D'evolució imprevisible
La cefalea o mal de cap representa una de les formes més comunes de dolor en la raça humana. Afecta el 93% dels homes i el 99% de les dones almenys una vegada en la vida i és motiu del 5% de les consultes dels metges d’assistència primària i el més freqüent entre les consultes dels neuròlegs. Tot i que és un problema quotidià, de vegades planteja problemes de diagnòstic i de tractament, si bé la gran majoria de les cefalees poden ser detectades exclusivament mitjançant un historial clínic complet, és a dir, analitzant-ne els símptomes, com són, quan es presenten, amb quina freqüència, quins factors els desencadenen…
La cefalea no és una malaltia, és un símptoma que es caracteritza per un dolor o una sensació desagradable en la regió de la volta del crani. El dolor pot ser molt tolerable, tan lleu que només origini una petita molèstia o tan sever que incapaciti temporalment una persona. Pot durar una estona o persistir durant hores o dies; aparèixer molt de tant en tant o repetir-se gairebé diàriament. És, per tant, un dolor molt canviant, i precisament per aquesta variabilitat en la seva presentació, localització, intensitat i en les causes que el produeixen s’han fet tantes classificacions sobre un símptoma tan aparentment simple com un mal de cap. La més utilitzada és la que, el 1988, va elaborar la Societat Internacional per a l’Estudi de la Cefalea, que, en línies generals, en distingeix quatre grans grups: la migranya, la cefalea tensional, la cefalea d’acessos episòdics i d’altres associades a processos diversos d’índole inflamatòria, tòxica, medicamentosa, tumoral, vascular… De les cefalees cròniques, persistents o repetitives, les més freqüents són les migranyes i les cefalees de tensió, que representen aproximadament el 90% de totes les cefalees cròniques.
Descrita ja en l’antiguitat i esmentada en els annals sumeris 4.000 anys aC, la migranya es pot definir com un trastorn amb base hereditària, que es caracteritza per episodis recurrents de mal de cap. Encara que es localitza inicialment en un costat del crani, es generalitza posteriorment i és freqüent que s’acompanyi de manifestacions digestives com nàusees i vòmits, a més de sensació d’abatiment i malestar general. El dolor de la migranya sol ser intens i pulsatiu (cops que es perceben al front, les temples, la mandíbula, les orelles i al voltant dels ulls). En un 25% dels casos és típica, 10 o 30 minuts abans de la crisi, l’aparició d’aura (alteracions visuals com ara centellejos, taques negres al camp visual, imatges de línies en ziga-zaga, fogonades lluminoses, formiguejos a la cara…). El mal de cap s’intensifica amb els moviments bruscs de cap, la tos, els esternuts i els esforços físics. La crisi dura de 4 a 72 hores.
Tot i que ambdós sexes es veuen afectats per la migranya, és més freqüent en dones joves, i encara que en la infància es poden presentar crisis, el més comú és que el trastorn comenci entre els 10 i els 35 anys. La relació és de 5 dones per 1 home. La migranya sol iniciar-se a l’adolescència o la infància. El nen migranyós és molt propens a marejar-se al cotxe i en alguns casos s’han descrit crisis de somnambulisme. L’evolució de la migranya sol tendir a la cronicitat, si bé en alguns casos les crisis desapareixen o es fan molt esporàdiques, i en d’altres les crisis es fan molt freqüents i per temporades poden ser diàries. No hi ha res que permeti saber amb seguretat quina en serà l’evolució. Les crisis es presenten amb una freqüència molt particular en cada persona.
Encara que totes tenen en comú el dolor, les migranyes difereixen notablement d’una persona a una altra en la intensitat, la freqüència i els factors desencadenants, per la qual cosa el tractament ha de ser personalitzat. No obstant això, es poden fer unes recomanacions comunes:
- Portar una vida sana: a més de la son i el descans regular, l’exercici físic moderat és convenient. S’han d’evitar l’estrès -o combatre’l amb relaxació- i els dejunis prolongats.
