"Fer exercici i gastar energia resulta cada dia més difícil"

En aquests moments, per dictamen de l’OMS, s’està fent un esforç molt gran per evitar l’anomenada ‘epidèmia del segle XXI’, és a dir, l’extensió d’índexs d’obesitat en totes les edats i en tots els perfils socials. Espanya ha assumit el repte de constituir-se en model a seguir per a eradicar-la. És l’Agència qui coordina les accions, partint de la convicció, ja consolidada a tota la UE, que els agents que han de salvaguardar i potenciar l’alimentació saludable han de ser els professionals de la salut pública i que, al mateix temps, han d’especialitzar-se a protegir els ciutadans dels riscs, en aquest cas del que representa l’obesitat. /imgs/20060301/entrevista02.jpg

Atallar l’obesitat és complex i difícil. No depèn només de l’alimentació, sinó també del consum d’energia, que no tan sols significa fer esport sinó també desenvolupar qualsevol activitat física. En només un segle hem passat de tenir una població en què el 80% de persones treballaven en l’agricultura o en activitats que exigeixen molt de desgast físic, a comptar amb només un 2% d’agricultors. Fins i tot el treball de la construcció s’ha optimat, de manera que la despesa d’energia s’ha reduït. I també en les tasques domèstiques hi ha hagut un canvi significatiu: no és el mateix netejar a mà que ajudant-se d’electrodomèstics. En fi, el que vull dir és que gastar calories ens resulta cada vegada més difícil. I no és que les persones es facen més peresoses, sinó que l’esforç que per a la gent implica gastar energia és cada vegada més gran. El ritme i l’estil de vida actual no només no ho propicia, sinó que dificulta que es vaja a peu al lloc de treball o que es pugen escales quotidianament. Perquè, vull insistir-hi, no es tracta només d’una qüestió de voluntat: el pare o la mare que ha de preparar el sopar als fills no disposa de temps per a abastir-se de menjar fresc ni per a cuinar de la manera necessària perquè l’alimentació resulte al més saludable i equilibrada possible. Han de donar de sopar als fills i ho fan com millor poden: sovint recorren als congelats o al menjar preparat i no perquè no vulguen alimentar bé els seus fills o a ells mateixos, és que no tenen temps ni energia per a posar-se davant les olles.

Els aliments més saludables s’encareixen i els més perjudicials s’abarateixen. Al mateix temps, alguns restaurants competeixen amb una oferta basada en la quantitat i no en la qualitat dels menús. Afortunadament, al nostre país la ració gran es considera una vulgaritat, amb la qual cosa aquest corrent no és majoritari, però pot arribar a ser-ho. A això va lligada la necessitat que es produïsca una reformulació dels productes alimentaris perquè siga el mateix mercat el que oferisca més salut. Per exemple, reduint la quantitat de greixos saturats en la composició d’alguns aliments, o la quantitat de sal.

Fins ara hem tingut una receptivitat molt bona. Esperem que a mesura que avancem en aquest procés, que tot just comencem, la sintonia es mantinga

Millorar la dieta, fer més esport… Això implica canvis d’hàbits, i es pot aconseguir. Les instal·lacions esportives han millorat però no podem dir que tot el món hi accedisca amb facilitat. Per això, cal moure molts canals al mateix temps. Però em valdré d’un exemple que demostra les altes possibilitats d’èxit: els pediatres van ser essencials per a transmetre la necessitat que les mares optessen per la llet materna per a alimentar els seus bebès. La seua tascar va ser fonamental per a consolidar un costum saníssim que havia sigut desprestigiat i havia caigut en desús els 30 anys anteriors. L’obesitat també és un tema de salut, i basant-nos en la idea que estar sa és un valor molt important i consolidat en la nostra societat, hem de ser capaços de canviar la tendència.

La sobrecàrrega afecta la salut, acurta la vida i la fa pitjor. Una dada molt significativa i alarmant és l’augment del nombre de casos de diabetis tipus 2, és a dir, la que no és congènita sinó que es desenvolupa pels hàbits de vida. Fins fa cinc anys no hi havia xiquets diagnosticats, i ara n’hi ha, el seu nombre va en augment i està relacionat amb la mala alimentació. La qualitat de vida d’aquests infants serà pitjor i no només perquè es converteixen en insulinodependents, sinó perquè, a més, la diabetis pot provocar ceguesa i necrosi i fins i tot pot afectar la sexualitat. També la relació directa de l’obesitat amb malalties cardiovasculars està demostrada científicament.

