La Borsa, símbol de les finances
Diuen les cròniques que a les 12 del matí del 20 d’octubre del 1831 un grup d’homes de comerç es van reunir en una església de la Puerta del Sol de Madrid. Amb la primera campanada del rellotge de la Casa de Correus van donar per iniciada l’activitat de la Borsa. El nom de la Borsa va ser pres, com ocorre en la resta de places europees, de la família belga Van der Bourse (Borsa). Aquests van ser uns hostalers de Bruges que es van convertir en banquers comercials de tal importància que avui designen el cor financer a tot el món. Els annals també recullen que el 7 de maig del 1893 la reina regent Maria Cristina va inaugurar, al cap de 62 anys i 7 dies, el seu edifici emblemàtic i definitiu, encara que des de fa gairebé 20 anys el seu valor s’ha reduït a la representació d’un món que es mou en altres àmbits. El parquet, el rellotge, la campana i els panells són un símbol. Una imatge que il·lustra una realitat virtual: la de l’actual mercat de valors i canvis que no té res a veure amb els moviments dels ròdols ni amb els agents de canvi. Aquella Borsa ha desaparegut. Encara que l’edifici es manté.
A la plaça de la Lealtad de Madrid s’erigeix el majestuós edifici de la Borsa. Les seues robustes columnes antecedeixen el distribuïdor des del qual s’accedeix al Saló de Canvis, conegut com “el parquet”. A les 10 en punt, cada matí d’activitat la sirena anuncia el començament de la sessió. Transcorreguts els primers 60 minuts en què es fixen els preus, durant 6 hores ininterrompudes se succeeixen les trobades. Són unes trobades virtuals però reals, en què ni compradors ni venedors estan presents. La negociació borsària està en mans de societats i agències de valors que igual poden operar al carrer veí de Juan de Mena com al Japó.
No obstant això, no tot és silenci i moviment dels panells. La seu de Madrid conserva una mínima activitat financera. És la mateixa que es pot veure a Bilbao, a València i a Barcelona. Es tracta dels mercats de ròdols que operen amb valors aliens al mercat continu. La seua capacitat financera és limitada: no arriba a representar el 0,5% del que s’intercanvia una jornada. Així que encara es poden escoltar els crits del qui dóna i del qui pren i la campanada puntual, cada 10 minuts, que anuncia l’inici del ròdol al qual acudeixen els operadors per reunir-se en rogle.
El ròdol representa un passat, no remot però sí molt llunyà. Llavors, cada 10 minuts l’activitat es tornava frenètica. Avui, i de manera ininterrompuda, els valors apareixen en roig, en taronja i en verd, per posicionar el seu canvi a la baixa, neutre o a l’alça. Si hi ha nervis, aquests no transcendeixen de les seus de cada societat. Aquí tot és calma i un continu subministrament d’informació processada.
Encara que semble deshumanitzada, la Borsa la fan les persones. Va començar sent una trobada entre cavallers, comerciants i senyors de comptes, a fi de propiciar que empresaris amb futur, amb idees i amb iniciativa poguessen portar endavant les seues conquestes. Per fer-ho necessitaven que gents amb capital els creguessen. Els farien partícips dels guanys si compartien els riscos. Això continua sent així. Ha perdut l’halo romàntic i vuitcentista, però manté les mateixes regles que llavors: inverteix només el que pots perdre, no sigues avariciós, aconsegueix molta informació. Precisament aquest punt és el que atreu jubilats, amants de la borsa, joves inquiets, antics corredors i curiosos que trepitgen el parquet sabedors que ja res es mou en aquest lloc. Però continua sent un bon indret per a llegir les cotitzacions i no perdre de vista les inversions.
No podia ser d’una altra manera en l’era de la informació. Els espais ocupats abans per corredors, per venedors i propietaris, aquells corredors que portaven el sobrenom de “passos perduts” en la seua condició de testimonis del caminar nerviós a l’espera de notícies d’ultramar, estan avui ocupats per platós de televisió. Professionals especialitzats en informació borsària connecten amb la seua audiència. Es dirigeixen a persones que des de casa s’informen de com estan els seus estalvis convertits en valors. Petits inversors que, com el consumidor, tenen un poder i saben que en la informació està la clau de mantenir-lo.