Enveja: una competició en què sempre es perd

Darrere un dels sentiments més comuns i més perniciosos, s'amaguen complexos i frustracions que es poden superar valorant més el que tenim i les persones que ens envolten
1 Abril de 2007

Enveja: una competició en què sempre es perd

/imgs/20070401/img.psicologia.01.jpg L’enveja és un sentiment tan universal com perniciós. Totes les persones, en major o menor mesura, sofreixen en algun moment de la seua vida aclaparadora sensació d’entrar, de forma espontània i irrefrenable, en una competició amb l’altre en què sempre es perd. Col·loquem la persona envejada en una posició de superioritat, abundància i benestar. Com a conseqüència d’aquesta exaltació del que té o és un tercer sorgirà la impotència, la frustració, el desànim i la creença de ser inferior. La ràbia i la ira acompanyaran aquesta vivència i mantindran una insana dependència de l’envejat cap a l’envejós. És el que més o menys diu el prestigiós psicoanalista Harry Snack Sullivan en la seua definició de l’enveja: “Un sentiment d’incomoditat aguda, determinada pel descobriment que un altre posseeix alguna cosa que nosaltres sentim que hauríem de tenir”.

Les demandes mostren les mancances

El discurs de l’envejós és repetitiu, monòton i compulsiu sobre allò que enveja i amb què competeix. Sabem quines són les seues mancances a partir del que enveja. L’objecte de l’enveja no té per què ser una persona concreta, també pot ser un “ideal” que se’ns ofereix com a model a imitar i que el revesteix de valor.

La vida d’una persona envejosa no gira sobre la seua pròpia realitat, sinó sobre allò que desitjaria, sobre allò que no té, sobre allò que li falta. La insatisfacció i el buit és un continu que l’impedeix gaudir de la seua vida real. La tristesa i el pessimisme el priven de l’espontaneïtat i l’alegria. No sap riure’s amb altres persones ni de si mateix. Només ho fa amb mofa i menyspreu cap als altres.

Del victimisme a l’altivesa

Aquest comportament genera, entre altres símptomes, ansietat generalitzada, trastorns de la gana i el son i diverses alteracions en funció de cada persona. Incidirà també en la seua actitud davant la vida, modelant unes formes de convivència en relació amb els altres que van des de figurar com la “víctima” constant fins a mostrar-se contínuament a la defensiva, actitud que es tradueix en maneres iròniques, altives, fredes, distants i de vegades feridores, de menyspreu i crítica negativa.

Sentiment no reconegut

La persona envejosa no sol reconèixer la seua enveja. Es resisteix a fer-ho i no hi ha res que més el ferisca i desqualifique que intentar fer-lo veure que en té. Cal tenir en compte que darrere l’enveja es troba:

  • Un sentiment d’inferioritat i inseguretat.
  • Una incapacitat de reconèixer les limitacions personals, associant-les a signes de debilitat.
  • Una negació total que la infelicitat no és deguda a allò que no es té, sinó a la falta d’estima del que sí que es posseeix.
  • Una falta de compromís i de responsabilitat amb la pròpia vida. Pendent de la vida dels altres, no s’assumeix la pròpia.

L””enveja sana” no existeix

Aquest patiment secret pel bé aliè, que tots hem sentit alguna vegada i que ens ha portat més d’una incomoditat, disgust i dolor, sempre és negatiu. La coneguda “enveja sana” no existeix. És un sentiment que ha de ser acceptat com un més dels que sentim. La preocupació arriba quan l’enveja es converteix en patològica i interfereix en la vida de la persona, quan aquest sentiment posseeix l’individu, minva la seua autoestima i l’incapacita per portar una vida saludable.

Actituds davant l'enveja

Prevenció

Igual com ocorre amb tot sentiment insà, és convenient mantenir actituds preventives, de forma que no arribem a patir de manera obsessiva els seus efectes. Una bona prevenció davant l’enveja aniria encaminada a :

  • Afavorir la confiança bàsica en un mateix i en els altres.
  • Conèixer les limitacions i les potencialitats que tenim, acceptant-nos tal com som.
  • Pensar que hi ha coses que podem canviar i d’altres que no.
  • Aprendre a valorar amb precisió la competència pròpia, sense infravalorar-se ni sobrevalorar-se.
  • Acostumar-se a centrar l’atenció en els aspectes més positius de la realitat.
  • Estimular l’empatia, és a dir, la capacitat per a posar-se al lloc de l’altre.
  • Establir relacions adequades i satisfactòries amb els iguals.
  • Aprendre a relativitzar les diferències socials i adquirir habilitats per a escollir adequadament amb qui, com i quan ens comparem.
  • Aprendre a relativitzar també l’èxit.
  • Analitzar el progrés personal mitjançant la comparació amb un mateix, no amb els altres.
  • Aprendre a oferir ajuda i a demanar-ne, a col·laborar i a compartir. Això permet adquirir habilitats amb les quals resoldrem els conflictes que origina l’enveja.

Superació

Per gestionar i superar l’enveja no hi ha res millor que replantejar-nos alguns principis clau, que són els que ens ajuden a gaudir d’un equilibri més gran i a viure de forma més serena i feliç:

  • Pensar que no perdem res quan a altres persones els va bé.
  • Adonar-nos que si volem ser nosaltres mateixos, l’únic punt de referència de superació som nosaltres. No necessitem comparar-nos amb ningú més.
  • Apreciar el valor de la nostra vida i mostrar-nos agraïts de tenir-la.
  • Alegrar-nos del que tenim. No viure pendents del que no tenim.
  • Redescobrir dia a dia el que ens envolta: les persones, el paisatge, les coses petites que ens fan més fàcil la vida?
  • I el que és més difícil, però abastable: sentir-nos feliços per la bona sort dels altres, perquè, en definitiva, ja vinguen de la mà d’altres o de les nostres pròpies, del que es tracta és de viure el nombre més gran de moments de felicitat i d’alegria.