Cert, però aquest no és el motiu principal per a intentar evitar l’epidèmia. Prevenir l’obesitat, evitar guanyar pes i mantenir un valor adequat en l’Índex de Massa Corporal és relativament fàcil i factible, és més que res una qüestió d’hàbit i de conscienciació. Curar l’obesitat és molt difícil i costós, i no només per als recursos públics, també al pacient li exigeix molt d’esforç. El millor és prevenir, sens dubte.

Encara que respectant els qui van morir com a conseqüència de la EEB, hem de dir que la solució d’aquella crisi va ser la conseqüència d’una reforma alimentària molt profunda que tenia una utilitat inqüestionable. Es va prendre molt més seriosament la cadena alimentària i es van multiplicar exponencialment els controls en tot el procés, no tan sols en el resultat final o en la indústria. Això s’ha traduït en la vigilància de l’alimentació de l’aqüicultura, per exemple.

És important deixar clara una qüestió: la grip aviària és un problema de salut animal i no de seguretat alimentària. Les persones que han emmalaltit no ho han fet pel consum de carn d’aviram, sinó per convivència amb animals malalts. Als països en què hi ha hagut casos de grip aviària en humans es conviu amb els animals, com es feia aquí fa 50 anys, per la qual cosa tampoc hem d’estranyar-nos tant del contagi. Les bèsties dormien sota casa. Això encara passa a molts llocs del món; per això, per posar fi a la malaltia que, insistisc, és animal i no humana, la solució és sacrificar tots els animals que estiguen infectats i no les vacunes a humans.

No es pot dissenyar i produir una vacuna si no es té el cep del virus que s’ha d’atallar; i de moment, no s’ha produït la mutació cap a un virus que contagie l’ésser humà. Es parla de vacunes polivalents, eficaces siga quina siga la forma que prenga la proteïna que està en la part exterior del virus. El que cal fer ara per ara és controlar les aus dels països que estan patint el virus, el tràfic il·legal d’animals i estar vigilants davant les aus migratòries.

El terme científic i exacte és el d’organisme modificat genèticament, que sens dubte necessita una explicació i, efectivament, el consumidor vol i ha de ser informat. Les investigacions científiques són cada dia més contundents en afirmar que les espècies transgèniques, sobretot les vegetals, no perjudiquen la salut humana. Però és un problema complex, perquè per a analitzar les modificacions genètiques s’han d’haver produït. Per descomptat, cal una regulació raonable, però es tracta d’avanços científics, i la història ens diu que es recela molt d’aquests avanços. De totes maneres, sempre hi ha hagut una selecció genètica, abans ja es buscava la vaca més lletera perquè donés vedells. Però això no alarma tant com l’alteració genètica, davant la qual Europa està sent molt prudent i s’ajuda de l’experiència d’altres països, fonamentalment del Estats Units. I no hem de menysprear els controls que s’efectuen allà. No en va, el moviment associatiu dels consumidors neix als Estats Units, i la força que té és molt gran i està vigilant. La seua regulació per a experimentar és més permissiva que a Europa, però són molt rigorosos en la distribució dels aliments i en la determinació de la seua qualitat. Cal tenir una actitud zeladora i d’estudi, però els resultats de les investigacions científiques permetran disposar de més aliments per a més població i a uns costos menors amb una qualitat superior.

No és fàcil, cal procurar que arribe una informació objectiva als consumidors, però també a les empreses i a les institucions públiques, ja siguen estatals o autonòmiques. L’Agència actua com un centre de referència d’àmbit nacional en l’avaluació de riscs alimentaris i en la seua gestió i comunicació, especialment en les situacions de crisi o emergència. Ens exigim a nosaltres mateixos tenir una única veu i transmetre un mateix missatge, i també assessorem les comunitats autònomes amb què compartim interessos i els servim en les seues necessitats. Al mateix temps, col·laborem amb diferents sectors, incloses les associacions de consumidors i usuaris.