La prevenció des de la infantesa, fonamental
En tractar-se d’un malaltia irreversible, el tractament de l’artrosi no és curatiu sinó pal·liatiu
L’artrosi és un terme molt estès que sovint s’utilitza de manera inadequada per referir-se a tot tipus de malalties d’ossos i d’articulacions. Aquesta malaltia degenerativa, crònica i no inflamatòria, afecta una o diverses articulacions i es caracteritza per les alteracions anatòmiques que s’hi produeixen. Les articulacions estan formades per ossos, entre els quals hi ha un cartílag -una superfície suau de color blanquinós brillant, però d’una gran resistència- que els entapissa i protegeix, i afavoreix a més la mobilitat articular. Amb el pas dels anys les articulacions pateixen un procés de desgast mitjançant el qual el cartílag perd aigua i es torna més fràgil. Aquest deteriorament del cartílag, juntament amb l’alteració que també pateix l’os subjacent, és el que es coneix com artrosi i pot afectar múltiples articulacions, com les de genolls, mans o maluc. Aquesta última, que apareix generalment a partir dels 50-60 anys, és la que tractem ara.
Les lesions cartilaginoses romanen indolores durant molt de temps, ja que el cartílag no està innervat, i quan apareix el dolor és perquè l’os ja està afectat encara que sigui en un grau mínim. Això explica, a més del començament asimptomàtic de les alteracions artròsiques, que els signes radiològics es puguin manifestar a vegades abans que els símptomes de la malaltia. Per això, un procés artròsic en els seus inicis pot passar desapercebut.
Les lesions artròsiques són, un cop s’han iniciat, irreversibles: no hi ha cap tractament eficaç per fer-les desaparèixer. Alguns fàrmacs redueixen la inflamació i el dolor, però de moment no hi ha cap medicament que retorni les lesions al seu estadi inicial. L’exercici programat i adequat ajuda a mantenir la mobilitat de l’articulació, manté la flexibilitat, potencia la musculatura i contribueix a estabilitzar l’articulació.
L’articulació del maluc, com altres articulacions, té dues cares articulars. D’una banda, el cap del fèmur, rodó i cobert de cartílag i, de l’altra, la cavitat cotiloide, de la pelvis, on el cap del fèmur encaixa perfectament. El maluc és una articulació de molta mobilitat i per això està molt ben estabilitzat per l’encaix del cap femoral amb la cavitat cotiloide. A més, un lligament que uneix les superfícies articulars reforça la unió. Es pot considerar, per tant, com una articulació sòlida en l’adult desenvolupat normalment.
L’artrosi de maluc o coxartrosi és una afecció freqüent i de gran poder incapacitant. Afecta els dos sexes de la mateixa manera i apareix generalment entre els 50 i 60 anys, tot i que ho pot fer més tard. En gairebé dos terços dels casos la coxartrosi és secundària, és a dir, hi ha una altra lesió que explica que es desenvolupi aquesta artrosi de maluc. Per això es denominen coxartrosis secundàries.
Les principals causes que poden predisposar a una artrosi de maluc són: luxació congènita de maluc, malaltia de Perthes, diferència de longitud entre les extremitats inferiors, desviacions de columna (escoliosi), mala alineació dels genolls (genu encallo), hiperlaxitud lligamentària i anomalies de creixement dels ossos, alteracions anatòmiques que convé diagnosticar precoçment i corregir per evitar que en el futur es desenvolupin artrosis.
Quant a les artrosis primàries, en les que no hi ha cap factor patogènic local ni general, són diversos els factors de risc que semblen associar-se a l’aparició d’artrosi: esports que sobrecarreguen l’articulació, factors ocupacionals que ocasionen microtraumatismes de repetició, l’obesitat, els traumatismes, els processos inflamatoris de l’articulació, els defectes de vascularització del cap del fèmur, els defectes d’alineament de les extremitats inferiors…
El més important és la prevenció de la malformació luxant del maluc en la infantesa, especialment en el nounat, ja que es pot dir que el problema de la coxartrosi és al bressol, en néixer. S’ha de descartar sistemàticament la luxació congènita de maluc en tots els nounats. L’exploració física i l’ecografia permeten detectar tots els casos.
El símptoma més rellevant en l’artrosi de maluc és el dolor de tipus mecànic (dolor que es produeix en moure’s i després del repòs prolongat en iniciar el moviment), localitzat a l’engonal, que s’irradia a la cara anterior de la cuixa fins al genoll. De vegades presenta una localització diferent, amb dolor a la regió glútia, cara posterior o interna de la cuixa. En la majoria dels casos produeix una impotència funcional amb coixesa progressiva i limitació de la mobilitat. És molt característica la rigidesa i el dolor després dels períodes de repòs o de permanència prolongada en una posició (per exemple assegut a la butaca, al cotxe, en un seient baix…). També és freqüent la limitació per separar les cames, que dificulta anar en bicicleta, encamellar-se en una cadira o entrar en una banyera. Així mateix, la persona afectada sol presentar problemes per calçar-se i descalçar-se. Aquests símptomes s’agreugen amb el pas del temps i, si no s’adopten mesures terapèutiques, la limitació funcional i el dolor poden arribar a ser molt incapacitants.
El diagnòstic de l’artrosi de maluc no planteja problemes, els símptomes, l’exploració física i l’estudi radiològic són suficients per arribar a un diagnòstic correcte.
El tractament de l’artrosi no és curatiu sinó pal·liatiu, i es basa en fàrmacs, mitjans físics (exercicis i rehabilitació) i cirurgia.
- Els fàrmacs més utilitzats són els antiinflamatoris no esteroides i els analgèsics que tenen una acció calmant transitòria.
- La rehabilitació funcional és molt important per mantenir l’articulació indolora, assegurar l’estabilitat del maluc i conservar la mobilitat. Es tracta d’exercicis destinats fonamentalment a potenciar la musculatura del maluc i a mantenir-ne la flexibilitat i mobilitat. Cal evitar la sobrecàrrega ponderal (vigilar el pes, descansar al llarg del dia en posició de decúbit, tombat…), desplaçar-se per terrenys irregulars, fer desplaçaments llargs, com també pujar i baixar escales amb freqüència, i cal aprendre a caminar amb un bastó al costat contrari de la lesió.
- Malgrat totes aquestes mesures, l’artrosi de maluc tendeix inexorablement a agreujar-se progressivament, encara que pugui tenir remissions i brots. Això motiva que molts casos acabin a la sala d’operacions: la pròtesi total ha suposat un progrés notable en la cirurgia del maluc. En general els resultats són excel·lents, els dolors desapareixen i la mobilitat del maluc pot arribar a ser perfecta o a millorar. Els postoperatoris no resulten problemàtics i les complicacions, en general infecció i desencastament, no arriben al 2% dels casos. Encara que els resultats a llarg termini són encara poc coneguts, es pot afirmar que la seva eficàcia és almenys de deu anys.