Qüestió de gustos, necessitats i preus

Qüestió de gustos, necessitats i preus

/imgs/20000901/analisisa01.jpg
L’aigua mineral natural és la que s’obté de fonts naturals o creades per l’ésser humà i es caracteritza pel seu caràcter mineral i la puresa original tant química com microbiològica. El seu contingut mineral global permet de distingir des d’aigües de mineralització molt feble (residu sec de fins a 50 mil·ligrams per litre) fins a les de mineralització forta (més de 1.500 mg/l de residu sec). D’altra banda, segons el seu contingut en alguns components, hi ha aigües amb diferents denominacions (aigües bicarbonatades, ensulfatades…).

Les que s’analitzen aquí van presentar mineralització molt feble (Bezoya) o feble (Font Vella, Lanjarón, Alzola, Corconte i Solares). Betelu i Insalus es poden considerar de mineralització mitjana, encara que la legislació no estableix qualificatiu per a l’interval en el qual es troben aquestes mostres, entre 500 i 1.000 mg/l de residu sec.

D’altra banda, la conductivitat, que informa sobre la proporció de ions o sals dissoltes, va variar molt, i era elevada a Betelu, Insalus, Solares i Corconte, especialment si es comparen amb Bezoya. Al seu torn, la mitjana del pH (7,21) revela el caràcter lleugerament alcalí d’aquestes aigües minerals, encara que Bezoya, Lanjarón i Corconte són lleugerament més àcides, amb un pH d’entre 6,05 i 6,42.

Continuant amb l’anàlisi, Font Vella, Lanjarón i, sobre totes dues, Bezoya es caracteritzen pel seu baix contingut mineral, especialment en bicarbonats, clorurs, sodi, calci i magnesi. Alzola, per la seva part, té més mineral que les anteriors, amb proporcions una mica superiors (però encara modestes) de sodi, calci i clorurs. Corconte destaca pel seu contingut en clorurs, sodi i potassi. A Solares l’aportament de bicarbonats és considerable (253 mg/l), com també el de magnesi i clorurs. A Betelu i Insalus, amb un contingut mineral ja important, en sobresurt el contingut en calci i magnesi, a més del sodi i els clorurs a Betelu, i els sulfats a Insalus.

Canviant de tema, l’estat microbiològic va ser correcte en totes les mostres, per la qual cosa les vuit resultaven aptes per al consum. Així mateix, llueixen un etiquetatge correcte, amb l’excepció de Corconte, que inclou una menció referent a l’efecte beneficiós de la seva aigua sobre determinades afeccions mèdiques, cosa que prohibeix expressament la legislació.

Finalment, al tast es va proposar una classificació establint com a criteris determinants de qualitat el sabor net, fresc i sense defectes. El rànquing va coincidir amb el grau de mineralització (com més petit era, millor puntuació obtenia) i del contingut en calci i sulfats. Així, Font Vella, Bezoya i Lanjarón ocupen les primeres posicions, i Solares, Betelu i Insalus (les tres amb més residu sec) les últimes. Però des del punt de vista d’un consumidor concret, les preferències es poden decantar cap a un tipus o un altre d’aigües segons els hàbits adquirits i les preferències personals. A més, en això del tast cadascú té els seus propis criteris i gustos. No resulta senzill assenyalar una millor relació qualitat/preu, però es podria escollir Bezoya (l’envàs de litre i mig costa 49 pessetes) entre les aigües de mineralització feble o molt feble i Betelu (la més barata de les vuit, només costa 35 pessetes) per als qui prefereixin les de mineralització no tan feble.

