El biberó perfecte
Els biberons sempre són útils i necessaris durant la criança d’un nadó. Encara que s’opti per alletar, poden sorgir situacions que obliguin a utilitzar-los: la ingesta d’un medicament incompatible amb la lactància materna, la necessitat de conservar la llet per a donar-la al nen durant una absència de la mare, etc.
Però quin és el que més li convé al nen? Avui dia, es comercialitzen tants tipus de biberons, que comprar-ne un es converteix en una tasca molt complexa. No hi ha un biberó igual que un altre i els pares i les mares es pregunten quins criteris han de tenir en compte a l’hora d’escollir-ne un.
Els biberons es poden classificar segons la mida, el material amb què es fabriquen, la forma i el tipus de tetina. En funció d’aquests aspectes, cada model té característiques que els fan més o menys fàcils de netejar, segurs, resistents, apropiats d’acord amb l’edat del nen, etc. Però convé tenir en compte que cadascun té els seus avantatges i triar-ne un o un altre dependrà de l’edat i dels gustos del nen.
En general, els biberons més petits poden arribar a uns 100 mil·lilitres (ml), encara que també n’hi ha fins i tot de 50 ml. Aquestes mides es recomanen per als nounats, que encara consumeixen molt poc d’aliment -s’estima que un nadó de 3 quilos ha d’ingerir mig litre de llet diari, distribuïda entre cinc i deu preses-.
Els biberons més grans solen vorejar els 350 ml de capacitat, encara que és estrany que fins i tot els nens més grans facin preses tan llargues. Entre les opcions de les mides intermèdies hi ha els més apropiats per als nens a mesura que creixen i es desenvolupen.
El cos dels biberons (és a dir, el vas, no la tetina) es fabrica en dos tipus de materials: vidre o cristall d’una banda i plàstic o policarbonat de l’altra. Cadascun té els seus avantatges i inconvenients.
Els de vidre es poden definir com més higiènics: són més fàcils de netejar, no absorbeixen els sabors ni les olors dels aliments i no desprenen cap de les substàncies de què es componen. Per la seva banda, els beneficis dels biberons de plàstic radiquen, sobretot, en dues característiques: que són més lleugers i resistents, per la qual cosa es poden transportar més fàcilment i no es trenquen si cauen al terra. Molts pares els trien a partir del segon semestre de vida, quan els nens comencen a subjectar el biberó per si sols, després d’haver utilitzat biberons de vidre en la primera etapa (per a donar prioritat a la higiene i la neteja).
En aquest aspecte, la varietat de biberons és molt àmplia i tots els models tenen alguns avantatges en relació amb els altres. Els models clàssics són cilíndrics, que s’adapten bé a tots els usos. També n’hi ha de forma triangular, que afavoreixen la subjecció i tenen més estabilitat. Uns altres tenen un format més ample, cosa que els fa més estables i faciliten tant el procés d’abocar la llet al seu interior (líquida o en pols) com la neteja.
Hi ha, a més, biberons ergonòmics, dissenyats de manera específica perquè el nen els subjecti amb més facilitat. Molts inclouen agafadors que formen part del cos del mateix biberó. La part negativa d’aquests models es troba en el fet que costen més de netejar.
També es comercialitzen els biberons anticòlics i els antireflux que, com que tenen una forma corba, faciliten la tasca dels pares i procuren reduir la quantitat d’aire ingerit pel petit durant la presa.
Les tetines es fabriquen generalment de cautxú o de silicona. Les primeres són més toves i, per tant, més còmodes al principi per als nadons; però també s’estoven més ràpidament i s’han de canviar amb més freqüència. Les de silicona, en canvi, són més dures, i això genera que el nen trigui més a adaptar-la a la seva boca; l’avantatge és que es poden fer servir durant més temps.
Les formes de les tetines són molt variades i, sobre aquest assumpte, la decisió final la té sempre el petit. El model clàssic és el de tetines arrodonides, també anomenades “de cirera”. També hi ha tetines anatòmiques (que intenten simular la forma del mugró), fisiològiques i amb forma de gota.
Finalment, hi ha la qüestió dels orificis. Per als nounats, es recomanen les tetines d’un sol orifici, perquè el flux de llet sigui reduït. A mesura que el nen creix, el consell és optar per tetines de diversos forats, que augmenten el cabal de llet. Quan l’aliment es fa més espès, a causa de la mescla amb farinetes, cereals o altres sòlids, cal passar a tetines amb un orifici més gran, sovint una ranura, amb la finalitat que les preses no siguin dificultoses per al nen.