QUAN EL MALTRACTADOR ÉS EL TEU FILL
En Pedro era un noi intel·ligent de família de classe mitjana-alta, però un dia va començar a tenir problemes. Es tancava a la seva habitació amb els videojocs. Va deixar l’institut. No feia res. Ni endreçava l’habitació. I va començar a demostrar una manca de respecte absoluta cap a la seva mare i el seu germà petit. La violència psicològica i física es va instal·lar a casa i va acabar sent contínua. Fins que la mare el va denunciar i van haver de treure’l de la casa familiar.
El nom és fictici, però aquest cas de violència filioparental és molt real. Per desgràcia, situacions com aquesta són cada vegada més freqüents a Occident, a la Xina i al nord d’Àfrica, però sobretot a Espanya. “Lamentablement som líders tant en la prevalença del problema com en els estudis, recursos i professionals que s’hi dediquen”. Ho reconeix Roberto Pereira, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de la Violència Filioparental (Sevifip), qui explica que les denúncies de pares agredits pels seus fills han augmentat extraordinàriament, fins a un 400 % els 10 últims anys. Els casos concrets es recullen en la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat. L’última, sobre dades del 2017, apunta que aquell any es van obrir al nostre país 4.665 expedients a menors per violència contra els seus pares, mares o altres membres de la família, un 7 % més que durant el 2016, quan van arribar als 4.355.
Aquest fenomen ja suposa el 16,5 % del total dels expedients oberts a menors d’edat per qualsevol tipus de delicte. A més, són els “delictes que presenten més dificultats, pels quals se sol·liciten més mesures cautelars i passen més detinguts a la disposició del Fiscal”, matisa la Memòria. “I això que només assenyalen les situacions més greus, ja que hi ha una xifra negra que no es detecta perquè no s’arriba a la denúncia”, adverteix Irene Gallego, psicòloga de la Fundació Amigó, una entitat sense ànim de lucre que ajuda a resoldre aquest tipus de conflictes entre els adolescents i les seves famílies.
La violència filioparental no només es construeix amb cops. Els experts de la Sevifip la defineixen com el conjunt de conductes violentes reiterades dirigides cap als pares, mares o adults que ocupen el seu lloc. Poden ser físiques, psicològiques (verbals o no) o econòmiques, i es manifesten de moltes maneres, com detalla la Guia bàsica d’actuació en situacions de violència filioparental d’Euskarri (Centre d’Intervenció en Violència Filioparental): escopint, empenyent, donant cops, puntades o mossegant; llançant objectes i donant cops de puny a les portes i/o parets; per mitjà de la intimidació verbal o de la manipulació; amenaçant de matar-se o de fugir de casa per a obtenir el que volen; robant diners o pertinences de la família o els amics; contraient deutes el pagament dels quals recau en aquests, etc.
La Fiscalia General de l’Estat dona la seva visió del que ocorre: “Aquesta modalitat delictiva es manté consolidada com un mal endèmic de la societat, conseqüència d’una crisi profunda de les pautes educatives i dels rols paternofilials”. En aquesta causa coincideixen especialistes com Pereira, psiquiatre i psicoterapeuta: “La modificació del model educatiu, passant d’un jeràrquic, distant, autoritari i vertical a un altre de més pròxim, horitzontal, emocional i de cerca d’una relació propera, ha generat un dèficit d’autoritat necessària per a educar i transmetre valors. Hi ha pares i educadors que adquireixen aquesta autoritat més fàcilment, i no tenen problemes perquè els fills o els alumnes ho accepten. Però n’hi ha d’altres a qui els costa, per mancances personals o de relació, perquè no tenen gaire temps… i en canvi, tenen dificultats per a marcar límits, contenir o fer-se respectar”.
No són els únics factors que hi intervenen, recorda el president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de la Violència Filioparental. Pares i mares passen menys temps a casa per culpa de la feina o de les distàncies. Hi ha més famílies monoparentals, i això suposa menys recursos i temps per a educar que si en fossin dos. I, de vegades, les dues persones que estan a càrrec de l’educació no estan d’acord en la manera de fer-ho. Un altre tema és la sobreprotecció: la societat és permissiva amb ells, perquè s’educa els nens en els seus drets però no en les seves obligacions, mentre que és restrictiva amb els pares en la manera de reprendre’ls. I per a rematar, videojocs, pel·lícules i Internet envien contínuament als nostres fills el missatge que la violència és una bona manera de resoldre els conflictes.
