La relació entre la felicitat i els diners ha sigut una de les fonts que més tòpics ha generat al llarg de la història. Comencem, si li sembla, confirmant i rebutjant els més coneguts. El primer: els diners donen la felicitat, vertader o fals?
Vertader.
Per què?
Perquè amb els diners tens més control, accés a coses que abans no tenies i més capacitat de decisió. Però es comet un error de càlcul: es pensa que en donaran més del que donen.
Aquest error de càlcul, quan el comet una persona?
Quan creu que els diners li donaran deu de felicitat, i en realitat li n’ofereixen tres.
És a dir, no és una qüestió de quantitat, sinó d’expectatives.
Exactament.
Tornem a la llista de frases fetes. La segona és la que afirma que els diners no donen la felicitat però hi ajuden molt.
Vertadera, perquè et solucionen una sèrie de problemes que, d’una altra manera, els sofriries.
La tercera sentència lapidària afirma que els rics són més feliços que els pobres.
Sí, però ho són per comparació social.
Llavors, la felicitat no depèn del que un té sinó del que posseeix en comparació amb els altres.
Majoritàriament sí, perquè la comparació social és una cosa que et dóna la felicitat potser de forma permanent. Quan et compares amb algú que està pitjor no t’hi acostumes mai, sempre et dóna felicitat.
En l’estudi es reflecteix que, posats a escollir, una persona preferiria ser el menys pobre entre els pobres que el menys ric entre els rics.
Efectivament. Si li preguntes a una persona: què prefereix, guanyar 50.000 euros quan en el seu entorn tot el món en guanya 25.000, o guanyar 100.000 euros quan en el seu entorn tot el món en guanya 200.000, la majoria diu que prefereix guanyar 50.000 euros.
Som tan mesquins com sembla indicar aquesta afirmació?
La manera racional de gestionar això, el manual d’instruccions, seria: quan establisques una comparació social, pensa que és com unes olimpíades, no vulgues córrer totes les competicions, no vulgues guanyar els 1.500 metres, la natació, el salt de perxa? Centra”t en una, que serà la teua especialitat. Tria molt bé aquelles coses amb què entraràs en una guerra de comparació social. Si la teua afició és buscar bolets, participa en el joc i digues: “He trobat un lloc que tu no saps” o “he agafat més bolets que un altre”. Aquestes coses són innocents, no passa res.
Però parlem de diners, no de bolets.
El problema ací es dóna quan s’entra en comparació social de tenir més. Ací sí que sorgeix una competició en què és impossible guanyar perquè sempre hi haurà algú que en tindrà més. Per tant, no vulgues guanyar totes les competicions de l’olimpíada, esforça”t en les que ets bo i, en el joc de tenir més, senzillament tira la tovallola. En aquest joc no hi tornes a entrar. Aquesta seria la idea.
Llavors, al costat dels diners i la felicitat, que són els eixos sobre els quals gira aquest estudi, es podria incloure un tercer terme, l’enveja.
Efectivament. I si no la gestiones de manera adequada, pots acabar pensant: “¿Em sent content per haver hagut de treballar cinc hores més al dia per tenir una casa millor en un barri determinat, i on continua havent-hi gent més rica que jo?”. I en tot aquest procés igual aquesta persona ha perdut amics i família. Per tant, no hauria sigut més intel·ligent pensar si li interessava entrar en aquesta batalla o no?
Però, com es pot aconseguir que les persones vencen aquesta tendència natural?
No és gens fàcil perquè és el teu instrumental de mesura. Cal educar la gent en els col·legis, en les famílies… que es comparen amb els altres en determinades coses bones, com “mira aquest quines notes més bones que treu, a veure si tu també fas com ell”, i que n’eviten unes altres, com quan es diu “mira aquest que s’ha comprat un cotxe millor”. En això és millor no entrar-hi.
Però aquest és precisament un dels principals mecanismes de què es val la publicitat.
És clar. Per això jo diria que el gran repte que tenim en les societats occidentals, i en el món en general, se centra expressament a aconseguir que els consumidors estiguen més ben informats sobre ells mateixos. No només sobre el producte i sobre les calories d’un, les vitamines de l’altre? El que s’ha de fer és: a vostè aquesta decisió de compra li afectarà d’aquesta manera o d’aquesta altra, i a aquesta gent li ha afectat així… Ara que ja ho sap pot actuar com vulga.
I com es pot informar i qui ha d’informar sobre això?
Aquest és un gran repte. Són accions de llarg termini que no es guanyen en un any o dos. Quan es donen classes de negociació sempre es diu que és com una batalla noble entre dues parts on cada una tracta de treure el màxim, però dins d’unes regles de joc i entre dues parts que són iguals. Jo veig la societat de consum d’aquesta mateixa manera. Amb tot i això, la balança s’inclina cada vegada més a favor de les empreses, que tenen més instruments i millors al seu abast. Gràcies al seu domini dels ressorts emocionals de les persones, saben fer-les entrar en jocs de comparació social… I d’alguna manera, la batalla deixa de ser noble perquè el consumidor està molt desprotegit.
Vostè parla de donar instruments als consumidors perquè puguen “barallar-se” en igualtat de condicions davant les empreses, però, qui i com els pot informar?
Bé, això que dic és com un ideal. Perquè es realitze aquest ideal ha d’haver-hi abans una investigació, i aquesta és la línia en què treballem. El problema està en els efectes a llarg termini. Som molt dolents a anticipar la rapidesa d’habituació als béns. Aquesta és la idea. Penses que el cotxe nou el gaudiràs com el primer dia durant molt de temps, però al cap de tres mesos et semblarà normal, o quan vas a un hotel d’una estrella més et sembla impressionant, però no calcules que a la tercera vegada això et sembla lògic i que tornar a un hotel amb una estrella menys és una pèrdua.
