Els animals exigeixen cures i atencions que no sempre els donem
El control sanitari que exerceix sobre l’animal el seu propietari difereix molt segons la mascota de què es tracti i d’on resideixi amb el seu amo (a la ciutat o en un poble petit). En concret, els gossos es cuiden molt millor que els gats: tan sols el 4% dels amos de gossos no tenen cartilla sanitària del seu animal, davant el 39% de propietaris de gats que admeten no comptar amb aquest document. La proporció de gats sense cartilla s’eleva fins al 67% als pobles.
Els animals domèstics fan companyia, tornen àmpliament l’afecte que reben, introdueixen en infants i joves els conceptes necessaris de rutina i responsabilitat, ens posen en contacte directe amb un ésser viu ric, únic i irrepetible en necessitats, apetències, gràcies i tot tipus de detalls. A més, amb freqüència, els animals domèstics indueixen a passejar persones poc predisposades a fer-ho i fins i tot es poden convertir en una ajuda valuosa per als qui pateixen problemes psicològics o llargues malalties. Aporten un efecte tranquil·litzant i, segons investigacions recents, amb la seva presència produeixen en certes persones una disminució de la pressió arterial i del nivell d’ansietat.
“És una passada”, exclamaria convençut l’infant a qui acaben de regalar l’anhelat i sol·licitadíssim gosset. Però, com ens portem amb les nostres mascotes? Les alimentem i mantenim adequadament, les portem periòdicament al veterinari, els proporcionem un espai i un temps suficient per a la seva diversió i relacions amb altres animals de la seva espècie…? Mitjançant una enquesta a nivell nacional a 626 persones que tenen una o diverses mascotes, CONSUMER s’ha apropat a les actituds i els comportaments dels qui tenen animals de companyia, tant a les grans ciutats (Madrid, Barcelona, Sevilla, València i Bilbao), com en urbs mitjanes (Pamplona, La Corunya, Santander, Badajoz, Jaén…), petites (Aranda de Duero, Calpe, Chipiona o Eibar), en pobles (com Agurain, Arévalo o Carboneras) i fins i tot poblets diversos de menys de 2.000 habitants, com Quel (La Rioja) o Mayorga (Valladolid). Aquesta no és, el lloc on resideix el propietari d’un animal de companyia, una qüestió intranscendent. Al contrari: al llarg de tota l’enquesta es comprova que, en general, a les grans ciutats els amos de les mascotes són més escrupolosos amb l’alimentació i la cura sanitària dels animals, mentre que aquesta cura decreix a mesura que ho fa el nombre d’habitants de la localitat. Dos exemples per a aquesta asseveració: si, de mitjana, només un 4% dels propietaris d’un gos tenen la cartilla sanitària corresponent, aquesta proporció es triplica, fins arribar al 12% als pobles de menys de 2.000 habitants. I el segon: si a les grans ciutats només el 27% dels enquestats dóna freqüentment al seu gos restes de menjar (segons els experts, és millor alimentar-los exclusivament amb pinsos), la proporció es dispara fins al 64% quan aquests viuen en un poble petit.
L’animal de companyia preferit continua sent, sens dubte, el gos (en tenen el 56% dels enquestats), seguit dels ocells (25%) i el gat (22%). A les grans ciutats proliferen, respecte a nuclis urbans més petits (en els quals gairebé són inexistents), tortugues, hàmsters, conillets d’Índies i espècies exòtiques com la iguana i l’esquirol.
El control sanitari que exerceix sobre l’animal el seu propietari difereix molt segons la mascota de què es tracti i d’on resideixi amb el seu amo (a la ciutat o en un poble petit). En concret, els gossos es cuiden molt millor que els gats: tan sols el 4% dels amos de gossos no tenen cartilla sanitària del seu animal, davant el 39% de propietaris de gats que admeten no comptar amb aquest document. La proporció de gats sense cartilla s’eleva fins al 67% als pobles.
Una cosa similar passa amb les vacunes. Entre els qui tenen gats, set de cada deu els vacunen, però en pobles amb menys de 2.000 habitants només tres de cada deu compleixen aquesta mesura preventiva tan recomanable. Als gossos se’ls vacuna en la majoria dels casos: en més del 90% dels casos, però aquest percentatge disminueix notablement a les localitats petites.
Com s'alimenta les mascotes
La majoria dels propietaris de gats (84%) els donen pinsos preparats, la millor manera d’alimentar-los ja que contenen tot el que necessiten nutritivament i els estalvien els problemes diversos que els causa la ingestió de sobres del nostre menjar. Aquests pinsos són menys utilitzats a les localitats petites, tot i que també hi són molt estesos (61%), si bé és on més sobres de menjar es dóna als gats. El mateix passa amb els gossos: un 83% dels enquestats diu que alimenta el seu gos amb pinsos, el consum del qual està molt implantat en ciutats i en pobles (una mica menys). Ara bé, els amos de gossos que habiten en grans ciutats els faciliten sobres de menjar en només un 27% dels casos, mentre que als pobles aquesta proporció assoleix el 64%.
