"Davant de l'assetjament escolar, els col·legis es preocupen més pel seu prestigi que no per protegir els menors"

Hi ha col·lectius diana: els qui sofreixen la síndrome d’Asperger, els que pertanyen a LGTB o Lesbianes, Gais, Transexuals i Bisexuals; els qui tenen Altes Capacitats Intel·lectuals, com ara sobredotació, talent i precocitat intel·lectuals; etc. Amb tot, qualsevol pot ser assetjat, per exemple, per haver caigut en desgràcia al líder negatiu de la classe. Pel que fa a l’agressor, n’hi ha un ventall molt gran, des del típic bromista fins al qui gaudeix fent mal, o el que pateix violència en el seu entorn i reverteix el seu dolor sobre els altres.

Dos milions d’alumnes (el 26% de la població escolar) pateixen assetjament en diferent manera. D’aquests, entre 100.000 i 200.000 d’alta intensitat. No és només assetjament físic; moltes vegades el més nociu és el verbal (insultar, difondre rumors sobre algú, etc.) o d’exclusió (no deixar-lo jugar, aïllar-lo del grup, etc.). Aquest últim es produeix diàriament i passa desapercebut.

A edats cada vegada més primerenques. La majoria, en els últims cursos de Primària, encara que a Secundària és més intens. Algunes vegades la víctima pateix assetjament durant vuit o deu anys. Per això és important detectar-ho i frenar-ho ràpidament i amb fermesa. No són “coses de nens”.

Com a associació, en percebem un augment i a edats més primerenques. És difícil donar-ne xifres, perquè les últimes dades oficials són de 2006-2007, encara que comunitats com el País Basc tenen informes més recents, l’últim de 2012. D’assetjament sempre n’hi ha hagut, però ara és més elaborat, més subtil. A més, actualment està potenciat per Internet, els xats, etc., que fan molt de mal.

Podria parlar-se de diversos factors: absència d’educació en valors en alguns entorns familiars, manca d’educació emocional a l’escola o violència en els entorns més propers als menors. Caldria pacificar aquests entorns, amb especial atenció a les aules, i ensenyar que l’assetjament escolar no és una broma, fa molt de mal.

En línies generals, no hi actuen o bé actuen malament. L’assetjament existeix en gairebé tots els col·legis, però en la immensa majoria es diu que no n’hi ha. És un tabú, ni tan sols està en gairebé cap pla d’acció tutorial (PAT) ni s’aborda en les tutories. Els centres es preocupen més pel seu prestigi que no per protegir els menors. Malgrat això, tenen responsabilitat civil i han de garantir la seva seguretat.

S’ho haurien de prendre seriosament i activar mesures efectives, com es fa amb les dones maltractades. L’Administració educativa hauria d’organitzar formació per a professors, incloure el tema en el currículum de Magisteri, fer xerrades per a pares, sancionar de manera exemplar els assetjadors, exigir als inspectors que investiguin a fons i, sobretot, institucionalitzar programes de prevenció com el TEI (tutoria entre iguals).

Podria ser-ho si, en la seva elaboració, hi participessin especialistes i persones independents que en coneguessin totes les múltiples vessants. I si s’aplica de debò per acabar amb aquesta xacra social en l’ombra i no per encobrir-la, com sol ocórrer amb els protocols.

Mèxic i Xile són al capdavant a escala mundial. Espanya és la quarta d’Europa, però no hi ha estadístiques recents.

No és fàcil perquè els nens no ho expliquen als pares ni als professors, però podem aconseguir-ho amb la “regla de les 3 C”: Canvis, Campanes i Cos. Es produeixen canvis en els resultats acadèmics, en el caràcter -estan tristos o es tornen agressius-, en les amistats, en els itineraris, etc. No volen anar al col·legi, fingeixen que estan malalts o ho estan realment perquè sovint somatitzen. També es produeixen canvis en el cos, van amb les espatlles encongides, la mirada trista i cap al terra i volen passar desapercebuts.

Asseure’s amb el nen, tenir molta calma i paciència perquè s’expressi, no trivialitzar ni dubtar d’ell, no fer-lo sentir culpable. Després, anar al col·legi i, amb serenitat i fermesa, exigir mesures. La primera, establir una zona de seguretat. Si no ho fan, elaborar un escrit detallat del que ha ocorregut i passar-lo pel registre del centre i pel d’inspecció educativa. Per a qualsevol dubte, contactar amb nosaltres: info@noalacoso.org.

Sobretot, voluntat i sentit comú. Necessitem la implicació, de debò, de tota la societat i treure-ho a la llum. No s’ha de treure importància perquè és molt greu. I no dubtar mai del nen perquè la immensa majoria diu la veritat.