Això és el que han comprovat en el seu estudi que passa.
Sí, i això és el que fa que, tot i que la renda per capita s’haja multiplicat per quatre, el nivell de la felicitat mitjà siga constant. Això com es pot explicar si no és per habituació?
Les empreses estan interessades que el consumidor estiga ben informat?
Jo crec que sí, que prefereixen això al fet que se’ls impose una regulació sobre què es pot fer i què no es pot fer, per exemple en missatges publicitaris.
Creu que podrien ser les mateixes empreses les interessades a finançar aquest tipus d’investigació?
Sí.
Supose que hi ha molt de camí per recórrer.
El nostre cap està pensat per a fer connexions causa-efecte de com ens afecten les nostres decisions. Però són coses que cal entrenar molt. En un terreny on compres béns bàsics (menjar, calefacció, descans, estar amb amics?) la satisfacció està assegurada perquè com més en tens, més et donen. Però la llista és molt limitada. Llavors pensem que molts béns que comprem són bàsics. I no ho són, són adaptatius.
Creu que el ciutadà de peu fa aquesta distinció entre els béns bàsics i els adaptatius?
No, i per això es creu que els diners donen moltíssim, perquè quan pensa que un cotxe gran és un bé bàsic creu que el gaudirà com el primer dia, com la calefacció. No, al cotxe gran t’hi acostumaràs i et semblarà el més normal.
Seguint el seu raonament, considera que ofereix la mateixa satisfacció fer un bon àpat entre amics que tenir un Ferrari?
No. Fer un àpat amb amics t’agradarà avui, d’ací a deu anys tornaràs a gaudir-lo igual que avui, i dins de vint anys també. Quan et compres el Ferrari, durant un temps estaràs impressionantment feliç, però al cap d’un any et semblarà la meitat d’impressionant, al cap de dos anys la meitat de la meitat i quan un amic es compre un Ferrari millor que el teu llavors aquell dia vindràs enfadat perquè creuràs que t’has quedat sense diners i l’altre lluirà més que tu.
Però, per exemple, l’habitatge, que és allò a què més diners destinen la majoria dels ciutadans, seria un bé adaptatiu?
L’habitatge té una fracció bàsica important que és el recer, un lloc on estar i seguretat, i té una part adaptativa de comparació social. Que no dic que no siga important perquè la comparació social dóna felicitat, i cada vegada que vénen els familiars a casa i diuen “que bonica”, això dóna felicitat. No ens enganyem. I cada vegada que passa el contrari et treu felicitat. La comparació social en aquest sentit és bàsica.
Consum feliç i consum responsable són sinònims?
Bé, consum responsable és una cosa que n’engloba moltes altres, però en principi sí, sona bé. La felicitat està relacionada amb els diners i amb moltes coses més, entre les quals hi ha el fet de sentir-se bé amb tu mateix, saps que contribueixes al bé social… I potser aquesta fórmula funciona.
Vostè és professor d’una de les escoles de negocis més prestigioses del món. Com casa aquesta posició amb l’estudi d’un fet tan abstracte com la felicitat?
Al final, les escoles de negoci se centren en els diners, a com ajudar els empresaris a prendre decisions, però també a comprendre millor com funciona la societat, què és el millor per a les empreses, per als consumidors? I a tractar de veure un món millor. I penses: hi ha un món diferent del de la societat de consum? I la resposta és senzilla: no. No ens enganyem, això és el que hi ha. Doncs mire, quines coses van malament, per què van malament i què podem fer perquè no vagen tan malament. I una cosa que va malament és aquesta: que la gent es torna boja pels diners, en gasten molts. Si almenys fossen molt feliços, diria “perfecte”, però és que no ho són. Llavors ací hi ha un problema. I això, ho vulgues o no, a les empreses no els agrada.
Quina seria la fórmula per a solucionar-ho?
Si repeteixes un exercici d’efecte a llarg termini amb un xiquet, a la repetició 101 el xiquet ha canviat el seu comportament i tria el millor que li anirà a llarg termini. Al col·legi, en comptes d’ensenyar tantes coses que no serveixen per a res, es podria crear un taller on tots els xiquets fessen això 100 vegades i ells mateixos passessen a veure què els interessa. Algú pot dir: vostè està enredant els xiquets. No, jo els estic portant a esquiar. Abans esquiàvem en una pista molt fàcil, de necessitats bàsiques, i tot el món s’aguantava de peu. Ara la pista s’ha posat més difícil i veus coses que són béns adaptatius i el teu cap et diu que són bàsics, llavors les vols comprar, guanyar molts diners… I tot el món es baralla. No, el que faré és entrenar el xiquet a baixar un pendent més difícil, de manera que quan isca per ací puga baixar. Si això és enredar, vull enredar la gent a llarg termini.
Per cert, vostè pensa a llarg termini?
Sí, jo ho faig.
Per tant, és feliç?
Sí, sí, jo sóc molt feliç. M’agrada portar els llums llargs. Sempre vaig anticipant coses amb dos o tres anys d’antelació.
Pel que veig, vostè predica amb l’exemple.
Sí, per exemple la meua decisió de jugar al golf és per a acceptar ja la jubilació. I aquest és un esport magnífic per a això perquè té molt de recorregut.
Però no espanta una mica tenir la vida tan calculada?
En primer lloc, les sorpreses ja vénen soles, no cal buscar-les; després, el que et diu la intuïció és improvisar, però això de vegades et falla. Hi ha molts elements en la vida que controles. De fet, en principi la felicitat està relacionada amb la sensació de control, que controles l’entorn i també està molt relacionat amb el control interior, amb els teus estats.