"La globalització ha dividit la societat entre els que tenen mitjans i els que no en tenen"

Estem davant d’una dinàmica que fa que cada dia un nombre més gran de països intercanviïn comercialment un nombre superior de productes, serveis i activitats. S’han obert les fronteres a productes estrangers que s’han integrat al mercat local, cosa que converteix la globalització en un moviment que intensifica el lliure canvi. Però això passa només en teoria, perquè el motor real de la globalització és el fet que cada dia el que més s’intensifica són els mercats financers. Estem més davant d’una globalització financera que davant d’una globalització econòmica, al centre hi ha els mercats financers i, per tant, els agents financers: les grans multinacionals, la Borsa, el Banc Mundial, el Grup dels 7 països més poderosos, l’Organització Mundial del Comerç…

Teòricament sí, però la globalització funciona segons la lògica del mercat. En termes morals això no és ni bo ni dolent, però el mercat funciona només amb els interlocutors solvents mentre que els no solvents no s’integren. I al mercat aquesta situació li resulta indiferent. Aquest és el problema. Al final s¿ha dividit la societat entre els que tenen mitjans i els que no en tenen i, així, el mercat està pendent dels països que es desenvolupen i oblida els que no ho fan. Això condueix a que, en nom de la idea que el gran rival del mercat és l’Estat, aquest cada vegada tingui menys possibilitats d’atendre les persones que no tenen capacitat econòmica. El mercat intenta que l’Estat sigui cada vegada més diminut, que manegi menys pressupost i que tingui menys funcionaris. Així, cada vegada es podrà ocupar menys de crear hospitals, escoles i, en general, infraestructures per a aquells que no tenen res; en altres paraules, dels sistemes que per definició no poden ser rendibles perquè es dirigeixen a satisfer necessitats dels qui no són al mercat. Als països pobres, el mercat funciona amb les persones que tenen mitjans, que són una minoria, cosa que significa que cada dia hi ha més pobres. Per això, cal preguntar-se on és realment el progrés.

El problema del deute extern és el següent: Per comprar un pis, demaneu un crèdit de 10 milions amb un interès al 5%, però al cap de tres mesos el banc us diu que puja l’interès al 8%, i no us podeu queixar. Als 6 mesos, el puja al 20%, per la qual cosa podríeu haver pagat el préstec que vau demanar, però amb aquest ja no podeu. Així us queda sense poder-lo pagar durant tota la vostra vida. Això és el que ha passat amb el deute extern. S’ha fet amb taxes de crèdit variables, amb índexs que no han deixat d’augmentar, per la qual cosa el que tenen a sobre els països pobres més que un obstacle és un panteó. Per tant, la condonació del deute seria altament beneficiosa per a aquests països. Ara, estan obligats a exportar per aconseguir divises amb què pagar els interessos del seu deute extern. D’aquesta forma, el país està bolcat al comerç exterior, cosa que li impedeix ocupar-se del seu mercat interior. Com que ha de pagar el seu deute, que és el més urgent, l’Estat, en aquests països on el deute representa el 80% o el 100% dels seus pressupostos generals, no es pot consagrar al seu poble. En definitiva, la meitat de la humanitat viu en països endeutats, i d’aquesta manera 3.000 milions de persones no sortiran de la situació de pobresa mentre no acabin de liquidar el deute extern.

També són accions de crítica, però sobre altres bases. El Maig del 68 va ser una crítica a la sobreproducció, a l’excés de treball i buscava recuperar l’individu, la societat, davant el poder polític. Ara, els moviments s’enfronten al poder econòmic. El d’antiglobalització admet les qualitats del mercat global, però recorda que s’està marginant una gran part de la societat, tant als països rics que integren els pobres amb estatuts molt discriminatoris, com als països del Sud, ja que el mercat s’oblida del que no li interessa, és a dir, minories ètniques, analfabets, camperols, indígenes… I aquestes reivindicacions conviuen amb les de caràcter ecològic, perquè el sistema actual s’està desenvolupant de manera que destrueix el planeta sobreexplotant-lo per al consum, mentre acaba contaminant o enverinant els seus propis consumidors. Aquestes dues crítiques, que són noves, fins fa poc han estat purament intel·lectuals i el que està passant ara és que les crítiques es fan sobre la base de grups que protesten i s’organitzen davant els qui tenen la responsabilitat de la política, que no són els governs. Els antiglobalització no van contra els estats sinó contra les institucions internacionals responsables de la globalització: el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç…

Moltes organitzacions duen a terme accions correctores i parteixen d’un sentiment de justícia indiscutible. Algunes tenen una política més egoista que altres, però el seu treball és real i positiu al Tercer Món i també als països desenvolupats, on subsisteixen encara moltes desigualtats.

