Al voltant de la moda s’han creat infinitat de tòpics: bellesa, riquesa, frivolitat, extravagància, espectacle. Vostè, que viu i treballa en això, com descriuria aquest món?
Un dels adjectius que també s’associa amb freqüència al món de la moda és el d’implacable. Vostè ha rebut colzades?
Crec que és implacable en el sentit que amb cada col·lecció te la jugues. Has de canviar però conservant la teua essència i és molt difícil enfrontar-te al fet que cada sis mesos has de canviar. Tens la sensació que en la desfilada ho has donat tot i ja has d’estar amb la següent. Per a mi implacable és això. Perquè a la resta no li preste massa atenció.
Potser per això ha fixat la seu i la residència a Bilbao, i no a Madrid o Barcelona.
Una mica sí, perquè a mi el treball de la moda em consumeix moltíssim, no te’l treus mai del cap. Per això, he optat per viure a Bilbao, on surts de treballar i pots fer una trucada i prendre un vi amb els amics… Per mi és important, i també ho és el fet de no estar envoltada sempre de moda, perquè crea molt d’estrès. T’has d’airejar per viure les teues experiències i poder explicar alguna cosa especial.
Fins a quin punt depèn l’èxit o el fracàs d’un dissenyador de l’opinió dels crítics de moda?
Jo crec que les crítiques ajuden o poden entorpir, però al final el que importa és la constància, tenir clar què vols i saber moure-ho com ho has de moure.
I com s’ha de “moure”?
Moure en el sentit de com vendre-ho, de sortir i arriscar-se que es veja el teu treball… Moltes vegades una boníssima crítica et pot donar molt d’impuls i una mala crítica pot no ser tan dolenta si ets constant i mous les coses com has de fer-ho.
Li preguntava abans per les colzades. Com descriuria les relacions entre els dissenyadors?
Bé, jo crec que cadascú va una mica al seu aire, però jo no tinc especialment males relacions. A més, crec que viure a Bilbao hi contribueix. Com que fa tant de temps que no veus la gent, quan et trobes amb ells està molt bé, perquè necessites parlar, compartir…
Vostè és llicenciada en Belles Arts. Quina impressió li va produir l’exposició d’Armani al Guggenheim de Bilbao?
Em va semblar fenomenal. Tot allò creatiu té una base artística, uns referents artístics. A mi m’interessa el meu treball perquè m’expresse a través d’ell. Fer moda pura i dura no m’interessa. M’interessa evolucionar, expressar-me, sentir que m’omple i em sorprèn el meu treball. Aquesta és una de les fórmules que t’empeny a seguir en aquesta bogeria. A mi, que la societat entenga que hi ha dissenyadors que han canviat el ritme de la forma de vestir de les persones i el que comporta… Em sembla que és importantíssim, que Chanel alliberés les dones d’unes limitacions, d’estar superencotillades, de fer que se sentissen lliures… Em sembla un fet molt rellevant, des d’un punt de vista cultural, per a la vida de les dones i dels homes. Per això considere que això es pot exhibir perfectament en un museu.
Però d’aquí a catalogar una peça de vestir com una obra d’art…
Pot haver-hi peces de roba que estiguen plantejades com a obres d’art. Hi ha peces de Lacroix i de Balenciaga que crec que tenen una sensibilitat impressionant, amb una gran dosi d’art i de creativitat. Però no vol dir que tot el que faça Balenciaga siga art. És una cosa molt personal. En el meu cas, jo crec que en moltes coses done molt de mi, que és el més proper a l’art, però no vol dir que el resultat siga art. Jo crec que la roba és roba i després hi ha dosis d’art o de la teua visió personal, de la teua sinceritat…
Però llavors, això també es podria fer extensible a altres objectes de consum com ara cotxes, gerros… De fet, el Guggenheim també va acollir una exposició de motos, molt polèmica, per cert.
Sí, però bé, hi ha arts majors, arts aplicades… Parle d’una exposició on es vegen peces de roba amb influències artístiques. Es podria quedar així, la definició.
A qui li agradaria vestir?
Doncs jo tampoc sóc molt de tenir aquests somnis i ídols. Puc pensar en Lauren Bacall amb alguns vestits que estic fent ara per exemple, però un altre tipus de coses no me les imaginaria amb elles. Una altra qüestió és si ella s’ho posaria.
