Solidaritat que regala vida
Una vida llarga…
Des que el 1965 es va fer al nostre país el primer trasplantament de ronyó, els resultats han anat millorant dia a dia a mesura que s’han anat incorporant els avanços quirúrgics i d’immunosupressió. Segons les últimes dades de l’Organització Nacional de Trasplantaments, a Espanya la supervivència màxima en trasplantaments correspon a un pacient trasplantat de ronyó, que porta 37 anys de vida amb el mateix òrgan funcionant normalment. Per al cas del cor, la màxima supervivència registrada fins ara és de 22 anys, 21 per al fetge, 18 per al pàncrees i 14 per al pulmó. En el cas de l’intestí, que és el procediment més recent, la màxima supervivència arriba als 7 anys.
...i normal
El fet de no valorar adequadament aquests aspectes, en molts casos pot comportar efectes negatius en el seu estat general de salut. Tots els trasplantats no només s’han de familiaritzar amb el tractament immunosupressor i els seus possibles efectes secundaris, sinó que també han de comprendre la importància de prevenir l’aparició d’infeccions introduint mesures adequades de cura personal, a més d’una higiene escrupolosa en el menjar i en la neteja de la llar, igual com cuidar l’alimentació (no poden prendre aliments crus) després del trasplantament. També han d’estar preparats davant les alteracions psicològiques que poden aparèixer a fi de saber afrontar-les.
A fi de frenar aquest mercat il·legal creixent, alguns experts advoquen per la creació d’un mercat regulat per als òrgans humans, proposta que no ha trobat suport per problemes ètics, ja que convertiria les parts del cos humà en un bé comerciable.
Immunosupressors, la clau de la recuperació
El principal problema a què s’enfronta una persona receptora d’un òrgan aliè no és la cirurgia ni el desenvolupament del rebuig agut, ni tan sols les complicacions infeccioses del posttrasplantament immediat, sinó la pèrdua progressiva de la funció de l’òrgan trasplantat a mitjà termini i el desenvolupament de complicacions mèdiques relacionades amb el tractament immunosupressor. Actualment, l’esperança mitjana de vida de l’empelt després de la intervenció pot superar en alguns casos els 20 anys, però la llarga supervivència de l’òrgan trasplantat requereix que el sistema immunològic romanga frenat, ja que d’una altra forma rebutjaria l’empelt que li és aliè.
Aquest estat de supressió del sistema immunològic s’aconsegueix amb els fàrmacs immunosupressors, el desenvolupament tecnològic dels quals ha experimentat avanços enormes els últims 30 anys, i això ha permès reduir la taxa de rebuig agut al 10%. No obstant això, per bé que aquests medicaments han comportat grans millores en la prevenció i el tractament del rebuig agut, els pacients solen pagar un preu alt perquè el seu efecte no protegeix dels problemes a llarg termini, com la malaltia crònica de l’empelt.
A més, el seu ús augmenta el risc que els pacients desenvolupen infeccions, tumors, trastorns digestius, hipertensió, problemes ossis, lesions vasculars o alteracions del metabolisme dels lípids i els hidrats de carboni, que afecten la seua qualitat de vida. A fi de disminuir en un futur la incidència de tumors en la població trasplantada, ja s’estan utilitzant i desenvolupant alguns immunosupressors que tenen efectes antitumorals. A més, hi ha nous medicaments que poden permetre la individualització del tractament, evitant els fàrmacs que es relacionen amb una pitjor qualitat de vida, com els esteroides.
El primer projecte europeu d’investigació cooperativa en l’àrea de la tolerància immunològica en trasplantaments en què participa l’Organització Nacional de Trasplantaments (RISET) inclou una primera fase de cinc anys de duració (2006-2010), que té com a objectiu buscar els mecanismes biològics que permeten als pacients trasplantats evitar de forma permanent el rebuig, sense necessitat de fàrmacs immunosupressors.
La consecució d’aquesta meta ajudaria a millorar la qualitat de vida dels pacients i reduiria en més d’un 80% els alts costos sanitaris. Segons dades de l’ONT, els costos anuals de la medicació immunosupressora dels trasplantats poden oscil·lar entre els 6.000 i els 9.000 euros. Amb programes d’inmunotolerància, aquests costos es reduirien en més d’un 80%, situant-se entre 1.200 i 2.000 euros anuals.
Espanya, líder mundial en donacions
Les estadístiques del 2006 revelen que Espanya ha consolidat el seu lideratge mundial en matèria de donacions per catorzè any consecutiu, vuit punts per sobre dels Estats Units, el segon en la llista. Els 33,8 donants per milió d’habitants espanyols enfront dels 18,8 donants del conjunt de la UE suposen un total de 3.756 trasplantaments a l’any. I sembla que les perspectives són encara millors per al 2007, ja que segons dades de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), enguany el nombre de donacions d’òrgans ha crescut gairebé un 3%- de 630 a 647- i el de trasplantaments un 1,5% -de 1.502 a 1.526- respecte del mateix període de l’any anterior.
La conscienciació social sobre la importància de les donacions és una realitat assentada. El 66,5% de la població espanyola es mostra predisposada a donar els òrgans, encara que només un 8,2% d’aquests té targeta de donant, segons dades de l'”Enquesta nacional sobre actitud dels espanyols davant la donació 2006″, elaborada per la Universitat Autònoma de Madrid per a l’ONT. Aquests percentatges a penes han experimentat variacions des del 1993, any en què un 64,5% dels espanyols es mostraven disposats a donar els òrgans després de la mort, tot i que només el 6,2% tenien carnet de donant.
