Dipòsits vitals d'aigua dolça
La saviesa popular ens recorda la importància de la neu en molts dels seus refranys. Afirma que els hiverns amb grans nevades preparen el camp per al cultiu. No en va la vida i els ecosistemes depenen de l’aigua per a la seva subsistència i, encara més, els sistemes naturals d’aigua dolça són els més productius del món i la seva influència en l’economia local és crucial. Malgrat que el 70% de la Terra està coberta per aigua, només una mínima part és dolça i la majoria es troba congelada als pols o forma part d’aigües subterrànies, aigües alimentades, en última instància, pel desglaç dels cims. És un fet que cada any neva menys; els grans temporals han passat a formar part de la memòria col·lectiva de generacions anteriors: només a Europa, les estadístiques xifren al voltant d’un 20% el descens de la innivació en els últims 50 anys.
Qualsevol explorador que hagués volgut arribar al Pol Nord aquest estiu hauria hagut de nedar els últims quilòmetres. El descobriment, a mitjan agost, d’una llacuna a la meitat del Pol Nord va sorprendre la comunitat científica. La comunitat científica estudia el problema des de fa temps: un estudi de dos experts noruecs preveu que d’aquí a 50 anys l’Oceà Àrtic podria estar lliure de gel durant l’estiu. Una altra investigació d’un equip de científics dels EUA assenyala que la immensa capa de gel de Groenlàndia també s’està fonent. Tots dos fenòmens, l’aprimament i la menor superfície, han reduït a la meitat la massa de gel a l’Oceà Àrtic. Però també l’Antàrtida perd gel. A diferència del Pol Nord, que està cobert per l’Oceà Àrtic, el Pol Sud està ocupat per un continent, l’Antàrtida, una massa de terra de la mida dels Estats Units. La seva capa de gel continental, d’una espessor mitjana de 2,3 quilòmetres, és relativament estable, però les plataformes de gel que s’internen als mars circumdants estan desapareixent ràpidament. Els científics atribueixen la fosa accelerada del gel a un increment de la temperatura regional d’uns 2,5 graus des de 1940.
Llissa Mastny, meteoròloga de l’Institut Worldwatch, conclou, després de nombrosos estudis, que el gel s’està fonent a gairebé tot arreu a una velocitat cada vegada més gran. La massa de gel i neu es redueix en les serralades més grans del món: Muntanyes Rocalloses, Andes, Alps i l’Himàlaia. Al Parc Nacional de les Glaceres a Montana (EUA), el nombre de glaceres ha passat de 150 l’any 1850, a menys de 50 actualment. El Servei Geològic dels EUA preveu que les glaceres restants desapareixeran d’aquí a 30 anys. Els científics que estudien la glacera de Quelccaya, als Andes peruans, assenyalen que la seva retirada s’ha incrementat en 3 metres anuals entre els anys 1970 i 1990, a 30 metres anuals des de 1990. En els Alps, l’àrea de glacials s’ha reduït d’un 35% a un 40% des de 1850, i s’espera una reducció encara més gran. Aquestes antigues glaceres podrien desaparèixer en els propers 50 anys. La desaparició de les masses de gel a l’Himàlaia s’ha accelerat de forma alarmant. La glacera Dokriani Bamak, a l’Índia oriental, es va retirar 16 metres entre 1992 i 1997, però només el 1998 va perdre 20 metres.
El científic suec Svente Arrhenius va advertir, fa més de cent anys, que la crema dels combustibles fòssils suposaria un increment del nivell de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera, fet que faria augmentar l’efecte hivernacle. Entre 1975 i 1999 la temperatura mitjana de la Terra es va elevar de 13,94 graus a 14,35 graus, un augment de gairebé mig grau gairebé en 24 anys. Els investigadors han descobert que un augment modest de temperatura de només 1 o 2 graus a les regions muntanyoses pot incrementar el percentatge de precipitació que cau en forma de pluja de forma dramàtica, mentre disminueix el percentatge en forma de neu. Resultat: inundacions més grans i més abundants durant l’estació plujosa, reducció de la massa de gel i neu, i menys desglaç per alimentar els rius durant l’estació seca.
