Albert Jovell, director de la Biblioteca Digital per a la Salut Josep Laporte

"El pacient exigirà la major informació possible sobre la seva malaltia"

1 mayo de 2003
Img entrevista listado 231

Utilitzen Internet com a canal principal per a transmetre la informació que generen. La immediatesa i la interactivitat que ofereix la xarxa és inqüestionable; però, com arriben a un pacient que no té a l’abast un ordinador connectat a Internet o que no sap com usar-lo?

La família, com sempre en la salut, és el centre de recollida i transmissió de dades. En aquest cas, els menors de 35 o 40 anys fan de connexió amb els seus pares. Però independentment d’Internet, distingim dos tipus de pacients: els passius, que van al metge gairebé d’una manera paternal i li traslladen gairebé al complet la responsabilitat de la seva cura; i altres de més actius, que busquen segones opinions mèdiques o fins i tot fan reclamacions. Aquest segon tipus de pacient, que entén que en bona part la seva salut depèn de la implicació pròpia, és cada dia més comú i es troba molt allunyat d’aquell altre que no ha interioritzat els seus drets com a pacient.

Les seves tesis aposten per la medicina de l’evidència, un concepte conegut escassament.

Es tracta d’entendre que els professionals de la salut han de prendre decisions mèdiques fonamentades en investigacions científiques i procurar que aquests estudis siguin de gran qualitat. Si repassem la bibliografia que hi ha en totes les àrees de la salut, ens adonem que queden encara apartats de la medicina que no té estudis, mentre que en d’altres n’hi ha sobreabundància, que no sempre és sinònim de qualitat. El que perseguim en la Fundació Josep Laporte i en els àmbits a què ens acostem, és millorar la metodologia de selecció i aplicació de la pràctica clínica en les investigacions científiques de rellevància i qualitat. D’aquesta forma, s’aconsegueix que l’evidència fonamentada, analitzada, contrastada i conceptualitzada ajudi a determinar el tractament de les malalties.

Potser amb un exemple ho entendrem millor.

Vegem: si tenim l’evidència que el tractament amb trombolítics salva vides en els pacients amb infart agut de miocardi, des del moment en què sospitem que una persona sofreix un infart, administrar-li’ls pot salvar-li la vida. Un altre exemple: des que sabem que l’úlcera duodenal és una malaltia derivada d’un agent infecciós, subministrem antibiòtics inhibidors. L’evidència que era un agent infecciós ens ha conduït, en aquest cas, a canviar el tractament.

La medicina de l’evidència serveix també per a abordar patologies psiquiàtriques?

En el cas de la depressió es distingeixen bàsicament dos nivells: l’endògena, que té components inherents a l’individu, fins i tot genètics; i l’exògena, provocada per factors externs. Tenim, per exemple, l’evidència, per estudis fets a Espanya, que els immigrants sofreixen més quadres de malalties mentals exògenes. La situació de desesperació per falta de papers, per exercir el treball per al qual estan preparats, la separació familiar i el fet de no tenir elements de cohesió social motiven l’aparició de patologies mentals. En el moment del tractament, conèixer el resultat d’aquestes investigacions esdevé fonamental.

Per què en les últimes dècades s’estan efectuant de forma tan específica investigacions o programes per a la salut de la dona?

/imgs/20030501/entrevista.02.jpgHistòricament, la dona ha sigut molt menys estudiada que l’home si exceptuem la ginecologia. La medicina general, i fins i tot l’especialitzada, ha pres el model de l’home per a fer les seves investigacions, amb la qual cosa sempre es manejaven quadres clínics d’homes. A més, els nostres estudis revelen que la dona és l’agent de salut nuclear perquè és ella qui es preocupa de la salut del seu company, els seus fills i els seus pares. Lligat a això, cal afegir que les dades asseguren categòricament que els cuidadors són dones: si el malalt és un home, qui el cuida la gran majoria de les vegades és una dona; i si el malalt és una dona, és una altra qui l’atén. Per tant, la dona és el gestor de la salut de la família i això suposa que, d’alguna manera, ho és també de la societat en conjunt.

En la medicina convencional, alguns malalts diuen que se senten com un nombre més d’una llista gairebé anònima. Fins a quin punt és important el diàleg entre metge i pacient?

A tots els pacients, a banda de sofrir una malaltia que es pot diagnosticar i detectar, els acompanya una malaltia psicològica conseqüència de l’impacte que produeix la patologia concreta en la seva vida quotidiana, en la seva forma de mirar al futur i fins i tot en les seves relacions personals. A més, quan es tracta d’una malaltia greu, condiciona no només la vida del pacient, ja que afecta tota la família i el seu entorn. La medicina convencional atén el diagnòstic però gairebé sempre oblida la part humana del tractament, que també és important perquè en bona mesura la salut del pacient depèn que es preocupi activament per ella, i no ho pot fer si no hi ha una trobada entre el facultatiu i el malalt.

Pot passar que un ciutadà ben informat conegui bastant la patologia que sofreix i, no obstant això, es veu obligat a visitar de primer un facultatiu de medicina primària que, si s’escau, el conduirà al metge especialista. Per què està dissenyat així el protocol sanitari?

La medicina primària té molta importància. Aquesta xarxa de metges, moltes vegades, diagnostica abans que l’especialista. Precisament, aquest metge de primera instància ha atès innombrables casos clínics i el seu coneixement en medicina de l’evidència és fonamental per a atendre un malalt.

Els mitjans de comunicació difonen informació molt detallada de la pneumònia atípica asiàtica o de malalties que afecten una part de la població molt exigua. És aquesta tasca de divulgació realment necessària des d’una perspectiva de salut pública?

La percepció del risc és una mica subjectiva. És molt més probable morir de càncer que d’un accident d’avió, però es continua fumant quan se sap que és un factor de risc clau per a aquesta malaltia. I un fumador compulsiu pot no tenir por a volar. Al nostre país, el risc de patir pneumònia atípica o, per exemple, el mal de les vaques boges, és molt petit, però hi ha gent sensible a aquest tipus d’informació i que la demana encara que no sigui gaire determinant per a la seva salut.

Per què la grafia mèdica és tan difícil de llegir i els diagnòstics continuen resultant incomprensibles per al ciutadà mitjà?

És un símptoma del qual falta modernitzar els protocols sanitaris, encara que s’hi està treballant. I s’hi haurà de continuar millorant, més encara si, com tot fa preveure, en un futur no llunyà les noves tecnologies, com Internet o el correu electrònic, serviran de canal de comunicació entre metge i pacient.

Internet provoca encara desconfiança en alguns usuaris, per la possible vulneració del dret a la protecció de dades personals. Com es pot protegir la confidencialitat d’una informació tan sensible com un historial mèdic?

La protecció de dades, cal prendre-se-la amb més calma. Encara que cal guardar les precaucions lògiques, crec que no és una qüestió de tecnologia o tècnica, sinó de cultura. Si hi ha una cultura de confidencialitat, es guardarà la discreció exigible en aquestes qüestions. El problema està a saber què es pot contar i què no es pot, per a evitar fer mal amb el maneig d’informacions privades.