Parlem de l’aigua

L’aigua és essencial per a la vida per la seva influència en les diverses funcions del nostre organisme i constitueix el mitjà indispensable perquè es pugui produir l’absorció, el transport i la utilització normals de la resta dels nutrients dels aliments, a més de participar en la regulació de la temperatura corporal. L’aigua és ubiqua i abundant en els éssers vius. Una cèl·lula és aigua en un 80% del seu pes, i en un adult el contingut d’aigua corporal és d’un 65%. Aquesta aigua es reparteix en diferents compartiments del nostre organisme. Tant l’ingesta com l’eliminació de l’aigua han d’estar perfectament regulades perquè aquestes quantitats es mantinguin dins dels nivells correctes. Es calcula que necessitem diàriament dos litres d’aigua, que es poden aportar mitjançant begudes (aigua, llet, infusions, refrescs), amb la qual cosa es troba en tots els aliments (un enciam és en un 95% aigua, una costella de vedella un 65% i el sucre tan sols té un 0,5% d’aigua) i per l’aigua que s’allibera en resposta al metabolisme de la resta de macronutrients d’aquests aliments i dels nostres propis teixits. La més fàcilment regulable per nosaltres és la que constitueix l’aportament exogen, ja que és la set la que ens fa buscar l’aigua, i la set està controlada, entre altres coses, per l’eliminació d’aigua per orina, excrements, transpiració, respiració i altres petites pèrdues diàries que resulten més difícilment quantificables.

L’aigua mineral estudiada en aquest comparatiu s’obté de fonts que arriben a la superfície mitjançant perforacions de diferent profunditat. El que diferencia aquesta d’altres aigües de beguda és la seva naturalesa mineral i la puresa original, ja que el seu origen subterrani protegeix l’aqüífer de contaminacions químiques o bacterianes. L’aigua mineral natural es defineix com “aigua bacteriològicament sana extreta de jaciments subterranis que broten d’una font en un o diversos punts d’enllumenament naturals o perforats”. Les aigües de font en són un altre tipus: aigües potables d’origen subterrani que emergeixen espontàniament a la superfície o s’extreuen mitjançant tasques practicades a aquest efecte però que abans de consumir-les necessiten l’aplicació d’uns mínims tractaments físics per separar materials no desitjables. Sobre l’aigua mineral natural es permeten només dues operacions, que milloren la seva qualitat sense variar sensiblement la composició inicial: eliminar compostos naturals inestables, com el ferro i el sofre, i modificar el contingut en gas carbònic. La reducció o eliminació del ferro i del sofre es realitza per evitar que l’aigua presenti un color, olor o sabor no desitjables. El tipus i la quantitat de substàncies dissoltes a l’aigua depenen de la tipologia geològica de la zona on flueix la font.

Així, de les capes profundes surt una aigua molt rica en minerals i carbonatada. Si al llarg del seu camí es filtra per pedra calcària, s’originen aigües dures (amb un contingut elevat en sals de calci i magnesi); si és per sorra compacta, tindrem aigua semidura; i si discorre per granit i basalt, seran aigües toves. Aquestes substàncies solubles també en determinen el sabor: les aigües riques en sodi i clorurs tenen un gust lleugerament salat; les sals de calci i magnesi proporcionen un sabor dur i terrós, i els sulfats proporcionen un sabor una mica amarg. Segons el contingut global en minerals, o alguns d’ells, es distingeixen diversos tipus d’aigua mineral natural:

La composició química, al detall

L’anàlisi química revela diferències importants en el contingut mineral d’aquestes aigües. El residu sec varia de 35 a 816 mg/litre, amb una mitjana al voltant dels 400 mg/l. Aquest residu sec, que informa del contingut global en minerals d’una aigua, indica que Bezoya és de mineralització molt feble (35 mg/l), mentre que Font Vella, Lanjarón i Alzola serien aigües de mineralització feble. Corconte i Solares s’apropen als 500 mg/l, però no els superen, per la qual cosa segons les dades que sorgeixen d’aquesta anàlisi serien també de mineralització feble. Betelu (656 mg/l) i, especialment, Insalus (816) superen la xifra de 500 mg/l, però no assoleixen els 1.500 mg/l establerts perquè siguin considerades de mineralització forta. D’altra banda, la conductivitat de l’aigua informa de les sals dissoltes (en realitat, del tipus i la quantitat de ions, molècules dissociades) que conté aquesta aigua. Es va anotar un grup de mostres amb baixa quantitat de ions o sals dissoltes (Bezoya, Font Vella, Lanjarón i Alzola), davant un altre la conductivitat del qual va ser superior: Corconte, Solares, Insalus i Betelu.

