La vida sense assignatures pendents

La vida sense assignatures pendents

/imgs/20060301/psicologia01.jpgQui creu que cometre errors equival a fracassar, oblida que les equivocacions formen part fonamental de tot aprenentatge. A més, nega la possibilitat de reparar allò que sent com una assignatura pendent i que pot ser es pot solucionar, sempre que es faça per millorar el present i no amb la intenció de reparar el passat. “Si hagués fet, si hagués dit, si m’hagués comportat d’una altra manera o hagués optat per l’altra opció”… Mirem enrere i ens culpabilitzem per accions del nostre passat i pensem que ara en paguem les conseqüències. També atribuïm tot el que no ens agrada del present a situacions desfavorables que ens ha tocat viure. Concloem llavors que, si poguéssem, canviaríem alguns capítols de la nostra vida perquè són culpables que no tinguem el que mereixem i que no siguem tan feliços com podríem ser. Quant de raó o abús hi ha en això?

Hem d’admetre que les decisions que van resultar no ser les més encertades condicionen moltes facetes de la nostra vida. De fet, el que som és producte tant del que hem fet com del que hem deixat de fer, i ens afecta en l’àmbit acadèmic, professional, domèstic i emocional. És comprensible que en determinades situacions, que solen coincidir amb moments d’inestabilitat o de carències emocionals, ens lamentem per no haver adquirit habilitats concretes o per haver deixat escapar aquella persona que tant bé ens feia. Sentir-ho amb certa enyorança no és negatiu, sempre que acceptem el nostre present i el visquem amb gust, no amb resignació. Però si no partim d’aquesta acceptació satisfactòria i caminem contínuament amb la vista enrere pensant en el que va ser i en el que podia haver sigut, haurem de plantejar-nos si no vivim amb assignatures pendents.

Quines poden ser les assignatures pendents

• Enyorar amb dolor i sentiment de fracàs el fet de no haver cursat determinats estudis.
• No haver aclarit aquell malentès pel qual vam perdre una persona estimada.
• No haver-nos acomiadat o haver manifestat el nostre amor a aquella persona que estimàvem i que se’ns en va anar.
• Pensar que no vam fer prou per algú i sentir que no només hem decebut aquella persona, sinó també a nosaltres mateixos.
• Creure que haguéssem pogut evitar alguna desgràcia que va ocórrer al nostre entorn.
• Culpabilitzar-nos de la falta de decisió o bé de la decisió presa sobre algun assumpte important, per les conseqüències que ha tingut en la nostra vida.

Aquestes assignatures pendents corresponen a situacions del passat que tenen una influència en la nostra realitat quotidiana que tendim a magnificar. Vistes en l’actualitat i amb un sentiment de fracàs, d’incapacitat i fins i tot de culpa, podem idealitzar el que hagués sigut la nostra vida si no existissen, si haguéssem sabut gestionar el que va ocórrer de manera diferent. Però la veritat és que no hi ha tornada i no sabem, ni podrem saber, què hagués sigut de nosaltres i de les nostres vides si la nostra assignatura pendent no existís.

Per què es fan presents les assignatures pendents del passat?

• Perquè no ens agrada ni acceptem la nostra vida tal com és.
• Perseguim la il.lusió d’un ‘món perfecte’ i considerem que el que hem fet o hem deixat de fer és la clau del nostre infortuni.
• Ens comparem amb el que altres tenen i en aquesta competició ens penedim de decisions que hem pres en el passat.
• Ens sentim culpables per haver fallat a algú.
• Pensem que hem deixat escapar oportunitats especials.
• Jutgem que no hem sabut, per incapacitat o per por, abordar algun problema al qual calia donar resposta.
• Suposem que vam fugir per covardia d’alguna cosa que vam deixar sense solucionar.
• Lamentem que vam ser uns irresponsables i no vam fer el que devíem per falta d’esforç i disciplina.
• Percebem que ens va fallar l’oportunitat o les condicions que hauríem d’haver tingut per a poder fer aquella qüestió o aquella altra.

Com es veu, en les assignatures pendents es barregen sentiments dolorosos, com la insatisfacció, la incapacitat personal, la falta de confiança, la irresponsabilitat, l’exigència perfeccionista, el victimisme, la por i la culpa. Se sostenen perquè es parteix de la falsa creença que cometre errors equival a no valer. Les equivocacions del passat es prenen, llavors, com a fracassos personals i no com una part fonamental de tot aprenentatge, i oblidem que serveixen per a percebre el que no ens convé o ens fa mal. Usar-les per a maltractar-nos i castigar-nos, a més de desposseir-les de la seua utilitat, ens porta a caure en un altre nou error: castigar-nos.

A més, depenent del nostre moment actual i de quina siga la nostra assignatura pendent potser puguem reparar allò que pensem que vam fer equivocadament, escometre el que no vam fer, aclarir malentesos, dir el que no vam dir, demanar perdó o donar les gràcies. Però és important fer-ho des de la idea que ens procurarà més felicitat i que ara és possible perquè hem après de l’error del passat. Fer-ho per a omplir buits i negar el que va ser és no viure el present.