prendre analgèsics per al dolor, antihistamínics per a la picor i corticoides per a la inflamació.
La salamandra comuna i moltes varietats de gripaus (gripau verd, gripau comú, reineta arbòria), són habituals a Espanya. La seva pell secreta una substància tòxica i molt irritant, per la qual cosa cal rentar-se les mans després de tocar-ne un. En entrar en contacte amb la pell o les mucoses, es produeix una mucositis o inflamació de les mucoses afectades, o una conjuntivitis si s’afecta la conjuntiva de l’ull. Si s’ingereix aquesta substància accidentalment, apareix un quadre que consisteix en nàusees, vòmits, dolor abdominal i, en els casos severs, hipotensió, bradicàrdia i síndrome confusional.
El tractament consisteix a rentar amb aigua abundant la zona de contacte. Hi ha antídots, com l’atripona.
Es tracta d’un xoc provocat per la diferència tèrmica entre el cos de la persona i les aigües fredes de mars, rius o piscines. Practicar exercici intens, suar abundantment o exposar-se al sol abans del bany són factors que afavoreixen el tall de digestió. Però és durant la digestió quan el procés s’agreuja, perquè una part important de la sang circula per l’estómac i els intestins en detriment de la irrigació sanguínia d’altres òrgans. Per evitar-ho, banyeu-vos una o dues hores després dels àpats, entreu progressivament a l’aigua per habituar l’organisme a la nova temperatura i eviteu les begudes molt fredes i els exercicis violents abans del bany.
Per ajudar algú que ha ingerit una bona quantitat d’aigua al mar, en un riu o a la piscina, se l’ha de reclinar de cap per avall i donar-li uns copets secs a l’esquena. Si la víctima tus o sent nàusees és convenient provocar-li el vòmit perquè elimini tot el líquid ingerit. Si l’afectat no reacciona, ha de ser conduït immediatament a un lloc de socors.
Constitueixen un autèntic perill per al nedador, ja que l’espasme dolorós deixa sense control els músculs afectats i dificulta mantenir-se flotant. Al primer símptoma ens hem de dirigir cap a la vora sense forçar el múscul i exercint pressió amb una mà o amb l’altra cama, per intentar frenar l’espasme. Les rampes s’alleugereixen estirant el múscul cap a davant, mentre es flota fent la mort, i portant cap a nosaltres la cama o el braç afectats. Es recomana, a qui sofreixi rampes habitualment, la presa regular de sal i magnesi.