Una altra conclusió és que el gos és l’animal més car de mantenir: de mitjana, més de cinc mil pessetes al mes. El segueix el gat, que surt a unes 3.300 pessetes, i la tortuga és la més barata: 615 pessetes al mes. D’altra banda, aquest estiu passat amics i familiars van ser el recurs més comú per als qui van viatjar i no es van emportar el seu animal de companyia. L’altra alternativa més habitual va ser deixar el gos (20% dels casos) o el gat (36%) sol a casa. El recurs a centres especialitzats que acullen i atenen animals de companyia (amb un cost proper a les 1.000 pessetes diàries) és encara molt minoritari: 4% en gossos i 1% en gats.
La meitat dels entrevistats per CONSUMER assegura, d’altra banda, que a l’espai on resideixen no compta amb espais verds suficients per al passeig i esbarjo dels seus gossos i només una quarta part afirma que el seu animal de companyia li genera problemes a la llar. Els més comuns són les destrosses al mobiliari, la brutícia i la disminució de la llibertat personal. Una altra dada interessant: la dona s’encarrega d’atendre cada dia la mascota familiar en doble proporció que l’home.
Finalment, aquesta enquesta ha detectat alguns hàbits incorrectes entre propietaris de mascotes. Vegem-ne alguns: un 25% dels qui tenen aus instal·la la gàbia a la cuina, el lloc menys adequat; la meitat dels qui posseeixen un hàmster o un conillet d’Índies no els facilita unes pedres perquè pugui rosegar i evitar així el creixement desproporcionat de les seves dents; i un 32% dels qui tenen peixos reconeix que en alguna ocasió aquests animals han patit fongs, cosa que indica falta d’higiene de l’aquari o peixera.
El nombre de gossos sense registrar a l’ajuntament de la localitat on resideixen els seus amos (el 46% dels enquestats) supera el dels que estan censats (el 41%), cosa que indica que les autoritats municipals no controlen un bon nombre de gossos ni tampoc, sens dubte, compten amb informació sobre les races a les quals pertanyen. I això passa malgrat que pràcticament cap dels propietaris de gossos enquestats discuteixi la necessitat i l’obligatorietat legal de registrar els gossos i que un 2% reconeix que el seu gos està qualificat de perillós. D’altra banda, només un 31% assegura que el seu gos porta un microxip electrònic amb la seva identificació. L’ús d’aquest sistema està més generalitzat a les grans ciutats (53%) que a les localitats petites (9%). L’obligatorietat d’aquest microxip varia segons les comunitats autònomes, però la seva utilització garanteix el registre de l’animal a l’ajuntament corresponent. El veterinari que col·loca el microxip electrònic al gos transmet les seves característiques a l’ajuntament. El preu mitjà d’aquest microxip és de 4.562 pessetes.
Als municipis els correspon elaborar un cens municipal de gossos la finalitat dels quals és el control i la localització de cada animal, perquè són els ajuntaments els qui s’encarreguen de retirar de la circulació els animals extraviats o abandonats perquè no representin un perill per a altres animals ni per als veïns. L’autoritat municipal pot confiscar-los quan hi ha indicis de maltractament o tortura i ordenar-ne l’aïllament si se’ls diagnostica alguna malaltia transmissible a l’home. També té la potestat d’emetre unes taxes per la tinença i el gaudi de mascotes a fi d’obtenir recursos per sufragar els serveis municipals destinats als animals domèstics.
El gos, la mascota preferida
Més de la meitat de les persones que tenen un animal domèstic tenen un gos com a mascota. La segona espècie amb més adeptes són els ocells (el 25% dels enquestats) i el tercer lloc l’ocupen els gats (22%). Els gossos i els gats són, amb molta diferència, els animals més freqüents en poblacions petites. La resta de mascotes (hàmsters i conillets d’Índies, espècies exòtiques i tortuga) són gairebé exclusives de famílies que viuen en urbs més poblades.
