L'atenció del malalt terminal

L'atenció del malalt terminal

/imgs/20070401/img.salud.01.jpg L’espectacular increment de l’esperança de vida i la seua repercussió social, econòmica i fins i tot familiar constitueixen alguns dels desafiaments més importants a què s’enfronten les societats occidentals. En l’actualitat, l’esperança mitjana de vida a Europa és de 78,3 anys i, a Espanya, de 79,7. Ja al 1995, el nostre país era un dels que tenia una proporció més alta d’ancians de la Unió Europea, només superat per Itàlia, Bèlgica, el Regne Unit i Grècia. Deu anys després, només Itàlia i Alemanya sobrepassaven la mitjana espanyola. Però s’estima que a l’any 2050 la població espanyola serà la més envellida d’Europa: un 36%, és a dir, un de cada tres ciutadans, tindrà més de 65 anys.

/imgs/20070401/img.salud.02.jpg En una població envellida els processos degeneratius, com l’arteriosclerosi o el càncer, es donen amb més freqüència. A més, amb els avanços de la medicina i la millora de les condicions de vida, han deixat de ser processos letals en un percentatge elevat de casos i s’han transformat en crònics. Dit d’una altra manera: es conviu amb els problemes de salut fins al final dels dies.

Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent tenir a la família una persona amb una malaltia progressiva, avançada, que ja no és curable i que requereix d’unes ajudes i d’unes cures especials amb l’objectiu de procurar-li el màxim benestar i la millor qualitat de vida possibles. L’atenció d’un malalt terminal no és una tasca fàcil. La fase final de l’existència és una etapa molt vulnerable en la qual, si és més o menys conscient de la seua situació, qui la viu se sent aïllat físicament i emocionalment. El deteriorament progressiu li produeix canvis en la identitat social, en les habilitats físiques, en l’autonomia i les referències habituals, i tot això li genera desassossec, desesperança, pèrdua de l’autoestima i del sentit de l’existència. L’atenció a aquests pacients, per tant, es converteix en una tasca molt delicada.

Aspectes importants

• /imgs/20070401/img.salud.03.jpgInformació veraç sobre la malaltia. En molts casos, una informació correcta pot ser no tan sols adequada i convenient, sinó necessària. Però no tothom hi reacciona igual. De fet, moltes vegades el professional de la salut tampoc té la seguretat total que, quan pregunten, realment desitgen conèixer la veritat. Fer-ho de forma gradual, senzilla i sobretot amb molt de tacte, serà més suportable per als malalts. Segons enquestes fetes sobre el que es considera una “bona mort”, la majoria ho vincula amb absència de símptomes molestos, plàcida, de forma sobtada i durant el son. Però aquestes circumstàncies no es donen sempre. És més habitual la que sobrevé després d’un procés més o menys llarg, amb dolors i molèsties. Els especialistes en cures pal·liatives opinen que la mort en pau es dóna quan els malalts coneixen la veritat, l’assumeixen, tenen un control simptomàtic adequat, suport familiar i una persona de confiança al seu costat.
• La companyia és fonamental. L’atenció, l’escolta i el diàleg ajuden al control del dolor, de l’ansietat i la depressió. L’empatia, que consisteix a posar-se al lloc de qui sofreix i identificar-se amb ell, amb les seues emocions i els seus sentiments, és la base d’un bona atenció al pacient terminal. Quan el malalt té problemes per parlar cal recórrer a una de les formes més bàsiques de comunicació, que no és fàcil: el contacte físic. El tacte és un dels primers sentits que es desenvolupa després de néixer i un dels últims que es perden. Agafar el malalt de la mà, tocar-li l’espatlla, acariciar-li la cara, assecar-li el front o col·locar-lo bé al llit calma el temor i l’ansietat i dóna seguretat.
• Higiene corporal i atenció de la pell. Una bona higiene corporal, la cura de l’aparença externa o una bona neteja no són només cures bàsiques, sinó que contribueixen a augmentar l’autoestima i l’equilibri emocional. I són especialment importants quan el malalt té dificultats per controlar els esfínters. Són molts els cuidadors que inicialment experimenten un rebuig ja siga per pudor, per sensació de repugnància o fàstic, però aquesta resposta inicial cal superar-la perquè el malalt no la detecte i augmente el seu patiment. Les cures físiques s’han de dur a terme amb delicadesa, atenció i respecte. Si la mobilitat està mínimament mantinguda és recomanable ajudar-los a dutxar-se, fet que, a més, proporciona una sensació relaxant. Després cal assecar meticulosament la pell, evitant la fricció, i aplicar una solució hidratant fins a ser absorbida però evitant també el massatge vigorós en les zones més susceptibles d’erosions degudes a la fricció i al recolzament. Aquestes zones, sobretot els talons, la regió sacra, les natges i malucs, els colzes i, fins i tot, la zona occipital, són molt sensibles i la pressió exercida pel recolzament o la fricció, inclosos els plecs de la roba del llit, poden originar úlceres. Cal evitar la humitat de la pell mitjançant dispositius d’incontinència o productes que creen una barrera protectora, ja que maceren la pell i faciliten el desenvolupament úlceres. Cal aprofitar tot aquest procés per a mobilitzar, sense forçar, les articulacions.
• Alimentació adequada. Una regla d’or per a un pacient en aquest estat és «que menge poc i sovint, tot el que li agrade i quan li vinga de gust». No l’hem de forçar a menjar amb la idea que millorarà el seu estat. Per això cal respectar les orientacions del mateix pacient sobre el que li ve de gust o no. Per regla general és més adequat distribuir el menjar en diversos àpats, cinc o sis al dia, i en petites porcions. Cal reforçar el contingut proteic de la dieta i mantenir una bona hidratació. La creació durant l’àpat d’un ambient harmoniós i agradable és fonamental.
• Alleujament del dolor. El control del dolor, la seua eliminació, és un dret bàsic de tot malalt, i en un pacient terminal és essencial per a aconseguir una mort tranquil·la. Es compta amb l’analgèsia escalonada, l’«Escala Analgèsica de l’Organització Mundial de la Salut», que el metge li anirà aplicant progressivament. El dolor és més temut que la mort mateixa, segons dades disponibles.
• Atendre el cuidador. Cuidar un pacient terminal és una activitat dura, estressant i frustrant, tant físicament com psicològicament. És important que aquells que hagen de cuidar aquest tipus de pacients reben una formació bàsica de la tasca que acompliran. El cuidador informal necessita, a més de desenvolupar una sèrie de valors i habilitats, molt de suport per a suportar la càrrega emocional que comporta tenir l’atenció d’una persona amb aquestes característiques i no claudicar. Estar en contacte des del començament del procés amb alguna de les associacions de cures pal·liatives pot ser de gran ajuda.