La por al diagnòstic
Una de les característiques que defineix millor la nostra època és la sensibilització del ciutadà amb els temes que afecten la seva salut: l’alimentació equilibrada i saludable, la contaminació, el consum de productes nocius com el tabac o l’alcohol, la necessitat de fer exercici físic…
Aquesta preocupació social pels hàbits de vida saludables s’ha generat, entre altres motius, per tres elements: en primer lloc, per l’accés generalitzat a una qualitat de vida millor, l’augment de l’esperança mitjana de vida i un modus vivendi més confortable i segur que ens fa ser persones més conservadores i previngudes. En segon lloc, per les campanyes educatives de les autoritats sanitàries, i en tercer lloc, per la tasca exercida des dels mitjans de comunicació. Centrant-nos en aquest últim aspecte, és senzill comprovar que tant als diaris com a les revistes, les ràdios i Internet (de la televisió no es pot dir el mateix, tret d’algunes excepcions) les informacions relacionades amb la salut tenen un gran protagonisme; i no només en el format de notícies d’actualitat o en seccions específiques, sinó també en el rang d’informacions de gran rellevància.
Així com els nostres pares només es preocupaven de la seva salut quan arribava la malaltia, avui molts adoptem una postura preventiva, tenint cura no només del nostre aspecte extern sinó també de l’alimentació i el benestar emocional. Una altra manifestació d’aquest fenomen social és l’atenció minuciosa amb què molts ciutadans segueixen els diversos símptomes que, aliens a la normalitat, produeix el seu organisme i poden tenir significació mèdica. Avui veiem aquesta implicació del ciutadà en l’atenció de la seva salut com una cosa natural i positiva, perquè ajuda que intentem adoptar hàbits de vida més saludables i perquè la detecció a temps de les patologies ajuda quasi sempre a controlar i reduir el seu impacte en la salut del pacient.
Però no tot és positiu. Encara que la majoria dels qui mostren interès davant de les informacions relacionades amb la salut fan una lectura correcta d’aquests coneixements en la mesura que els ajuda a adoptar estils de vida saludables, algunes persones s’acaben obsessionant amb les malalties i tradueixen qualsevol símptoma en aquesta o aquella altra patologia; i d’altres viuen atemorits davant de la possibilitat de sofrir una malaltia greu i estan (excessivament) atents a qualsevol possible símptoma. Encara que puguem atribuir aquesta actitud a l’hedonisme imperant, a la recerca del cos perfecte imposat per les modes i a una cultura, la nostra, que prefereix viure d’esquena a la mort sense preparar-se per a afrontar amb realisme i el temps suficient una situació que ineludiblement ens tocarà sofrir, la veritat és que l’excés d’informació sobre temes sanitaris condueix a alguns individus a viure en un estat de preocupació permanent i a una síndrome de culpa la principal repercussió de les quals és, paradoxalment, un empitjorament en la seva qualitat de vida. Si bé la majoria de la població està capacitada per a absorbir i interioritzar positivament tot aquest cabal d’informació sanitària, sempre quedaran persones per a qui l’atenció de la salut arriba a convertir-se en una obsessió. No parlem de la hipocondria (malaltia psicològica crònica), sinó d’una por sobredimensionada però no del tot infundada, ja que està relacionada amb l’aparició de símptomes atribuïbles a malalties greus.
Un dels efectes més perniciosos d’aquesta sobreabundància d’informació de temes sanitaris és que el ciutadà es converteixi quasi en el seu propi metge. Com que ho sap quasi tot… articula el seu propi desplegament de solucions, la qual cosa pot significar des de l’automedicació fins a les interpretacions errònies dels símptomes. Però no tot acaba aquí. Vegem-ne un exemple eloqüent: una persona comprova (recorrent a enciclopèdies, informacions de diaris o revistes o de pàgines especialitzades a Internet) com alguns símptomes del seu organisme poden associar-se a un determinat tipus de càncer. Sap que ha d’anar al metge per a sotmetre’s a una revisió o tècnica de diagnòstic. Però el coneixement de tota aquesta informació específica l’ha sumit en un estat d’ansietat i de por davant de la malaltia que l’impedeix anar al metge. Deixa passar el temps i perd un temps que podria haver resultat preciós per a tractar la malaltia en el cas que la tingués. Una persona que no disposés de tanta informació, en comptes de fer mil i una elucubracions hagués anat directament a la consulta perquè no ha “traduït” els símptomes; s’ha limitat a percebre’ls i a buscar informació on correspon: a la consulta del metge. Així, no només ha adoptat la decisió adequada, sinó que, a més, s’ha estalviat les setmanes d’incertesa i por que ha patit el ciutadà millor informat.
La síndrome cada vegada més estesa de la por al diagnòstic, i en concret d’aquelles relacionades amb malalties molt greus, és molt perniciosa. Els qui la pateixen han d’intentar superar-la, perquè no només perjudica el seu equilibri psicològic, sinó que en la mesura en què impedeix anar a la revisió, pot causar irreparables perjudicis en la salut. Per a superar la por a la prova diagnòstica, poden servir aquestes vuit reflexions i pautes:
- Una detecció a temps ajuda que la teràpia posterior sigui més efectiva.
- Sotmetre’s al diagnòsticno té res a veure amb l’evolució de la possible malaltia. Si la patim, hi és i evoluciona al seu ritme.
- Si anem postergant sine die la data de la prova de diagnòstic, les possibilitats terapèutiques poden anar disminuint en eficàcia, i a més no aconseguirem treure’ns del cap el problema, amb la qual cosa serem víctimes de la incertesa i de la por.
- La millor ubicació emocional davant d’una prova de diagnòstic d’este tipus és l’optimisme prudent, perquè ens permetrà suportar millor la incertesa durant el temps que resta fins a l’hora de fer-nos la prova, i perquè en cas que el resultat sigui el menys desitjat, estarem si més no una mica preparats i no ens enfonsarem com ho faríem si ens trobéssim de sobte amb una realitat tan dramàtica.
- Les revisions i els diagnòstics relacionats amb malalties greus deparen majoritàriament resultats tranquil·litzadors.
- La por i la incertesa són companys de viatge pèssims. Ens fan més esquerps, tristos i pessimistes. I acaben afectant la nostra qualitat de vida i la dels qui ens envolten.
- Afrontar (amb serenitat o sense) els moments difícils, i assumir amb maduresa i responsabilitat els problemes ens converteix en persones més fortes i confiades en les seves possibilitats: reforça la nostra autoestima.
- La por que s’experimenta, una vegada superada (fins i tot quan el diagnòstic no sigui positiu), ens reubica en la vida, ens permet gaudir més de la tranquil·litat i els petits plaers quotidians. I cal concedir transcendència al que realment en té, no a qualsevol cosa.