Ictus: una malaltia probable però desconeguda
És la tercera causa de mort al món occidental i el primer motiu de discapacitat en adults. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’ictus afecta més de 15 milions de persones. D’aquestes, un terç mor i un altre terç sofreix seqüeles la resta de la seva vida, fet que provoca una pèrdua en la qualitat de vida de l’afectat i del seu entorn pròxim, a més de generar uns costos econòmics i socials molt elevats.
A Espanya, les xifres no s’allunyen de la tendència del món occidental. L’ictus és la primera causa de mort entre les dones i la tercera entre els homes. Cada any, 130.000 espanyols pateixen aquesta malaltia i, d’aquests, prop de 80.000 sofreixen una discapacitat o moren.
Per a l’Observatori de l’Ictus (plataforma multidisciplinària que reuneix especialistes de diversos àmbits), un de cada sis espanyols sofrirà un ictus al llarg de la seva vida i, tot i això, molts no saben què és un accident cerebrovascular, quins són els seus factors de risc i tampoc no en sabrien identificar els símptomes.
Malgrat que aquestes xifres dibuixen un panorama poc encoratjador, els avanços en l’atenció primària, la detecció precoç i el tractament han millorat la taxa de mortalitat i de seqüeles en les últimes dècades. La Guia de Pràctica Clínica per al Tractament de Pacients amb Ictus, del Sistema Nacional de Salut d’Espanya, revela que la mortalitat per malalties cerebrovasculars ha disminuït progressivament els últims 30 anys. I tot gràcies als avanços que s’han experimentat en la prevenció primària, el diagnòstic i el tractament durant la fase aguda.
Per tant, per a seguir progressant en la prevenció és imprescindible que els ciutadans coneguin els factors de risc de la malaltia i els símptomes d’alerta. Han de conèixer què és el protocol Codi Ictus i quins són alguns dels senyals que poden indicar l’aparició d’un ictus o d’un accident cerebrovascular.
En cas d’infart de miocardi, cada segon compta. El mateix ocorre amb l’ictus. Per això, el 2006 es va crear el programa Codi Ictus, que coordina els serveis de les urgències extrahospitalàries, les unitats d’ictus i el sistema sanitari en conjunt. L’objectiu és reduir el temps d’espera fins que s’inicia el tractament. D’aquesta manera, es redueix el nombre de víctimes mortals i de seqüeles i augmenta el nombre de persones que poden recuperar l’autonomia.
L’activació del protocol comença des del mateix moment en què s’avisa el número 112 d’emergències. Una ambulància mecanitzada acudeix al lloc del succés, on es valorarà el pacient. Si compleix els criteris diagnòstics, serà traslladat a un hospital com a Codi Ictus, on se li donarà la màxima prioritat. Amb això, es pretén que, des del començament dels primers símptomes fins a l’arribada a l’hospital, no transcorrin més de dues hores i que, després de les proves pertinents, un neuròleg pugui instaurar el tractament corresponent abans de tres hores.
Per no retardar tot aquest protocol, és fonamental que qui truca al telèfon d’emergències descrigui tots els símptomes de la manera més precisa que li sigui possible. Per això, els ciutadans han d’estar informats sobre quins són els factors de risc de la malaltia i sàpiguen reconèixer els senyals d’alarma.
A fi de poder actuar amb rapidesa, és important identificar els símptomes d’un ictus. Segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), són els següents:
- Pèrdua de força a la cara, al braç i/o a la cama d’un costat del cos.
- Pèrdua de visió parcial o total en un ull o en tots dos.
- Alteració o pèrdua de la sensibilitat, sensació d’adormiment o formigueig a la cara, al braç i/o a la cama d’un costat del cos.
- Alteració de la parla, dificultat per a expressar-se i per a ser entès.
- Mal de cap molt intens, no habitual i sense causa aparent.
- Sensació de vertigen, desequilibri si s’acompanya de qualsevol símptoma anterior.
- Encara que aquest quadre sobtat semblés revertir al cap de 5 o 10 minuts (com pot succeir en cas d’un ictus transitori), és una situació urgent i també cal actuar immediatament.
Després de sofrir un ictus, les dones tenen una pitjor qualitat de vida. És la conclusió d’un estudi publicat en la revista Neurology el 2014. Els investigadors del centre de recerca Wake Forest Baptist Medical Center, a Carolina del Nord (EUA), van comparar la qualitat de vida de 1.370 persones d’entre 56 i 77 anys després de sofrir un accident cerebrovascular o un accident isquèmic transitori (TIA). L’anàlisi es va efectuar a cap de tres mesos i de l’any, i es van avaluar variables com la mobilitat, l’autocura, les activitats quotidianes, la depressió, l’ansietat i el dolor.
Els resultats assenyalen que, després de tres mesos, les dones patien més problemes de mobilitat, dolor, ansietat i depressió, sobretot les que tenien més de 75 anys. Després d’un any de l’episodi cerebrovascular, la diferència entre homes i dones disminuïa, encara que elles seguien tenint una pitjor qualitat de vida. A més, els investigadors van determinar que les variables que tenien un efecte més gran sobre la qualitat de vida al cap de tres mesos van ser l’estat civil, el grup ètnic i l’edat.