Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

: La mort: evitar el tema no és la solució

Quan els nens pregunten, és aconsellable respondre'ls amb sinceritat, delicadesa i de la manera més concreta possible

/imgs/20160701/Consolar.jpg

La mort és un tema que, com que inquieta i angoixa, s’evita. Quan els fills comencen a fer preguntes, els adults solen respondre amb evasives o canvien de tema. Com si, pel fet de no parlar-ne, la mort no existís o els petits la desconeguessin.

Però ells la intueixen, observen els canvis que es donen en els éssers vius (plantes, animals, persones) i, si quan volen saber no obtenen respostes, inventen les seves pròpies teories. El problema rau en el fet que aquestes teories “són sempre limitades” pel saber emocional i el pensament egocèntric i màgic propis de la seva edat. En conseqüència, l’angoixa i el malestar del nen seran més grans, incrementats pel fet de no poder obtenir seguretat de les respostes dels pares.

Per curiositat

De vegades, el nen comença a preguntar per la mort només per curiositat. Vol saber on és aquell avi que únicament veu en fotos, què ha passat amb la mascota o què és el cel. Per a respondre’ls de forma apropiada, és important saber com conceben la mort els menors o quina idea en tenen.

En una primera etapa, des del naixement i fins vora els dos anys d’edat, la mort no és més que una paraula, segons explica la Fundació Mario Losantos del Campo (FMLC) a Cuéntame qué ha pasado, una guia “per a ajudar els adults a parlar de la mort i el dol amb els nens”, que ha esdevingut una referència en la matèria.

Entre els sis i els vuit mesos, els petits ja desenvolupen una noció de permanència d’objecte que els permet sentir l’absència de la persona amb la qual han establert un vincle més fort (en general, la mare). En conseqüència, si mor una persona molt pròxima, el nen sentirà la seva falta. Però més enllà d’això, la mort és tan sols una paraula. “No hi ha comprensió cognitiva del seu significat”, apunta la guia.

Preguntes i fantasies

En l’etapa següent, la que abasta des dels tres anys fins als sis, cal tenir en compte tres característiques dels nens: tendeixen a ser egocèntrics, en ells predomina la subjectivitat i el pensament màgic i interpreten de forma literal el que senten o el que passa al seu voltant. Això els porta, d’una banda, a pensar en la mort com un estat temporal i reversible. “Poden assimilar-ho a dormir o a una forma de somni, per la qual cosa imaginen que la persona que ha mort es despertarà o tornarà algun moment”, explica la FMLC.

D’altra banda, com que no són capaços de comprendre que les funcions vitals s’interrompen de manera permanent, imaginen que els morts mengen, pensen, parlen i que fins i tot observen, des d’on es troben, el món dels vius. Pregunten coses com ara: “On és? Té fred o gana? Per què no ve? Quan el veurem?”. A més, es barregen idees com la que persones del seu entorn poden morir, amb la que ells mateixos i els seus pares “són eterns i mai moriran”. En altres paraules: encara no entenen per complet el concepte d’universalitat de la mort.

Claredat i realitat

Segons els experts de la FMLC, com que els petits interpreten els fets de manera literal, el més important és “fer servir un llenguatge clar, precís i real” en el moment de respondre a les seves preguntes relacionades amb la noció de la mort o el fet de morir. S’ha de parlar amb el nen amb delicadesa i cura, però sempre amb sinceritat i de la manera més concreta possible. Això vol dir que s’han d’evitar metàfores del tipus “l’avi se n’ha anat”, “està dormint”, “ens veu des del cel”, etc.

Els especialistes apunten també que, sense caure en respostes massa llargues o metafísiques, cal deixar clar que la mort és irreversible, que les persones que moren ja no poden caminar, sentir, respirar, etc., i que, per la mateixa raó, ells ja no les tornaran a veure.

En algun moment, el raonament del menor arribarà a la conclusió que els seus pares també moriran. La resposta recomanada és dir-los que sí, però que això passarà quan siguin “molt, molt, molt grans”. Segons la guia, “l’ús de nombrosos ‘molts’ implica que les persones solen morir quan són ancianes, i això implica que ells (els nens) ja seran persones adultes, la qual cosa és una manera de donar seguretat al seu estat nen”.

De la mateixa manera, si la mort d’una persona de l’entorn del petit s’ha degut a una malaltia, cal aclarir-li que això passa quan les persones estan “molt, molt, molt malaltes”, per ajudar-lo a entendre que les malalties tenen diferents graus i que estar malalt qualsevol dia no implica un risc de mort.

El dol en els nens

/imgs/20160701/Enterrar.jpg

Quan la mort afecta els nens, ja no només com una curiositat sinó per la pèrdua concreta d’un ésser estimat, també cal tenir en compte la seva edat per a acompanyar-los. La Societat de Psiquiatria Infantil de l’Associació Espanyola de Pediatria ofereix algunes recomanacions: fer els mínims canvis possibles en l’ambient i en les activitats de l’infant, atendre amb sensibilitat les seves necessitats, animar-lo a parlar sobre la persona morta i, en general, no tractar d’evitar la tristesa del nen, sinó donar-li tot el suport possible per a ajudar-lo a suportar la situació.

Les manifestacions d’ira, que poden anar des de malsons o jocs violents fins a irritabilitat o ràbia cap a altres membres de la família, són normals en els petits quan sofreixen una pèrdua d’aquesta mena. Altres conseqüències possibles són un baix rendiment escolar o regressions cap a conductes ja superades (xuclar-se el dit, fer-se pipi al llit, etc.). Si aquests problemes són molt intensos o persisteixen més enllà dels sis mesos, s’aconsella consultar un psicòleg infantil.

Paginació dins d’aquest contingut

  •  No hi ha cap pàgina anterior
  • Ets a la pàgina: [Pág. 1 de 1]

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions