Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen
Hi ha alguns canvis dietètics que ajuden en la menopausa. Són necessaris per a prevenir trastorns derivats d’una alimentació inadequada o insuficient, per a sentir-se amb més vitalitat i energia i per a pal.liar molèsties associades als canvis hormonals propis d’aquesta nova etapa de la vida, com ara la fatiga, la irritabilitat o l’ansietat.
- L’excés de sucre pot ser un dels mals hàbits alimentaris que es cometen. Cal analitzar el conjunt de la dieta per a identificar aliments ensucrats de consum habitual: brioixeria, rebosteria, xocolates, refrescs, sucs…
- L’excés de proteïna animal (carns i derivats principalment) és una de les causes de descalcificació òssia, aspecte que cal cuidar i especialment les dones i durant la menopausa. El canvi intel.ligent és menjar més proteïna vegetal a base de plats que combinin llegums, cereals i fruites seques.
- Amanir els aliments i els plats amb espècies i herbes aromàtiques és un costum sa que ajuda a reduir l’ús de la sal com una fórmula de prevenció cardiovascular.
- Convé augmentar el consum de calci. La llet no és l’única font de calci, altres aliments que també són font d’aquest mineral (les verdures de fulla verda, els llegums com la soja i les llenties o les sardines en oli menjades amb espina).
La sal marina és més natural pel fet que el procés d’obtenció d’aquest condiment és natural, sense cap altra intervenció que la mateixa evaporació i cristal.lització induïdes pel sol. Això dóna lloc a una sal amb més sabor que la sal comuna perquè s’hi concentren, en més proporció, diversos minerals com el calci (4 vegades més), el potassi (14 vegades més) o el iode. El sodi, però, en igualtat de quantitat de sal comuna o marina, està més concentrat en la primera. Malgrat això, en una quantitat saludable (no més de 5 grams de sal diaris), la sal marina no es pot considerar com una font dietètica natural d’oligoelements o minerals.
La sal, en la justa mesura, bé com a amaniment o com a ingredient o additiu (conservant, saboritzant) dels aliments, és necessària per a la vida en tant que proporciona sodi i clor, dos oligoelements amb funcions molt específiques a nivell orgànic. El problema actual dels hàbits alimentaris és que en general en consumim pràcticament el doble del que l’organisme és capaç de gestionar, raó per la qual hi ha trastorns associats a aquest excés (cardíacs, renals, circulatoris, hipertensió…). L’ús de la sal, ja sigui comuna o marina, ha de ser moderat en qualsevol cas.
És un monosacàrid, un tipus d’hidrat de carboni simple que es troba de forma natural en la mel (20-40% de la seva composició), en les fruites i els sucs de fruites (20-40%), i en les verdures (1-2%). Es caracteritza perquè és un component bàsic de la sacarosa (sucre comú). La fructosa s’utilitza a més com a edulcorant en nombrosos aliments processats i en medicaments. Els xarops de blat de moro rics en fructosa s’utilitzen cada vegada més en la indústria alimentària com a agents edulcorants. El poder edulcorant de la fructosa és superior al de la sacarosa, per això l’ús creixent com a edulcorant additiu. Aporta 4 Kcal/g i com que es tracta d’un sucre simple, se n’ha de moderar el consum, en particular en cas de sobrepès, obesitat, triglicèrids, diabetis, hipoglucèmies. És cariogènic, és a dir, pot provocar càries si no es manté una higiene bucodental adequada.
Els experts del Grup de Treball de Trastorns per dèficit de Iode i Disfunció Tiroïdal de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) aconsellen una ingesta adequada de iode en l’alimentació per a prevenir l’hipotiroïdisme. En concret, indiquen que el iode és un element “imprescindible” per a una producció normal d’hormones tiroïdals, per la qual cosa recomanen consumir sal iodada i peix marí. Malgrat això, el consum de iode ha de ser diferent segons l’edat, el gènere i l’estat fisiològic de la persona. D’acord amb l’experiència d’aquest grup de treball, la població en general, inclosos els nens en edat escolar, ha de consumir un mínim de 150 micrograms de iode al dia. Amb això, es pot prevenir l’hipotiroïdisme, un trastorn que afecta més de 70.000 espanyols i que es caracteritza per una producció deficient d’hormones tiroïdals que té com a símptomes el cansament crònic, la debilitat, la pell seca, la intolerància al fred i la caiguda de cabells, entre d’altres.
L’aranja és un dels cítrics menys consumits. El seu gust amarg i amb un toc àcid explica que no tingui la mateixa popularitat que les taronges i les mandarines. Amb aquestes fruites comparteix la riquesa en vitamina C i l’àcid cítric. Es pot començar el dia amb un suc d’aranja sola o barrejat amb altres fruites, si bé aquest cítric té restriccions: es caracteritza per causar interaccions importats amb nombrosos fàrmacs.
S’ha demostrat que la concentració en plasma de diversos medicaments presos per via oral augmenta amb l’administració conjunta de suc d’aranja, alhora que se’n redueix l’eficàcia o que passa tot el contrari, n’augmenta l’acció més enllà dels efectes desitjats. Entre els fàrmacs amb què interacciona aquest aliment destaquen alguns antihistamínics, anticancerígens, betabloquejants (principals categories d’antihipertensius ), alguns antibiòtics, etc. També tenim l’evidència que el suc d’aranja augmenta l’acció d’antidepressius i estatines (control del colesterol) de manera poc recomanada, per la qual cosa s’hauria d’evitar la ingesta conjunta si se segueixen aquests tractaments.
L’ampolleta d’aigua es recicla, es torna a omplir amb aigua de l’aixeta diverses vegades o durant uns quants dies. El dubte que sorgeix és el següent: cada quant cal canviar les ampolles d’aigua de plàstic? No hi ha una resposta concreta, ja que depèn de les condicions en què es mantingui l’ampolla i de quin líquid s’ompli. Durarà més dies en bon estat si es recicla amb aigua i es manté a bona temperatura, lluny de focus de calor. Però amb el temps pot ocórrer que hi hagi migració dels polímers químics del plàstic cap als aliments, que es pot reconèixer pel regust de plàstic de la beguda.
Una mala pràctica és utilitzar una ampolla de plàstic que ha contingut una beguda i omplir-la amb un altre líquid diferent. Això passa quan s’omple l’ampolla d’aigua amb suc o amb refresc perquè sigui fàcil de transportar, o quan es fa servir com a vinagrera. Aquesta és una mala pràctica de seguretat alimentària, i és que cada envàs està preparat en la seva composició química per suportar la càrrega química de l’aliment original. Això significa que l’acidesa de l’oli, i més la del vinagre, pot provocar migració dels químics del plàstic, i això no ocorre tan fàcilment si s’utilitza l’ampolla original per a omplir-la amb el líquid original (aigua en l’ampolla d’aigua, vinagre en la de vinagre, oli en la d’oli…).