Somnambulisme infantil: la vida és somni
Els trastorns del son, també denominats parasòmnies, no representen un problema greu de salut i no afecten el desenvolupament cerebral dels petits que en tenen, tot i que alguns minven el descans nocturn. El somnambulisme és una parasòmnia freqüent en la infància. Segons dades de l’Acadèmia Americana de Medicina del Son, el 17% dels nens són somnàmbuls, poc o molt. I el percentatge més elevat d’afectats es concentra entre els 8 i els 12 anys d’edat. El principal perill són els accidents derivats de caminar o sortir al carrer adormits.
Caminar adormit, despertar-se en una altra habitació al matí següent, anar a la cuina, obrir la porta de casa i sortir a l’escala o el carrer, parlar o quedar-se assegut al llit són algunes mostres de somnambulisme. Una alteració del son que consisteix a llevar-se o a fer altres conductes complexes mentre s’està adormit. Segons un estudi publicat en la revista Neurology el 2012, el 3,6% dels adults dels EUA ha sofert com a mínim un episodi de somnambulisme durant els últims dotze mesos. Amb tot, aquest trastorn és molt més freqüent en la infància. L’Acadèmia Americana de Medicina del Son assegura que el 17% dels nens són somnàmbuls, poc o molt. I el percentatge més elevat es concentra entre els 8 i els 12 anys d’edat .
El son s’organitza en fases que sorgeixen de manera continuada i compleixen funcions específiques. Quan som al llit, de primer caiem en una suau somnolència; aquesta és la fase d’ones lentes o son no REM, que es divideix en quatre etapes que permeten que el son sigui cada vegada més profund, i en la qual disminueix el to muscular, la freqüència cardíaca i la respiratòria, entre d’altres. Una vegada adormits, passem per la segona fase o fase REM (rapid eye movements). Aquesta es caracteritza per diversos períodes de gran atonia muscular associada a moviments oculars ràpids en la qual el cervell té gairebé tanta activitat com durant la vigília. Es caracteritza perquè es tenen somnis molt intensos. I el somnambulisme sol produir-se durant les fases 3 o 4 del son, quan es dorm profundament en les primeres hores de la nit .
El símptoma més habitual dels nens somnàmbuls és caminar per casa. Però se’n poden produir d’altres: quedar-se assegut al llit, de vegades amb els ulls oberts; sortir de casa, parlar, vestir-se o desvestir-se… Fins i tot, n’hi ha que criden. Són aquells que, a més, pateixen de terrors nocturns i es desperten espantats. També pot passar que el nen intenti orinar en un lloc inadequat, com la galleda de les escombraries. I és habitual que, al matí següent, l’afectat no recordi res del que ha fet durant la nit .
Però no és una alteració greu. En la majoria de casos, els episodis de somnambulisme es produeixen com a molt una vegada al mes. Es donen amb més freqüència en la infància, ja que el cervell encara està en desenvolupament, però no tenen conseqüències. L’únic risc és tenir un accident per caminar adormit sobretot si el nen aconsegueix obrir la porta del carrer o si ensopega caminant per casa.
No es coneixen amb exactitud quines són les causes d’aquesta alteració. Encara que els experts creuen que es dóna amb molta més freqüència en els nens que pateixen d’estrès, manca de son, cansament excessiu o febre. A més, hi ha autors que consideren que podria haver-hi una causa genètica.
Segons un estudi de la Universitat de Washington (EUA), publicat en la revista “Neurology”, una fallada en el cromosoma 20 podria facilitar la manifestació d’aquesta parasòmnia. Els científics van estudiar una família de 22 persones (entre besavis, avis, fills i néts), dels quals nou eren somnàmbuls. A més, una de les nétes de 12 anys en patia una forma greu, ja que de tant en tant sortia de casa i caminava adormida pel carrer. I van veure que tots els membres afectats tenien una mutació genètica en aquest cromosoma. A més, la mutació es transmet de generació en generació i si algú la té, els seus descendents tenen el 50% de possibilitats d’heretar-la. Per tant, conclouen els investigadors, el somnambulisme podria ser hereditari.
No hi ha un tractament específic per al somnambulisme, encara que els episodis tendeixen a disminuir amb l’edat. En els casos més greus, l’especialista pot prescriure fàrmacs tranquil.lizants durant un temps. De tota manera, es poden tenir en compte alguns consells per a combatre aquesta alteració del son.
- Cal evitar tots els factors que poden desencadenar aquest trastorn, com l’estrès, el cansament excessiu o la manca de son. És recomanable seguir una bona higiene del son (dormir amb la llum apagada en una habitació tranquil.la, anar a dormir i llevar-se a la mateixa hora, relaxar-se abans d’anar a dormir…).
- Al contrari del que pensa molta gent, sí que es pot despertar una persona somnàmbula. Encara més, pot ser el més segur per a ella. D’aquesta manera s’eviten accidents. Pot passar que, en despertar-se, el nen es mostri desorientat i confús. S’aconsella acompanyar-lo al llit i romandre-hi amb ell per tranquil.litzar-lo fins que s’adormi de nou.
- És convenient que la casa sigui tan segura com es pugui a fi de prevenir accidents en el petit. Cal tancar la porta del carrer i les finestres de manera que no pugui obrir-les, retirar els cables o altres objectes que puguin fer que ensopegui i evitar que hi hagi mobles amb cantons vius, entre d’altres.
- És preferible que l’afectat no begui aigua abans d’anar al llit. Tenir la bufeta plena pot afavorir els episodis de somnambulisme.