A més d’oxigenar l’ambient, els beneficis de la neu es manifesten en la seva capacitat per produir dipòsits en els quals la naturalesa guarda l’aigua dolça per fer-ne a l’estiu quan es fon: es tracta dels cims nevats. Però aquests dipòsits s’estan reduint i alguns podrien desaparèixer completament, la qual cosa afectarà el subministrament d’aigua de ciutats i regadius en àrees que depenen del desglaç per alimentar els rius. Si les glaceres de gel i neu de l’Himàlaia, les terceres en mida al món després de Groenlàndia i l’Antàrtida, es continuen fonent, es veurà afectat el subministrament d’aigua a gran part d’Àsia. Tots els grans rius de la regió -Indo, Ganges, Mekong, Yangtze i Groc- neixen a l’Himàlaia. La fusió a l’Himàlaia podria alterar el cicle hidrològic en diversos països asiàtics, com Pakistan, Índia, Bangla Desh, Tailàndia, Vietnam i Xina. Menys desglaç a l’estació seca de l’estiu per alimentar els rius podria agreujar l’escassetat d’aigua que ja afecta gran part de la regió.
Un altre perill que s’observa és que en fondre’s el gel i fluir l’aigua resultant al mar, augmenta el seu nivell. Durant l’últim segle, el nivell del mar ha pujat entre 20 i 30 centímetres. Els canvis que es produeixen en els models climàtics indiquen que podria pujar 1 metre al segle XXI. Però el més pertorbador és que la fusió del gel pot, al seu torn, accelerar l’augment de la temperatura. En reduir-se la massa de gel i neu, es reflecteix menys llum solar. Com que les superfícies menys reflexives absorbeixen més radiació solar, la temperatura augmentarà encara més ràpidament i la fusió s’accelerarà.
Segons detalla el Departament d’Innivació Artificial de l’estació de Panticosa, la instal·lació consta fonamentalment d’una xarxa de canonades d’aire i aigua que connecten els canons distribuïdes pels pendents amb els equips de bombatge i compressors que es troben instal·lats en un edifici central. La formació de la neu consisteix en la creació d’un corrent d’aire de gran velocitat que, unit a un cabal d’aigua que es llança simultàniament, en produeix una dispersió en petites gotes. L’aire i l’aigua fluint a gran velocitat, juntament amb unes condicions ambientals de temperatura i humitat determinades, produeixen els mateixos fenòmens de refredament per convenció, evaporació i alliberament d’energia que en la formació de neu natural i, d’aquesta manera, s’aconsegueix la fabricació artificial de neu.
La relació aire-aigua en la producció de neu depèn de les condicions atmosfèriques, els canons utilitzen el cabal màxim d’aire, i l’aigua és la variable que cal regular en funció dels paràmetres de temperatures i humitat existents. El sistema és generalment automàtic i quan la temperatura ambient arriba a la temperatura d’arrencada que s’hagi prefixat als canons, comença a funcionar: el compressor del canó engega les bombes del sistema de neu i quan el sistema està a la pressió adequada de funcionament dóna l’ordre d’obrir la vàlvula d’aigua, amb la qual cosa el canó funciona. Al seu torn, la qualitat de neu que s’hagi prefixat la mantindrà, encara que hi hagi variacions en la temperatura. El sistema s’atura automàticament, ja sigui perquè s’ha prefixat per temperatura o per horari, o bé si hi ha alguna avaria, tall de corrent…, es tanca mecànicament la vàlvula del canó per no llançar aigua a les pistes.
Des de fa uns anys la neu artificial ha esdevingut indispensable per al funcionament òptim d’una estació d’esquí. S’utilitza per omplir de pols blanca les pistes quan el clima imposa llargues jornades sense precipitacions. Moviments ecologistes en denuncien l’ús, i sobretot l’abús, ja que si bé reporta neu a petites zones de les muntanyes, les instal·lacions de màquines de neu artificial trenquen la fauna i flora ja deteriorada pel complex sistema industrial d’una estació d’esquí. Però fins i tot tenint present aquests inconvenients, també hi ha qui defensa la creació artificial de neu, entenent que els beneficis que reporta el seu desglaç contribueixen a equilibrar l’absència de precipitacions hivernals i, per tant, constitueixen una ajuda extra per omplir pantans, aiguamolls, naixement de rius i aigües subterrànies.