D’altra banda, el 64% de les persones entrevistades té un sol animal, mentre que el 16% compta amb dos i el 7% amb tres. Però és molt comú que les mascotes d’una llar siguin de la mateixa espècie: només el 12% dels qui posseeixen mascotes tenen dues espècies diferents d’animals i només un 3% arriba a tenir-ne tres. El gat sense pedigrí és el més abundant entre els amants dels felins (un 50%), seguit del siamès (32%) i el persa (12%). Entre els gossos, també predominen els que no tenen puresa de raça demostrable (33%), seguits del pastor alemany (10%). Les races considerades perilloses, com el gran danès, el presa mallorquí, el dòberman i el rotwailler, amb prou feines representen el 2% del total de gossos al nostre país, segons les dades de l’enquesta de CONSUMER.
Ja en una altra espècie, el canari és el rei de les aus (49%), davant del periquito (27%), el lloro (6%) i la cadernera (4,5%). Més de la tercera part de les persones que tenen una peixera o aquari desconeix a quina espècie pertanyen els seus exemplars. Entre els que van contestar, un 17% van assegurar que tenien peixos d’aigua freda, mentre que un 24% eren d’aigua calenta. D’altra banda, dos de cada tres propietaris de tortugues van assegurar que la seva espècie és d’aigua, mentre que un 25% van dir que era de terra.
Els amics i familiars són el recurs més habitual entre els qui volen anar de viatge i no s’emporten la seva mascota (70% en el cas de les persones amb gossos i 48% els que tenen gats). L’altra alternativa més comuna és deixar el gos sol a casa (20%), el mateix que passa amb els gats (el 36%). Aquesta segona opció és la més habitual en els qui viuen en localitats petites, mentre que la primera és la preferida pels habitants de les grans urbs. Ara bé, dels que deixen sola la seva mascota, el 10% ho fa amb la tranquil·litat de saber que algú passarà per casa mentre ell no hi sigui. L’opció de les residències per a mascotes està molt poc estesa i és una mica més freqüent en el cas dels gossos (4%) que en el dels gats (1%). El seu ús és gairebé exclusiu, en tots dos casos, dels amos de mascotes que viuen en grans ciutats.
El Codi de circulació estableix que els animals no poden viatjar al seient davanter del cotxe. Ho han de fer només al darrere i amb una protecció que n’impedeixi el pas a la part davantera. Però segons el mitjà de transport, la norma pot variar. Només els gossos pigall poden acompanyar sempre el seu propietari. Els autobusos, el metro i els trens de rodalies tenen prohibit l’accés d’animals, amb les excepcions que el conductor o revisor determini sota la seva pròpia responsabilitat. En trens de llarga distància i vaixells estan permesos els animals de companyia, però han de viatjar en el departament d’equipatges i a l’interior d’una gàbia especial per a ells. Cada empresa de transport és més o menys tolerant amb els animals de mida petita (menys de cinc quilograms) i pot permetre que acompanyin el propietari en el seu seient, però el revisor té la potestat d’anul·lar aquest privilegi. L’avió és el mitjà que més acceptació mostra davant les mascotes de mida petita, les de més pes s’han de facturar amb l’equipatge. En cas de dubte, el responsable de l’aeronau té l’última paraula i decideix si l’animal viatja amb el seu amo o ha d’anar a la bodega amb l’equipatge. La UE exigeix, per a la circulació dels animals de companyia entre els diversos països comunitaris, la cartilla sanitària amb el certificat de vacunació antirràbica, el certificat oficial de salut en qualsevol dels idiomes oficials i la identificació per un dels mètodes que reconeix la UE: tatuatge o xip.
Amb només un gos, que no és de raça i surt a 5.000 pessetes al mes
Al nostre país, el propietari més habitual d’un animal de companyia respon al perfil següent:
- Té un gos que no és de raça.
- Gasta en manutenció i atenció sanitària unes 5.000 pessetes al mes.
- Considera que a les ciutats no hi ha espais verds suficients per al passeig i esbarjo del seu gos.
- Si pensa anar de vacances sense el seu gos, prescindeix de les residències per a mascotes i opta per deixar-lo a cura d’amics o familiars, o sol a casa.
- Cuida bé el seu gos: la immensa majoria tenen la seva pròpia cartilla sanitària i són vacunats quan ho requereixen.
- L’alimenta amb pinsos, encara que en localitats petites es recorre molt a les sobres de menjar.
- Qui l’atén diàriament és una dona d’uns 40-50 anys.
- En general, està satisfet del seu animal de companyia, però si hagués de queixar-se d’alguna cosa esmentaria les destrosses al mobiliari, la brutícia que genera a l’habitatge i la disminució de llibertat personal que comporta la seva atenció.
- Exigiu la factura.