D’altra banda, el pH informa del caràcter àcid o alcalí d’una aigua, que pot estar influït pel CO2 dissolt, la quantitat de carbonats i bicarbonats que contingui, etc. La mitjana del pH (7,21) ens parla d’aigües lleugerament alcalines, si bé Font Vella, Alzola, Solares, Betelu i Insalus són aigües alcalines, i Bezoya, Lanjarón i Corconte tenen un caràcter lleument àcid. Si relacionem aquest valor amb el contingut en bicarbonats, és important a Solares (253,2 mg/l) i Betelu (247 mg/l), i baix a Bezoya (10,2 mg/l) i Corconte (61 mg/l). Entre els metalls alcalins, el sodi es troba en una proporció molt superior al potassi. Així, van presentar una mitjana de 54 mg/l de sodi, encara que destaquen els 132 mg/l de Conconte o els 127 mg/l de Betelu. Al contrari, Font Vella, Bezoya, Lanjarón i Insalus van mostrar un contingut en sodi inferior a 20 mg/l, per la qual cosa són (segons la norma) aptes per a dietes pobres en sodi. El potassi es troba en una mitjana d’1,5 mg/l, destaquen els 3,1 mg/l de Corconte. Calci i magnesi, metalls alcalinoterris es troben també en aquestes aigües minerals. A part de la seva importància nutricional, el contingut en sals d’aquests minerals influeix sobre la duresa de l’aigua: un contingut més alt suposa més duresa. Destaquen Insalus (166 mg/l de calci i 15,4 mg/l de magnesi) i Betelu (108 mg/l de calci i 15,4 mg/l de magnesi). Aquestes aigües pressenten un contingut superior a la mitjana en aquests minerals. Al contrari, a Bezoya el contingut és molt baix (2,1 mg/l de calci i 0,4 mg/l de magnesi).

Els clorurs, per la seva part, són ions freqüents en aigües minerals. La seva mitjana en les que ens ocupen és de 82 mg/l, encara que destaquen Corconte (211 mg/l), Betelu (197 mg/l) i Solares (142 mg/l). Al contrari, el seu contingut és molt baix a Bezoya, amb només 0,7 mg/l.

Quant a sulfats, destaquen els 368 mg/l d’Insalus, molt per sobre del valor mitjà: 74 mg/l. Font Vella i Bezoya són les més pobres en sulfats, amb menys de 15 mg/l. D’altra banda, els nitrats es consideren no desitjables en l’aigua; com a mínim, no per sobre de cert valor. A les mostres estudiades, els valors se situen al voltant de 2,8 mg/l de nitrats, que es pot considerar un contingut baix i correcte.

Aptes per al consum i pures

Una de les característiques que defineix una aigua mineral natural és la seva puresa, determinada en gran part per la profunditat de la que procedeix. A la superfície de la terra hi pot haver contaminació, microbiana i química, que disminueix així que ho fa la profunditat. En el punt de sortida, una aigua mineral presenta certa flora, autòctona o natural. Així, la seva recollida s’ha de realitzar sota condicions que en garanteixin la qualitat bacteriològica original. A més, l’emmagatzemament s’ha de realitzar en condicions que n’assegurin una conservació adequada, protegides de la llum solar i les olors agressives, en un lloc fresc i sec.

Les aigües minerals incloses en aquest comparatiu van superar perfectament les anàlisis microbiològiques; per tant, es trobaven en bones condicions per al consum.

Etiquetatge: una mostra incompleix la norma

A més de la informació obligatòria per a tot producte alimentari, en el cas de l’aigua mineral natural es contemplen altres requisits. Així, la denominació ha de ser “aigua mineral natural” i, si correspon, “aigua mineromedicinal” però en caràcters de mida inferior. Ha d’incloure el nom de la font o del lloc d’explotació, a més del terme municipal i la província de les aigües nacionals. També ha de portar una referència a la conformitat oficial dels resultats analítics i indicar la data de l’anàlisi o incloure la composició analítica de l’aigua. Poden incloure la temperatura de l’aigua en el punt de sortida, la data en què la font o el punt d’explotació va ser declarat mineral natural o d’utilitat pública i una descripció de les característiques de l’aigua (com l’aptitud per a dietes pobres en sodi), segons les directrius que marca la legislació. Es prohibeix específicament incloure-hi mencions relatives a propietats de prevenció, tractament o curació de malalties.

Les aigües estudiades compleixen tots aquests punts, amb una excepció: Corconte indica que actua contra les afeccions renals, vies urinàries i malalties metabòliques, incorrent en incompliment de la norma, que prohibeix aquest tipus d’afirmacions.

