Magatzems de biodiversitat agrícola
Els consumidors poden palpar aquesta disminució als mercats. No fa ni vint anys que encara es podia trobar un tipus de préssec d’aigua primerenc, tan tendre que quan es tocava quedaven les marques dels dits a la superfície. O algunes varietats de patata que es podien emmagatzemar bé durant molt de temps en llocs frescos i foscos. La pregunta és: “Representa això un problema?” Sí, segons tots els experts. “Aquesta involució”, diu un informe de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura (FAO), “ha incrementat la vulnerabilitat de l’agricultura i ha empobrit l’alimentació humana”. També comporta una pèrdua de diversitat genètica, concepte que, tal com assenyala aquesta institució, “inclou les varietats tradicionals i les modernes, i altres espècies silvestres que poden utilitzar-se avui o en el futur per a l’alimentació i l’agricultura”. Totes aquestes són el rebost que aporta aliments, medicaments, farratge per als animals, fibra, vestit, habitatge o energia.
Aquesta biodiversitat és la que pot garantir que, en cas de plagues o d’alteracions climàtiques, les possibilitats que una variant o una altra sobrevisquen i resistisquen siguen més grans. La fam que va assotar Europa al començament del segle XIX per una plaga que va assolar les collites de patata durant anys consecutius només va poder superar-se amb varietats de patata resistents a la malaltia procedents d’Amèrica del Sud. La biodiversitat també és el banc de gens en què els investigadors busquen noves característiques per millorar les plantes.
Bancs per a conservar la biodiversitat
Una de les iniciatives per a conservar aquesta biodiversitat genètica agrícola són els bancs de llavors. Al món se’n comptabilitzen uns 1.400, des dels més senzills fins als que tenen centenars de milers de llavors conservades en fred o congelades. La seua funció és proveir de llavors els reproductors de plantes i els investigadors. Els bancs de llavors més grans són els que hi ha a la Xina, Rússia, el Japó, l’Índia, Corea del Sud, Alemanya, el Canadà i els gestionats pel Grup Consultiu per a la Investigació Agrícola Internacional (CGIAR), una aliança estratègica de diferents països i centres agrícoles.
Però les llavors no poden emmagatzemar-se indefinidament. Algunes llavors de gira-sol o de cereals poden conservar-se congelades durant dècades o centenars d’anys, però una llavor de pèsol només pot conservar-se i germinar-se amb èxit al cap d’un màxim de 30 anys. Per això, una activitat essencial dels bancs és anar distribuint cada any una certa quantitat de llavors perquè siguen plantades i, al seu torn, recol·lectar noves llavors procedents del camp. A més, diuen els experts, el manteniment de llavors és un procés dinàmic. Quan l’agricultor selecciona cada any les millors llavors i les conrea any rere any, juntament amb altres plantes i amb una pressió ambiental determinada, la varietat va evolucionant i adaptant-se al medi. Per això, afirmen, la biodiversitat ha d’estar al camp.
A Espanya, una iniciativa que segueix aquesta senda és la xarxa de llavors “Intercanviant i ressembrant”, que es dedica a localitzar i recuperar llavors de varietats locals de tot Espanya. Una vegada localitzades les llavors, es planten i se n’obtenen de noves per conservar-les i distribuir-les entre agricultors de tot Espanya, de forma que aquestes varietats es recuperen i es mantinguen vives.
A Espanya, la xarxa de llavors “Intercanviant i ressembrant” ha permès recuperar algunes varietats que el consumidor, si busca una mica, ja pot trobar en alguns llocs. Alguns exemples són, a Catalunya i Aragó, la poma “ciri”, que es recol·lecta a l’octubre i es pot emmagatzemar en llocs foscos i frescos durant tot l’hivern sense necessitat de nevera -només se li va arrugant la pell- o, a Andalusia, la pastanaga morada, caracteritzada per la punta de color morat, la carn blanca i el sabor suau semblant a la remolatxa.
El projecte més espectacular per a mantenir la biodiversitat agrícola s’està excavant en una muntanya de l’Àrtic, a pocs quilòmetres del pol Nord. Es coneix com Cambra Internacional de Llavors Svalbard, nom de l’illa en què s’ubica. Impulsat pel govern de Noruega i amb finançament de diferents organitzacions, pretén convertir-se en el banc de llavors més segur del planeta, capaç de resistir desastres naturals, guerres o accidents de qualsevol tipus. La cambra s’aïllarà fins i tot per suportar el canvi climàtic. La premsa l’ha batejat com “la cambra del dia del judici final”.
S’espera que la construcció de la cambra acabe enguany i que les llavors comencen a emmagatzemar-se al març del 2008. Aquest túnel de 120 metres excavat en la roca glaçada, albergarà llavors d’un milió i mig de varietats. Igual com altres bancs, una part de les llavors seran plantades cada any i seran reposades amb altres de fresques procedents dels conreus de tot el món. En el futur, les pèrdues de bancs de llavors com les que es van donar a Indonèsia, a causa del tifó Durian, o a Iraq i Afganistan, a causa de la guerra, podran ser reposades gràcies a aquesta arca de Noè de llavors, l’últim reservori per a la diversitat agrícola.