Moltes vegades es pot veure en actes públics celebritats que porten el vestit d’un dissenyador. Ha pagat alguna vegada a algun personatge famós perquè porte els seus vestits?
Bé, en la moda hi ha de tot, al final és una forma de publicitat com qualsevol altra, uns la fan d’una manera i els altres d’una altra. Es veu moltes vegades com una cosa exagerada o com a falsa quan en realitat el món de la publicitat és el mateix món. Jo no ho he fet, però tampoc diré que mai no ho faria.
Miriam Ocáriz és clienta de Miriam Ocáriz?
Sí, sobretot de coses que no són molt marcades, encara que cada vegada ho sóc més perquè la col·lecció és cada vegada més àmplia.
I quan Miriam Ocáriz no és clienta de Miriam Ocáriz, de qui ho és?
Tinc diverses coses d’uns amics de Barcelona, hi ha una dissenyadora francesa que també m’agrada molt… Però bé, el que veig que m’encanta.
Vesteix sempre amb roba de marca o de disseny?
Bé, més que de marca, vestisc amb roba de col·legues perquè els seguisc i m’agraden.
Permeta’m una curiositat: què es fa amb la roba que s’usa en les desfilades?
Es ven. El concepte d’una desfilada és personal. En el meu cas, s’allunya d’efectes teatrals i barrocs, és més íntim, i també el meu concepte de la roba és més “portable”. Encara que això no impedeix que mostres un vestit molt exagerat i després es produïsca una versió més real, o es pot extraure només els pantalons o només la jaqueta de diversos models… Hi ha adaptacions. Algunes peces que mostrem no les podem vendre, però no perquè no vulguem, sinó perquè no les podem produir, perquè no tenim mitjans i surt caríssim… Cal tenir en compte que un, en una desfilada, presenta el seu somni, el seu ideal.
Quin és el procés que se segueix per a l’organització d’una desfilada?
Una desfilada és la guinda d’un treball de sis mesos de molta gent. Comences una col·lecció de zero i has de fer tots els patrons, tallar els teixits, vas construint una col·lecció al mateix temps que el mostrari amb què vendràs. Em plantege coses i vaig component, vaig fent fotos amb barreges que em donen idees fins que arribes a 45 dissenys per a la desfilada, 45 imatges completes, encara que en el mostrari n’hi ha més, almenys 90 peces. Després hi ha un càsting per a les models un mes abans i després tot és molt ràpid. A les xiques les veus en una pantalla i arriben el dia anterior a la desfilada, i tens quatre sortides, 45 peces i 18 xiques, de les quals deu surten tres vegades. Una desfilada amb 45 sortides dura al voltant de 13 minuts i les xiques es canvien tres vegades de roba en 15 minuts, amb la qual cosa és una bogeria impressionant. Has de mostrar sis mesos de molt de treball en 13 minuts. Et crea molt d’estrès. Jo sempre estic a dins, mai he vist cap desfilada i mai no en veuré una. Hi ha molta tensió.
S’acaben aquests 13 minuts: què fa vostè?
Et quedes paralitzada, no saps si riure o plorar… És una sensació entre alleugeriment i davallada. Fixa”t, jo tinc la desfilada a Cibeles el dimecres a les dotze i mitja i el dijous a les vuit del matí agafe un vol a París per comprar teixits per a la pròxima edició. I se suposa que per a comprar teixits has d’haver tingut alguna cosa ja pensada.
Moltes persones alienes al món de la moda observen els models que apareixen i es pregunten quin reflex té en el consum habitual, en què influeixen.
És un procés cada vegada més ràpid, abans era molt més lent, el que es veia en les desfilades de Balenciaga i els primers creadors era una roba a la qual podien arribar molt poques persones, i després això ha anat creant un procés de la moda. Les persones desitjaven el que veien i al principi els modistes copiaven els patrons dels creadors…, fins que arribava als mercats més fàcils d’accedir i a la societat en general. Llavors, mentre tot aquest procés es creava, s’anaven creant les mateixes siluetes, els estils eren més llargs. Ara és una bogeria en què tot va molt de pressa.
Quina és la seua peça de roba favorita?
L’americana.
Per què?
Perquè diu moltes coses, és la imatge de Saint-Laurent de la primera dona vestida d’esmòquing, amb la camisa blanca i és una de les imatges que més m’agraden, també és el símbol del canvi de Chanel d’alliberar les dones. Per a mi és una peça ultrafemenina.