Abans, aquesta violència solia associar-se amb trastorns psiquiàtrics greus, famílies desestructurades, maltractament infantil, violència de gènere o problemes amb les drogues, recorden des de Sevifip. Però cada vegada hi ha més nois i noies de qualsevol classe social (consumidors de haixix i marihuana, com molts de la seva edat) que l’exerceixen perquè s’han acostumat a fer el que volen a casa, on s’han convertit en tirans que han trobat un buit de poder, l’han ocupat i s’hi mantenen per mitjà de la violència.
Com podem reconèixer el tirà
Vicente Garrido, criminòleg i professor de la Universitat de València, afirma en el seu llibre Los hijos tiranos. El síndrome del emperador que la clau es troba en la naturalesa de la personalitat d’aquests nois: “Són molt pobres en la seva capacitat de sentir emocions morals com l’afecte o l’aferrament cap als altres, l’empatia, la compassió o el sentiment de culpa”, explica. “Desenvolupen creences que els fan veure’s per sobre de les regles i del dret dels pares a corregir-los”.
Aquest perfil, però, no es manté més enllà de la llar: insegurs i d’autoestima baixa, fora són aparentment normals, nens model i fins i tot submisos. Moltes vegades han patit assetjament escolar i per això maltracten els pares, per no haver-los sabut protegir o per haver-los protegit en excés. Els progenitors maltractats, per la seva banda, són pares tardans, amb menys fills o que en tenen un de molt desitjat. Tenen por de perdre el seu afecte si li posen límits. Sobreprotectors, insegurs i sense posar-se d’acord en l’educació del seu fill, s’avergonyeixen d’haver de confessar que el seu nen els pega.
Saber dir “no” pot ajudar a prevenir aquesta violència. No tolerar les faltes de respecte és vital, com es recomana en la guia d’Euskarri esmentada més amunt: ni un insult ni una empenta. Si el teu fill et desqualifica, et roba o t’agredeix amb freqüència, pateixes violència filioparental; també si tens por de molestar-lo i evites fer-ho. No és normal, ni propi de l’edat ni de l’adolescència. No ets culpable. Ets dins d’un problema que té solució i que cal resoldre abans que vagi a més.
Els experts consultats recomanen parlar amb algú de confiança i demanar orientació i suport als serveis sanitaris o socials: associacions sense ànim de lucre com Euskarri o la Fundació Amigó; les diputacions, els governs, els ajuntaments… Haurà d’anar-hi tota la família, perquè el problema és familiar; si la conducta agressiva pot posar en risc la teva integritat o la de la resta de la família, contacta amb la policia i denuncia. I encara que et sigui difícil, en cas extrem, pots demanar que el teu fill passi a un programa d’acolliment.
El jutge de menors de Granada, Emilio Calatayud, ho té clar: “Si els teus fills et maltracten i són menors de 18 anys, cal denunciar-los. I si són majors, els tireu de casa i després aneu als tribunals perquè els desheretin”, recull al blog que comparteix amb el periodista Carlos Morán en el diari Ideal. Les mesures judicials que s’imposen als menors serveixen d’ajuda. Són programes d’intervenció educativa i d’oci saludable, relacionats sovint amb l’estudi, l’esport o la prestació de serveis en benefici de la comunitat, com ara col·laborar amb entitats d’ajuda a víctimes de violència domèstica o participar en tallers sobre habilitats de competència social, de comunicació o de desenvolupament de l’empatia.
Gràcies a la mesura que li va imposar a en Pedro la jutgessa de menors de Las Palmas de Gran Canaria, Reyes Martel, avui la seva vida és una altra. El noi amb el qual començàvem aquest reportatge va fer l’any passat el camí de Sant Jaume, acompanyat per la seva mare, tal com el va condemnar Martel. Avui viu a la casa familiar i ha tornat a l’institut. La convivència, explica la jutgessa, és normal amb la seva mare i el seu germà. I continua jugant als videojocs, però sense descurar els estudis. Per a ell, hi ha un abans i un després rere el que s’anomena el Camí dels Valors.