- Sol·liciteu garanties. La garantia és la responsabilitat que adquireix el venedor davant les possibles anomalies o defectes ocults de l’animal. Li han de garantir que la mascota està lliure de malalties hereditàries o d’origen infecciós durant un període de temps prudencial: de deu a quinze dies per a malalties infeccioses-contagioses i per a tota la vida en el cas de defectes hereditaris. Pot exigir una indemnització o rescindir el contracte de compravenda en el cas d’adquirir un cadell malalt, perquè la seva intenció era comprar un animal en perfecte estat de salut. Les garanties que li ofereixen han de constar per escrit, preferiblement a la mateixa factura.
- Compte amb el pedigrí. El certificat d’origen és un document emès per la Reial Societat Central de Foment de les Races Canines, en el qual figuren els ascendents de l’animal on s’identifiquen els seus pares, avis i besavis, tant paterns com materns. També n’acredita la qualitat genètica. Si us venen (i cobren) un gos o gat com de pura raça, que ho demostrin.
- La cartilla sanitària, en regla. És un document individualitzat per a cada animal, que emplena un veterinari. Cal que hi figurin totes les vacunes i les incidències rellevants del seu historial clínic fins al mateix moment de la venda. Qualsevol omissió o defecte de forma en el seu emplenament la invalida i el carnet perd tot el seu valor.
- Tots aquests documents són paper mullat si l’animal no té una identificació o marca inequívoca que el distingeixi i el determini com a únic i singular. No hi ha certesa que la documentació que ens lliura el venedor pertanyi a l’animal que volem comprar si aquells documents descriuen molt vagament l’animal i aquest respon d’igual manera a la descripció de la cartilla.
- Vigileu on fan les seves necessitats i, si escau, retireu-les.
- No l’abandoneu durant les vacances ni el deixeu en mans dels qui estimin poc els animals.
- No porteu el gos solt pel carrer. A algunes persones els espanten. A més, poden provocar accidents o perdre’s.
- No tot són alimentació i cura sanitària: intenteu que la vostra mascota es diverteixi, que s’ho passi bé. Els agrada molt jugar amb altres animals de la seva mateixa espècie. Intenteu que sigui així.
- Procureu no anar a festes o reunions amb la vostra mascota; no és un ambient adequat.
- Eviteu que lladri o mioli sense motiu. A moltes persones aquests sorolls els resulten molestos.
- No regaleu cadells impulsivament. Si es tracta d’una mascota per a un infant, s’ha de demanar permís prèviament als pares.
- No compreu un animal sense pensar-vos-ho com a mínim dues vegades. La seva atenció correcta requereix esforços, temps, dedicació i alguns diners. Valoreu-ho (tot junt) abans de decidir-vos.
- No l’alimenteu amb restes de menjar. Els pinsos preparats són una alternativa molt millor, encara que surtin més cars.
- Porteu un control rigorós de vacunació i atenció veterinària si el vostre animal ho requereix.
Fitxa tècnica
- L’objectiu d’aquest informe era sondejar com viuen els animals de companyia al nostre país i com es comporten els seus propietaris respecte a ells.
- Es van realitzar 626 enquestes telefòniques a persones que tenen a casa seva un animal domèstic. Seguint un qüestionari, elaborat després de consultes a veterinaris i especialistes en diverses espècies animals, tècnics de CONSUMER els han entrevistat.
- Es van realitzar enquestes en localitats de més de 250.000 habitants (Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Bilbao); d’entre 50.000 i 250.000 habitants (a La Corunya, Santander, Pamplona, Albacete, Badajoz, Jaén, Lorca, Ciudad Real, Girona i Tarragona); de 10.000 a 50.000 habitants [Calpe (Alacant), Aranda de Duero (Burgos), Chipiona (Cadis), Burriana (Castelló), Lucena (Còrdova), Eibar, Osca, Bembibre (Lleó), Pinto (Madrid) i Llanes (Astúries)]; de 2.000 a 10.000 habitants [Agurain (Àlaba), Carboneres (Almeria), Arévalo (Àvila), Santa Margalida (les Balears), Casar de Cáceres (Càceres), Quintanar del Rey (Conca), Huescar (Granada), Cabanillas del Campo (Guadalajara), Alonso (Huelva) i Mollerusa (Lleida)]; i de menys de 2.000 habitants [Quel (La Rioja), Pedrafita do Cebreiro (Lugo), Cortegada (Orense), Alar del Rei (Palència), Cantalpino (Salamanca), Cabezuela (Segòvia), Cabrejas del Pinar (Sòria), Albarracín (Teruel), Camuñas (Toledo) i Mayorga (Valladolid)]. Les entrevistes es van realitzar entre el 24 i el 25 de juny de 2000.
- La mostra estadística ha recollit un total de 745 animals en les 626 enquestes realitzades que s’agrupen així per espècies: gossos (351), ocells (156), gats (139), peixos (41), tortugues (31), hàmsters (13), animals exòtics (11) i conillets d’Índies (3).