El País Basc va ser la comunitat autònoma amb un índex més alt de donació (amb 48,4 donants per milió d’habitants), seguida de Cantàbria, Astúries, Balears i Navarra, totes per sobre els 40 donants per milió, xifra considerada internacionalment com la màxima assolible. En total, al nostre país l’any passat es van efectuar 2.155 trasplantaments renals, 1.051 trasplantaments hepàtics, 274 de cardíacs, 169 de pulmonars, 94 de pàncrees i 13 d’intestí. A més, es va arribar a mínims històrics de les negatives familiars a la donació (un 15,2%), la xifra més baixa del tot el món.
Amb tot i això, les llistes d’espera continuen representant un problema de solució complexa. De fet, al 2006 hi havia més de 5.000 malalts esperant un òrgan sa.
Si es desglossa per òrgans, en els primers mesos del 2007 hi havia 77 pacients en llista d’espera per rebre un cor, davant els 4.188 que necessitaven un ronyó, els 736 que necessitaven un fetge o els 125 que esperaven un pulmó.
En línies generals, els terminis d’espera a Espanya per a un trasplantament estan molt per sota de qualsevol altre país del món, fet que no impedeix que entre un 10 % i un 15 % dels pacients en espera d’un trasplantament hepàtic i cardíac muiren abans de trobar un òrgan adequat, tot i que en el cas dels òrgans vitals en situació d’urgència el termini es redueix a dies, i se sol aconseguir el trasplantament en la majoria dels casos. En situacions menys urgents, la mitjana és d’uns sis mesos per al fetge, de quatre mesos per al cor i de set a vuit mesos per al pulmó. Pel que fa al ronyó, on el pacient habitualment espera en diàlisi, el temps mitjà oscil·la entre els 15 i els 18 mesos.
Respostes als dubtes més freqüents
Qui pot ser donant d’òrgans i teixits? Qualsevol persona sana és donant potencial, sempre que en vida no s’haja manifestat en contra de la donació. No hi ha límit d’edat, però en el cas dels menors d’edat i els discapacitats s’ha de respectar la voluntat de les persones que en tinguen la pàtria potestat (llei 30/1979). Les condicions clíniques en el moment de la mort determinen els òrgans i els teixits que són vàlids per al trasplantament. Ara bé, els donants no poden patir ni haver patit càncer ni altres malalties infeccioses o de causes poc clares que es puguen transmetre amb la donació.
Què cal fer per a ser donant? S’ha de comunicar la decisió a la família i als amics més íntims, ja que ells són els primers a ser consultats en cas de mort del donant. També es pot emplenar una targeta de donant, gratuïta i altruista, que es pot trobar en diferents llocs: Organització Nacional de Trasplantaments, hospitals, conselleries de Sanitat? Tenir el carnet de donant no compromet a res si es canvia d’opinió.
Què ocorre si la família s’oposa a la donació? Al nostre país sempre es compleix la voluntat dels familiars, independentment de si el mort és donant o no.
Es pot fer un trasplantament de donant viu? Es pot donar un òrgan o una part d’aquest, normalment de medul·la òssia, ronyó i segments de fetge i de pulmó, sempre que l’extracció siga compatible amb la vida i que la funció de l’òrgan puga ser compensada per l’organisme del donant de forma adequada i prou segura. El donant ha de ser major d’edat, gaudir de les facultats mentals plenes i d’un estat de salut adequat. A més, haurà de ser informat prèviament de les conseqüències derivades de la seua decisió, i haurà d’atorgar el seu consentiment de forma expressa, conscient i desinteressada. Llevat de casos excepcionals, aquestes donacions només són admeses entre familiars directes (pares, germans, fills…).
Com i on s’ha de produir la mort del donant? És necessari que la mort cerebral (cessament irreversible de totes els funcions cerebrals) del donant és produïsca a l’hospital, en una UCI mòbil o al SAMU, per poder fer totes les proves i conservar adequadament els òrgans. El diagnòstic mèdic legal de la mort cerebral o mort encefàlica està regulat actualment en l’annex 1 del Reial Decret 2070/1999, de 30 de desembre del 1999, i exigeix, entre altres aspectes, que el diagnòstic siga realitzat per tres metges diferents dels qui intervindran en l’extracció i en el trasplantament.
Per què en alguns casos l’organisme del receptor rebutja l’òrgan trasplantat? L’efecte de rebuig és produeix per un fet molt simple: tot organisme viu defensa la seua integritat física i bioquímica destruint qualsevol agent viu estrany que hi haja sigut introduït. L’organisme, en veure’s envaït per antígens (substàncies proteiques), reacciona amb un moviment natural de defensa, rebutjant el trasplantament. Per evitar aquest rebuig cal aplicar al pacient fàrmacs (immunosupressors) i tractaments, amb el desavantatge que amb aquests perd tota la immunitat. No obstant això, a fi de minimitzar l’efecte de rebuig, en els trasplantaments és té en compte la compatibilitat entre donant i receptor, com ara el grup sanguini i el sistema HLA (antígens leucocitaris humans).
Què és el Model Espanyol? És un conjunt de mesures adoptades al nostre país per millorar la donació d’òrgans. Aquest model ha sigut recomanat per l’OMS i s’està aplicant en diferents parts del món amb resultats molt semblants als obtinguts aquí. L’èxit del Model Espanyol només és comprensible des d’un enfocament multidisciplinar, que engloba aspectes legals, econòmics, polítics i mèdics.