Totes s’autodenominaven aigua mineromedicinal. Avui es permet que les aigües que comptaven amb aquesta denominació abans de l’entrada en vigor de la norma actual la continuïn incloent. Però no per això són de més qualitat o posseeixen propietats curatives de les que les altres aigües minerals tenen.

D’altra banda, les mostres inclouen mencions en els seus etiquetatges respectuoses amb les directrius de la legislació. Bezoya es descriu com de mineralització molt feble, mentre que Font Vella, Lanjarón, Alzola i Solares anuncien que són de mineralització feble. Així mateix, Font Vella, Bezoya, Lanjarón i Insalus són indicades per a dietes pobres en sodi, mentre que les tres primeres són, a més, indicades per a la preparació d’aliments infantils. Alzola és l’única que inclou que pot ser diürètica. Respecte aquestes dues últimes llegendes, permeses, no s’estableix cap límit o criteri que s’hagi de complir. Una altra indicació important són les instruccions de conservació: en un lloc net, fresc i sec, protegit d’olors agressives i de la llum solar. L’única irregularitat sobre això és que la menció de protegir de la llum solar no apareix a Insalus. Insalus i Alzola, per la seva part, assenyalen la profunditat des d’on neix la seva aigua, i Alzola fins i tot informa de la temperatura a què emergeix. D’altra banda, la majoria inclouen mencions en relació amb les característiques de l’envàs, bé respecte a la seva composició (PET), caràcter reciclable, volum reductible, tipus de tap, o la indicació de no reutilitzar les ampolles en posteriors ompliments.

Aquesta aigua té sabor i olor

El caràcter inodor i insípid de l’aigua és bastant relatiu, així es parla d’aigües minerals. Els resultats del tast revelen clares diferències entre les vuit mostres, tant en aparença (color i limpidesa), com en criteris olfatogustatius (olor, cos, sabor, postgust). Font Vella, Bezoya i Lanjarón, que ofereixen un sabor lleuger, net, fresc i sense defectes, són superiors a la resta. A Alzola, la quarta millor, es va trobar un lleuger gust aspre després de prendre-la, com de plàstic. A Corconte va destacar el seu sabor salat, potser a causa de l’alt contingut en clorurs i sodi. A Solares i Betelu els tastadors també van assenyalar aquesta característica, junt amb notes de postgust que recorden a amarg, químic o plàstic. Finalment, a Insalus destaca un postgust amarg, acre i persistent, potser relacionat amb el seu alt contingut en sulfats.

La classificació del tast premia les aigües de mineralització més feble i, si fem cas al seu grau de mineralització, estableix dos grups: Font Vella, Bezoya i Lanjarón d’una banda, i Corconte, Solares, Betelu i Insalus d’una altra. Alzola (mineralització feble però no tant com les tres més ben valorades al tast) queda a mig camí. Però en el consumidor els gustos poden decantar-se cap a aigües més o menys salines, més o menys dures, amb més o menys sabor, segons siguin els hàbits de consum i les preferències de cada individu.

En síntese e táboa comparativa

En síntesis

S’han analitzat vuit mostres d’aigua mineral natural, en ampolles d’1,5 litres, els preus mitjans de les quals oscil·len entre 35 (Betelu) i 56 pessetes (Lanjarón i Font Vella). Totes són aptes per al consum ja que el seu estat microbiològic és correcte.

• Font Vella, Lanjarón i especialment Bezoya es caracteritzen pel seu baix contingut mineral. Alzola té proporcions una mica superiors (però encara modestes) de sodi, calci i clorurs. Corconte destaca en clorurs, sodi i potassi. A Solares l’aportament de bicarbonats, magnesi i clorurs és considerable. A Betelu i Insalus, amb un contingut mineral ja important, sobresurten el calci i el magnesi, a més del sodi i els clorurs a Betelu i dels sulfats a Insalus.
• La mitjana del pH (7,21) revela el caràcter lleugerament alcalí d’aquestes aigües, tot i que Bezoya, Lanjarón i Corconte són més àcides, amb un pH d’entre 6,05 i 6,42.
• Corconte fa menció a un efecte beneficiós sobre certes malalties, la qual cosa prohibeix la legislació. En el tast (es va valorar el sabor net, fresc i sense defectes), es van qualificar millor les de mineralització més feble: Font Vella, Bezoya i Lanjarón. Les pitjors en tast van ser les més mineralitzades: Betelu i Insalus.
• Bezoya és la opció més interessant entre les aigües de mineralització feble i per als qui prefereixin les de mineralització no tan feble hi ha Betelu.

