Comunitat de veïns: el gos, font de conflictes
Davant de qualsevol polèmica nascuda en una comunitat de veïns en relació amb una mascota, com pot ser un gos, tots -amo i resta de veïns- acostumen a dictar sentència amb els seus arguments sense conèixer, moltes vegades, els drets i les obligacions que té cadascú. Així, la responsabilitat dels amos dels gossos, els estatuts de la comunitat de veïns i algunes lleis determinen quin tipus de molèsties causades pel gos cal evitar als veïns.
Una de les obligacions que tenen els amos d’un gos és la de no molestar els altres veïns amb qui es conviu. Cada persona té un grau diferent de tolerància amb els animals: n’hi ha que tenen por dels gossos i d’altres que no suporten pujar a l’ascensor amb ells. Però el respecte és fonamental per a aconseguir una convivència fluïda amb els veïns. L’amo del gos és qui s’ha d’adaptar a aquestes circumstàncies. A l’ascensor, per exemple, si es coincideix amb una persona que té por del gos, la solució és cedir el pas a aquest veí.
Els estatuts de la comunitat de veïns poden recollir la prohibició de la presència d’animals de companyia a l’edifici. No obstant això, prevalen els drets individuals de l’amo de l’animal, per la qual cosa aquesta norma es pot impugnar. Els gabinets jurídics de què disposen algunes associacions de protecció animal assessoren els ciutadans que així ho sol.licitin en aquests casos.
La Llei 49/1969 sobre Propietat Horitzontal no prohibeix la tinença d’animals domèstics als habitatges privats. Tanmateix, els ajuntaments sí que poden limitar el nombre d’animals que es poden tenir a casa. D’altra banda, el concepte i el requisit per declarar un espai com a nucli zoològic es recull en la legislació de les comunitats autònomes. D’aquesta manera, quan en un habitatge hi ha quatre o més gossos se sol exigir la declaració de nucli zoològic. Amb aquest requisit es pretén garantir les condicions higienicosanitàries correctes del lloc on viuen els animals.
El compliment de la normativa municipal i de la comunitat autònoma, igual com evitar les molèsties derivades de la convivència amb animals al veïnat, són aspectes fonamentals per a eludir problemes amb la comunitat de veïns.
Un gos educat no ha de resultar per força una font de conflictes. Amb tot, les molèsties més habituals, i que més denuncien els veïns, són les que impedeixen el seu descans pels lladrucs constants. El lladruc d’un gos pot ser un fet puntual que, si es produeix en les hores diürnes, no suposa una molèstia que impedeixi el descans dels veïns. Ara bé, l’horari nocturn sí que és una franja horària que exigeix i mereix menys molèsties i sorolls.
La protecció del soroll dins de la ciutat és competència dels ajuntaments. Això significa que són les administracions locals els qui s’han de fer càrrec de mesurar, controlar i gestionar el nivell sonor que suporten els ciutadans al seu terme municipal. Són aquestes les que, seguint les directrius europees, la legislació nacional i regional, a més dels consells de l’OMS, vetllen perquè es respectin els límits auditius, com ara els que causen els lladrucs.
El soroll és un so no desitjat o nociu, segons defineix l’Agència Europea de Medi Ambient. Perquè un so, com el lladruc d’un gos, sigui sancionable ha de superar uns límits d’intensitat concrets, que es mesuren en decibels (dB). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que a partir de 65 decibels l’orella comença a patir dany. De nit, l’OMS recomana no sobrepassar els 40 dB.
El lladruc esporàdic d’un gos, però, no supera els límits permesos. Sí que pot resultar més molest un udol compulsiu i continu, però així i tot no depassaria el nivell admès. Un soroll persistent, encara que no superi la barrera establerta per la norma de manera puntual, pot ser molt molest. I hi ha ordenances que sí que ho castiguen.
Els udols d’un gos com a situació sancionable se solen recollir en les ordenances de protecció contra sorolls o de convivència ciutadana.
En altres casos, les molèsties que poden ocasionar els lladrucs als veïns es recullen, a més, dins de les normes municipals específiques de tinença de mascotes. Als tribunals i les audiències provincials, les condemnes per molèsties causades pels lladrucs del gos tampoc no són estranyes. L’Audiència Provincial de Barcelona, per exemple, va condemnar una família de Vilanova del Vallès el 2007 a pagar 5.271 euros pels lladrucs dels seus gossos, ja que els veïns no podien adormir-se.
/imgs/20130201/mascotas3.jpg
Evitar, en la mesura possible, les molèsties derivades de la tinença del gos, com ara lladrucs excessius o la presència del gos en zones prohibides per a ells.- Els drets individuals s’anteposen a la normativa recollida en els estatuts d’una comunitat de veïns referent a la tinença d’animals.
- Educar el gos perquè sigui respectuós amb la resta de persones i d’animals amb qui conviu.
- Fer servir la corretja quan correspongui i recollir els excrements per a evitar molèsties a terceres persones.