- Identificats els factors desencadenants, s’han d’evitar en la mesura que es pugui.
- Respecte als desencadenants dietètics esmentats abans, no afecten tots de la mateixa manera i no ho fan sempre, per la qual cosa cal no ser gaire restrictius en les dietes.
- Convé no automedicar-se en les crisis agudes ni prendre analgèsics en excés pensant que ens ajudaran.
El millor és retirar-se a una habitació poc il·luminada i silenciosa, i intentar adormir-se. De vegades amb això n’hi ha prou perquè la crisi desaparegui, però unes altres cal recórrer al tractament de medicaments: el tartrà d’ergotamina combinat amb paracetamol i codeïna sol ser molt eficaç (cal administrar-lo en forma de supositoris quan hi ha nàusees i vòmits). També els triptans són molt eficaços, ja que actuen sobre els receptors de la serotonina. Però tant l’ergotamina com els triptans són vasoconstrictors, per la qual cosa els hipertensos i els cardiòpates han de tenir molta cura amb la seva administració, que sempre serà sota la indicació i el control mèdic. Com més d’hora s’administri un medicament més efectiu serà, per això en els casos de crisi amb aura s’administren quan n’apareixen els primers símptomes. El seu efecte disminueix quan la crisi ja està avançada i els processos arterials i neuroquímics en marxa. Si hi ha nàusees i vòmits, cal prendre també antiemètics per a eliminar-los.
El tractament preventiu de fons s’utilitza per a prevenir les crisis quan són molt freqüents o intenses. N’hi ha moltes alternatives, però cap no és eficaç en tots els casos. S’han provat betabloquejadors, antagonistes del calci, antiserotonínics, antidepressius tricíclics i inhibidors de la recaptació de la serotonina, antiinflamatoris no esteroides (AINE), alguns antiepilèptics… Actualment s’utilitzen la flunarizina, l’amitriptilina i el propanolol, amb què s’han aconseguit bons resultats. Generalment s’administren en monoteràpia durant un període de tres a sis mesos. Però si el tractament farmacològic és important, no hi ha dubte que l’estil de vida esdevé fonamental. Esport, relaxació, dieta sana i equilibri emocional són pilars bàsics per al control de la migranya.
- La relació entre hormones femenines i migranya no és clara, però hi ha indicis que ho permeten sospitar: moltes dones presenten crisis amb la menstruació i l’ovulació, mentre que desapareixen amb l’embaràs. Algunes pateixen la primera crisi després de la menopausa; al contrari, les que havien patit migranyes abans de la menopausa, deixen de tenir-les. Tampoc no estan clars els efectes dels anticonceptius orals en la migranya i en altres cefalees, encara que hi ha moltes dones que empitjoren si en prenen i les crisis s’hi fan més freqüents i intenses.
- L’estrès i l’ansietat, ja sigui per problemes laborals, familiars o d’una altra índole, també generen migranyes en moltes persones.
- L’exercici físic intens pot desencadenar migranyes.
- La falta o l’excés de son no són convenients: dormir 7-8 hores i anar al llit i llevar-se a la mateixa hora ajuden a prevenir les crisis. Algunes persones sofreixen migranyes els dies festius, en què és habitual romandre més hores al llit (migranya del cap de setmana).
- La ingesta d’alcohol, especialment de vi negre o cava, és nefasta per a algunes persones que pateixen migranya.
- Alguns aliments, com la xocolata, els ous, el iogurt, les nous, les faves, el peix fumat, les fruites àcides i, especialment, les salses que contenen glutamat monosòdic (salsa xinesa i altres), tiramina (present als formatges fermentats i curats) i nitrits i nitrats (a les carns en conserva, frankfurt…) poden ser desencadenants de la crisi, així com el dejuni prolongat i la baixada de la glucèmia consegüent.
- L’exposició prolongada al sol.
- L’excés de tabac.
- El soroll, ambients carregats, els llums, els focus i els rètols lluminosos centellejadors, també en poden desencadenar una crisi.