Un a un

Aigües minerals naturals d'1,5 litres, una a una

Bezoya

• 49 ptes./unitat. La més interessant de les aigües de baixa mineralització. Mineralització molt feble (residu sec: 35 mg/l).
• Destaca pel seu mínim contingut mineral, tant en bicarbonats com en sodi, potassi, calci, magnesi, clorurs i sulfats.
• En tast, la segona millor: “Incolora i nítida. Limpidesa i color, correctes. Salinitat baixa. Cos baix, lleuger. Sabor mineral, lleuger i agradable. Postgust net i fresc. Sense defectes”.

Betelu

• 35 ptes./unitat, la més barata. L’opció més interessant entre les de mineralització mitjana. Aigua de mineralització “mitjana” (residu sec: 656 mg/l).
• Conductivitat màxima: moltes sals dissoltes. Contingut important en bicarbonats (247 mg/l), sodi, potassi, calci, magnesi i clorurs.
• En tast, setena posició: “”Nitidesa i color correctes. Salinitat alta. Sabor salat poc fresc, postgust químic, de plàstic”.

Font Vella

• 56 ptes./unitat La més cara, junt amb Lanjarón. Mineralització feble (residu sec: 236 mg/l) i contingut baix en sodi, clorurs i sulfats.
• En tast, la millor: “Nítida i transparent, cristal·lina. Limpidesa i color correctes, salinitat mitjana baixa.
• Sabor mineral agradable, fresc i lleuger. Postgust agradable, sense gustos addicionals. Absència de defectes”.

Lanjaron

• 56 ptes./unitat La més cara, junt amb Font Vella. Aigua de mineralització feble (residu sec: 135 mg/l).
• Contingut baix en sodi i clorur i lleugerament superior de nitrats.
• En tast, la tercera millor: “Nítida i incolora. Limpidesa i color correctes. Salinitat mitjana. Sabor lleuger i agradable, postgust poc fi, de plàstic, sense arribar a ser desagradable. Sense defectes”.

Alzola

• 45 ptes./unitat Aigua de mineralització feble (residu sec: 290 mg/l). Caràcter alcalí (pH: 7,89).
• Contingut baix en potassi i nitrats. En tast, la millor quarta: “Nítida i transparent. Limpidesa i color correctes.
• En olor, notes de plàstic una mica acusades. Salinitat, mitjana-baixa. Sabor tou, no fresc i lleuger, postgust aspre de plàstic”.

Corconte

• 50 ptes./unitat Aigua de mineralització feble (residu sec: 491 mg/l). Contingut baix en bicarbonats. Contingut màxim en sodi (131,8 mg/l), potassi i clorurs (211 mg/l).
• Etiqueta incorrecta: fa una menció al seu efecte beneficiós sobre determinades malalties, cosa que prohibeix expressament la legislació.
• En tast, cinquena posició: “Nítida i incolora. Limpidesa i color correctes. Salinitat mitjana-alta. Sabor poc fresc i salat, postgust desagradable, pla”.

Solares

• 46 ptes./unitat Aigua de mineralització feble (residu sec: 498 mg/l). Contingut màxim en bicarbonats (253,2 mg/l).
• En tast, sisena posició: “Nítida i transparent, limpidesa i color correctes. En olor, lleugeres notes a plàstic. Salinitat alta.
• Sabor salat bastant pronunciat. Postgust prolongat, amarg, salat i amb notes de plàstic”.

Insalus

• 43 ptes./unitat. Aigua de mineralització “mitjana” (816 mg/l). Contingut baix en sodi, potassi i clorurs.
• Però el contingut màxim en calci (166 mg/l), magnesi (15,4 mg/l) i sulfats (368 mg/l).
• En tast, última posició: “Nítida i transparent. Limpidesa i color correctes. Salinitat mitjana-alta. Postgust amarg, acre i persistent”.