Els grups de protesta neixen als països desenvolupats. Des de Seattle, el desembre de 1999, no ha deixat d’augmentar el nombre de persones que estableixin en la seva consciència la necessitat que les coses canviïn. I tot apunta que aquest col·lectiu continuarà creixent. Hi ha una presa de consciència molt àmplia en la nostra societat, més del que creiem.

Els mitjans de comunicació adquireixen una importància cada vegada més gran. Primer com a indústria, ja que els mitjans de comunicació són la indústria pesada d’avui. En gran part, el que ha facilitat la globalització és la mutació de les tecnologies de la comunicació, la informatització de la societat, la revolució digital que ha derivat a les autopistes de la informació. De fet, les activitats lligades a la comunicació han sofert una transformació espectacular. Ja no hi ha sectors especialitzats, tot el que té a veure amb l’escrit, amb la imatge i amb el parlat s¿ha concentrat en grans empreses que afegeixen a la imatge, el text i el so, activitats més lligades a la indústria tradicional, com la telefonia, l’electricitat i fins i tot la informàtica, per la qual cosa tot s¿acaba integrant. Això genera l’aparició de monstres empresarials sorgits d’aliances entre el poder econòmic i el mediàtic que han inclòs el poder dels mitjans de comunicació dins de l’escala de poders. En el marc de la globalització, el primer poder l’ocupa l’econòmic, en particular el financer, però el segon és el mediàtic.

Internet ocupa un lloc molt important en l’intercanvi d’informació, de cultura i de coneixement. Són indiscutibles els avantatges que aporta, com el fet que les noves tecnologies estiguin a l’abast de qualsevol, perquè la seva manipulació és senzilla i perquè és relativament barat fer ús de la Xarxa. A més, ens permet arribar a jaciments d’informació de qualsevol part del món, i les fonts són immenses. Però això només es pot aplicar als països desenvolupats. Convé fer dues reflexions de ponderació. La primera és que Internet possibilita l’accés a molta informació ràpidament, però s’està donant una ralentització de l’equipament necessari per usar Internet, en particular als països del Sud. Segons la UNESCO, els usuaris d’Internet no superen el 5% dels éssers humans que habiten el planeta. Això no té a veure amb Internet en si, però per aprofitar els seus beneficis es requereix en primer lloc saber llegir i escriure i 1.000 milions de persones encara són analfabetes. I per desenvolupar-se, Internet necessita electricitat i la tercera part de la humanitat no en té; i telèfon, i la meitat de la humanitat no disposa de línia telefònica. En definitiva, Internet només beneficiarà els països que van gaudir de la revolució anterior, que els va proporcionar les infraestructures. La majoria dels països no està preparada per aprofitar-ho. I s’ha de dir, perquè són infraestructures que s’han de construir, i s’haurà de veure qui està disposat a posar electricitat en un país que no es pot pagar la instal·lació.

Estan lligats a la segona reflexió. Internet es presenta com un símbol de la contracultura, de l’alliberament, i en part ho aconsegueix. Però avui comença a entrar en una via en la qual per la necessitat d’assumir les idees dominants lligades a la globalització, al liberalisme i a la rendibilitat, s’estan distorsionant les seves característiques inicials. Internet proclama la cultura de la gratuïtat. Però, com es paga aquesta gratuïtat? Doncs consumint publicitat per consultar una cosa que és gratuïta, cosa que implica el primer xoc amb la llibertat. Apareix aquí la segona transformació d’Internet, convertit en un gran centre comercial. Internet, que és gratuït, essencialment vol vendre tota classe de coses: viatges, serveis, productes culturals, roba… I jo no sé si som gaire lliures quan el que fem és entrar en un centre comercial. Una tercera consideració és percebre la seva transformació com a mitjà de vigilància, per vigilar en el sentit comercial, no forçosament polític. Cada vegada que consulto un lloc web o compro alguna cosa, deixo empremtes que si algú recupera pot elaborar un retrat robot mercadotècnic de mi i demà em farà tota classe de proposicions comercials amb una gran precisió perquè sabrà molt bé qui sóc. Llavors, aquesta gran pantalla que jo utilitzo per veure el món serveix perquè em vegin a mi. No vull dir que això sigui el principal, però sí que convé que hi reflexionem.

Un paper importantíssim, com ha quedat demostrat davant les crisis de les vaques boges o els pollastres amb dioxines. El consumidor pot denunciar la sobreindustrialització de l’agricultura i totes les conseqüències nefastes que ha produït. És important que els consumidors estiguin organitzats, hi ha exemples de com consumidors units han reaccionat de manera sana i contundent davant certs abusos del mercat. El més significatiu és la voluntat dels consumidors d’intervenir com a protagonistes que són de la societat, com a actors importants del circuit comercial. Comencen a ser conscients de la gran capacitat que tenen per corregir i moralitzar, per crear un esperit d’ètica a tot el món del consum.