El teixit que més li agrada?
La llana freda, que és una llana d’estiu amb seda.
Un color.
El rosa xiclet
Un complement.
Sabates.
És vostè fetitxista?
Amb les sabates sí, m’encanten.
Parlant de fetitxes, per què aquesta fascinació seua pels llaços?
Posa un llaç en la teua vida, això ho tinc claríssim. És un tros de tela que té molts significats i que al mateix temps parla de la infància, de les convencions, de l’elegància…, i m’agrada treballar-lo de moltes maneres.
Pel que veig, vostè dóna importància a la càrrega simbòlica de la roba.
Sí, intente jugar amb tots els matisos que tinguen significats
Què fa falta per a vestir bé?
Coneixement, personalitat i sensibilitat en tots els aspectes.
I diners?
Una mica sí. Depèn. Es pot vestir molt bé amb pocs diners. Hi ha gent que es vesteix amb moltes coses del mercat, amb les de sa mare… i queda magnífic. Òbviament, amb diners és més fàcil.
Per a vestir-se amb Miriam Ocáriz sí que calen diners.
Sí, per descomptat que sí. Però hi ha moltes persones que poden vestir-se de marca i no tenir estil.
Li agradaria que la seua roba arribés al gran públic, que baixés el seu preu i que fos més accessible?
Això ho intentes constantment, però parteixes d’uns teixits, uns conceptes i unes premisses que no fan que la peça de roba puga sortir barata. Es tractar de fer una altra línia diferent, distinta i a mi això em sembla que està bé. El que m’interessa és evolucionar, investigar… i això costa uns diners i al final és també el que la gent paga, que faces quatre patrons, quatre proves i que el resultat no siga un xurro, sinó el contrari.
Precisament, els que venen com a xurros, com ara Inditex, H&M…, considera que han democratitzat la moda?
Sí, per descomptat
I li sembla positiu?
Considere positiu que hi haja modes democràtiques, el que no considere positiu moltes vegades és la forma com s’arriba a aquestes modes.
A què es refereix?
Hi ha certes empreses que treuen versions superajustades a idees noves abans que el mateix creador o, almenys al mateix temps. Per a mi es crea molta confusió, perquè tu no estàs fent una bona moda amb les teues idees, estàs afusellant els altres… Quan algú compra un dissenyador està comprant exclusivitat i això es pot traslladar a tot, fins a l’alimentació, en una botiga petita es paga molt més. És la teua necessitat de sortir dels monopolis, és estar en la societat però sentir-te diferent, desenvolupar-te i consolidar-te.
Dos temes que han marcat la polèmica respecte de la moda han sigut el pes de les models i les mesures preses per l’Administració respecte de les talles de la roba. Quina opinió li mereixen?
El tema de la unificació de les talles em sembla genial. Jo, quan prove la col·lecció ho faig de primer amb una xica que s’adequa a la mitjana, i després ja prepare la peça per a la desfilada, perquè sóc conscient que les xiques de la passarel·la, ja per començar, tenen una estatura molt superior a la mitjana. Això ho fan tots. De totes maneres, no s’ha d’oblidar que hi ha diversos tipus de cos, encara que les mesures siguen les mateixes.
El que s’ha denunciat són els salts de talles, que una persona amb una 44 amb una marca determinada és una 38 en una altra
També diuen que al costat de la talla s’hauria d’especificar com cal portar la peça, perquè hi ha coses de punt que poden ser més rectes, més amples… També ens haurien de donar mesures del braç…
Fins a quin punt es pot responsabilitzar la moda i la imatge que es transmet amb aquestes desfilades de l’obsessió per la primesa i l’extensió de malalties com l’anorèxia i la bulímia?
És que les models sempre han sigut primes, que no esquàlides. Són professionals que han d’interpretar la roba d’un, d’un altre i d’un altre.. I això és el que més valorem els dissenyadors: la seua estètica, la imatge, la forma de caminar… Una model pot potenciar molt la teua imatge i portar-la amb molt de pes i dignitat, però també te la pot enfonsar. Per això interessa una persona en principi vital, intel·ligent, que tinga uns matisos d’actriu perquè ha de saber interpretar i que tinga un cos. Això unit és una model.