Més barats, però igual d'eficaços i fiables
Les principals causes del creixement d’aquesta despesa són l’envelliment de la població i l’aparició contínua de medecines noves i costoses que la sanitat pública finança. Tot i que el problema és complex i no té una solució fàcil queda la constància que estendre l’ús dels medicaments genèrics, que costen habitualment entre el 10% i el 25% menys que els de la marca que els va patentar però que són igual d’eficaços i segurs, reduiria notablement la despesa farmacèutica de l’Administració i dels mateixos ciutadans. A partir de l’1 de desembre només es receptaran, si és possible, medicaments genèrics, que vindran etiquetats amb les lletres EQ. Si el pacient vol continuar amb la seva marca habitual, haurà d’abonar la diferència entre el genèric i l’original. En aquest termini de temps també es reduirà el preu de gairebé 200 productes que, de moment, no són intercanviables per genèrics. El desembre de 1999, Sanitat tenia autoritzats 56 principis actius genèrics que cobreixen les patologies més comunes, comercialitzats en unes 350 presentacions.
Els medicaments genèrics són aquells la patent dels quals (propietat de l’empresa farmacèutica que els va inventar o dissenyar, normalment després de molts anys d’investigació científica molt cara) ha caducat i que laboratoris autoritzats per l’Administració fabriquen i comercialitzen. Aquests laboratoris han de demostrar l’equivalència terapèutica dels seus fàrmacs amb l’original. És a dir, no es tracta de medicaments de rebaixes, sinó de productes eficaços que compleixen totes les garanties. La Llei del medicament estableix que un genèric ha de contenir el mateix principi actiu, idèntica dosi i la mateixa forma farmacèutica que l’original i ha de garantir la mateixa qualitat, seguretat i eficàcia que el medicament de referència.
La patent d’un medicament venç en uns quatre o cinc anys. Si un laboratori, abans del venciment de la patent aliena, vol vendre una rèplica d’aquell medicament amb un altre nom comercial, ha de pagar regalies al laboratori que té la patent o comprar-li la matèria primera.
Els metges tenen la facultat de prescriure medicaments en exclusiva; per tant, si no es recepten més genèrics és perquè ells no volen. S’han mostrat sempre refractaris a qualsevol imposició o insinuació sobre quin medicament han de prescriure. La llibertat de prescripció és sagrada, addueixen. Però, en realitat, hi ha algunes influències que semblen resultar més eficaces. Els laboratoris farmacèutics no dubten a complimentar els metges, a obsequiar-los amb assistències a congressos, regals, viatges d’estudis i reunions científiques (darrere les quals, en ocasions, s’amaguen propostes en les quals el que és primordial són el lleure i el turisme) que promouen en els facultatius el record d’unes marques comercials determinades en el moment d’escriure la recepta. Des de la perspectiva de la prescripció, els genèrics fins i tot faciliten la tasca del metge, ja que no es veuen forçats a recordar marques comercials, que n’hi ha a milers, sinó només el principi actiu i la dosi.
Els farmacèutics, per la seva part, obtenen els seus beneficis mitjançant un marge fins ara fix (un percentatge) sobre el preu que ells paguen per cada envàs als distribuïdors. Això suposa que com més gran sigui el cost del medicament, més rendible és per al farmacèutic. Per tant, sembla natural que el farmacèutic, en general, prefereixi vendre productes cars que barats i, ja més en concret, que necessiti incentius per expendre per iniciativa pròpia medicaments genèrics, sempre més barats que els de marca coneguda. Però estem en un cercle viciós: si els metges no recepten genèrics, les farmàcies difícilment els podran vendre, almenys els que necessiten prescripció mèdica. Els consumidors poc hi poden fer (a part de demanar als metges que els prescriguin genèrics i de demanar a les farmàcies els productes sense recepta pel seu principi actiu i no per la seva marca comercial) ja que fonamentalment consumeixen el que el metge els recepta. Per vèncer la desconfiança que podrien mostrar els consumidors cap als genèrics és necessària una tasca d’informació eficaç vers els usuaris si es vol generar una cultura d’estalvi i racionalitat en el consum de medicaments.
Vegem alguns exemples de medicaments genèrics i comparem-ne el preu amb el dels de marca coneguda. A la llista següent se cita en destacat el nom del principi actiu. La sigla EFG significa “especialitats farmacèutiques genèriques”.
- Fluoxetina. Molt utilitzat en el tractament de la depressió. Prozac, elaborat pel laboratori Lilly Dista, costa 4.976 pessetes. Preu dels genèrics: Fluoxetina Bayvit EFG, 3.724 pessetes. Fluoxetina Ratiopharm EFG, 3.728 pessetes. Fluoxetina Normon EFG, 3.733 pessetes.
- Amoxicil·lina. Antibiòtic d’ús ampli. Clamoxyl, del laboratori Smithkline Becan, costa 537 pessetes.
Preu dels genèrics: Amoxicil·lina Ratiopharm EFG, 404 pessetes. - Famoditina. Antiulcerós. Fanox, del laboratori Lesvi, costa 2.995 pessetes. Preu dels genèrics: Famotidina Ratiopharm EFG, 2.271 pessetes.
-
Diclofenac. Antiinflamatori indicat per a reumatismes, gota i artrosi.Dolotren, del laboratori Faes, costa 945 pessetes.
Preu dels genèrics: Diclofenac Géminis Reard EFG, 865 pessetes.
Fa poc més de dos mesos, es van fer públiques certes disposicions del Govern central per reduir la despesa en medicaments entre les quals figura la promoció de l’ús de genèrics i la incentivació de la seva venda a les farmàcies. Per aconseguir-ho, el marge d’aquests establiments augmentarà en els genèrics des del 27,9% habitual fins al 33%. Però la tradició en el consum de genèrics és encara escassa al nostre país i, com en altres productes, la marca del fabricant i el seu prestigi influeixen en gran mesura en totes les baules de la cadena: farmacèutics, metges i consumidors. Ja fa tres anys que es poden adquirir genèrics, però les vendes d’aquests productes no representen ni el 2% de la despesa farmacèutica total. A Alemanya assoleixen el 20% i a Dinamarca encara més, el 27%, amb l’estalvi consegüent que això representa per als consumidors i per als tresors públics.
Actualment, més de setanta laboratoris de tot el món fabriquen aquest tipus de medicaments. Les grans empreses farmacèutiques compten amb subdivisions que, dins de la companyia però amb un altre nom, es dediquen a la fabricació exclusiva de genèrics. Aquests preparats ofereixen una garantia equivalent a la del fàrmac original i es presumeix que liberalitzaran en cert grau el mercat farmacèutic i fins i tot, segons algunes opinions, impulsaran una nova competència que incentivarà el desenvolupament de nous productes i fomentarà la investigació. Alemanya i el Regne Unit, que gaudeixen d’una cultura de consum de medicaments genèrics consolidada, poden presumir de les inversions més grans en investigació i desenvolupament (I+D) en el sector farmacèutic.