L'EXPERTA
Cada any hi ha més delictes d’aquesta violència domèstica. Però, per l’afectivitat dels pares cap als fills, es denuncia tard, quan el problema ja està cronificat. I no es tracta d’un problema de famílies desestructurades, sinó de cases amb un nivell mitjà-alt. Fallen la família i la societat.
Falten valors. Som una societat consumista que cosifica l’afecte dels fills, i això els genera falta de capacitat de frustració. Es dona un egoisme absolut. Estem creant tirans, nens clau que entren i surten de casa mentre els pares treballen llargues jornades per donar-los aquest tot que pensem que necessiten. Estem desconnectats d’ells i els hem donat el control de les cases.
Sí. I comunicació, empatia… No els ensenyem a posar-se en el lloc de l’altre ni el valor de les coses. Ho tenen tot a l’abast de la mà. En el nostre afany per oblidar temps passats, hem oblidat els valors que vam aprendre a casa, però que ells no han après. Cal que els recuperem. Si no, estem perduts.
Tenim un gran complex que hauria d’estar superat: una època de restriccions i de dictadura. El canvi ha estat meteòric per a les coses bones i les dolentes. Hi ha coses importants que ja no compten, com ara saber perdre o guanyar, valorar les coses, la comunicació… Hem passat d’un xafardeig excessiu al “no m’importa el que et passi”. Ho hem vist amb la violència de gènere. Hem hagut de fer campanyes perquè la gent denunciï.
El 2007 es va eliminar del Codi Civil el fet de poder corregir de manera raonable i moderada el teu fill. Han passat governs de color diferent i no s’hi ha fet res. I així, el nen entén que no el pots corregir ni castigar sense sortir, perquè si no, et denuncia. Això és un disbarat.
El 80 % dels que estan en una situació crítica, amb mesures judicials, es recuperen.
A aquesta edat tenen capacitat per a adaptar-se, per a canviar… Encara es pot actuar. De fet, hem creat una associació sense ànim de lucre, Up2U Project, a través de la qual intentem complementar aquestes eines que fem servir per a treballar amb aquests menors.
L’any passat vam fer el camí 225 persones (entre ells, 106 menors); també d’altres jutjats d’Espanya. L’experiència va ser meravellosa. Hi van participar nois que havien comès delictes de violència domèstica i alguns ho van fer amb els pares. Pertanyien a classes socials diferents, llocs diferents, i van descobrir altres realitats, l’oportunitat que els donava la vida… L’evolució dels nois va ser molt bona: han reordenat la seva vida, han tornat a casa, als estudis… I els grans estan contents. Repetirem.
La Llei de Responsabilitat Penal del Menor no ho especifica, però els jutges van considerar que el camí era bo per a treballar l’empatia, la solidaritat, la lluita per una meta, la capacitat de frustració o el respecte envers el medi ambient.
L’edat penal comença a 14 anys, però cal actuar abans. Si amb 14 el teu fill comença a amenaçar-te, a insultar-te o a donar cops de porta, has de denunciar. És duríssim per a un pare, però si no fas el pas, no li estàs fent cap favor. Els nois que maltracten la família acaben maltractant altres persones. I quan maltracten és perquè han vist maltractar i repeteixen conductes. Són el que la societat està fent que siguin.
Una cosa és donar una bufa o picar al cul i una altra que li ventis sense raó ni control cada dia. Delicte? Depèn. Si li dones una bufetada tan bon punt arriba a casa i gairebé l’estampes contra la paret, perquè aquest dia tens els cables creuats després d’un dia dolent al treball, és recriminable. Però si a penes el toques perquè ha falsificat les notes, ha fet campana, ha consumit porros, contesta malament, trenca la porta… No s’ha d’arribar a aquests extrems. Des de petit, ha d’aprendre qui és el pare i la mare. A l’escola aprenen coses, però és a casa on cal educar-los.