D’on ve aquest aliment?

D’on ve aquest aliment?

Les demandes com a consumidors han evolucionat molt les últimes dècades. Fa 40 anys, la prioritat era omplir el cistell d’anar a comprar i fer-ho amb aliments segurs i fiables. Una mica més tard vam començar a interessar-nos pels aspectes relacionats amb la salut i, avui dia, ens preocupen totes aquestes coses i moltes més, com l’impacte mediambiental, el benestar animal o el comerç just.

Aquesta evolució s’explica en bona part pels canvis que han anat succeint en el nostre entorn. Un d’aquests canvis és la globalització, que va entrar en escena aproximadament fa dues dècades. Amb l’augment del comerç internacional i la deslocalització de moltes empreses productores, vam començar a veure com molts dels productes que compràvem s’importaven d’altres països. Això es va convertir en una inquietud per a moltes persones, que recelen dels productes de fora per diferents motius: perquè pensen que són pitjors o menys segurs, per l’impacte sobre el medi ambient que implica transportar-los, per l’efecte negatiu sobre l’economia local, per l’explotació laboral o de recursos…

Tot i aquesta preocupació, en l’actualitat, la informació sobre l’origen només s’indica en l’etiqueta d’alguns aliments. A més, en molts es mostra de manera confusa, així que a vegades ens despista.

Què hi diu la llei?

Segons la legislació –Reglament 1169/2011–, cal indicar el país d’origen o el lloc de procedència d’un aliment sempre que la falta d’aquesta indicació pugui induir a engany els consumidors. Però, en circumstàncies normals, no hi ha necessitat de fer-ho. Per això, la majoria dels aliments no mostra l’origen que tenen. En aquests casos només és obligatori per a alguns en concret, en els quals ha de mostrar-se sempre, com la mel, la fruita i els vegetals frescos, el peix, la carn, l’oli d’oliva, els ous o la llet i els productes lactis.

En principi, des de la nostra posició com a consumidors, podem veure la indicació de l’origen com un avantatge indiscutible i potser ens preguntem quins motius pot haver-hi per a no incloure-la en tots els aliments, especialment avui dia, quan l’etiquetatge tendeix a ser cada vegada més transparent. Tanmateix, la realitat demostra que incloure aquesta informació no sempre és fàcil.

Els problemes de la llet

Un exemple. L’any 2015, el sector lacti –indústries làcties i organitzacions agràries– va aprovar gairebé per unanimitat facilitar informació sobre l’origen de la llet, una mesura que també té el suport de la gran majoria dels consumidors. El Ministeri d’Agricultura va elaborar un projecte per a fer-ho realitat. D’aquesta manera, els consumidors tindrien més informació i els productors vendrien més, cosa que compensaria la balança comercial, perquè a Espanya s’importava tres vegades més productes lactis de la Unió Europea dels que es produïen.

Es va trobar, però, amb l’oposició de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), adscrita al Ministeri d’Economia. Aquest organisme va emetre un informe en què assenyalava que la inclusió de l’origen podia ser rellevant per al consumidor, però també podia constituir una restricció a la lliure circulació de mercaderies i, per tant, a la competència. Per això, va expressar la conveniència “d’extremar la precaució a l’hora d’introduir aquesta mena d’obligacions” i va instar el Ministeri d’Agricultura a justificar millor els motius que abonessin la proposta.

Amb aquesta finalitat es van fer enquestes entre els consumidors, amb les quals es va justificar a la Comissió Europea que l’origen de la llet i els productes lactis és una informació que demana la majoria dels consumidors a Espanya, que a més associen l’esment del país a la qualitat. Finalment es va aprovar la mesura, que obligava a indicar el país de munyiment i el país de transformació de la llet (de vaca, ovella i cabra) i en els productes que continguessin més d’un 50% de llet. Això sí, la mesura tenia caràcter experimental, així que només tindria vigència durant un període de dos anys. Al final va entrar en vigor al gener de 2019 i es va prorrogar fins al 22 de gener de 2025.

En definitiva, la inclusió de la informació sobre l’origen en l’etiqueta dels aliments és una qüestió sobre la qual hi ha posicions enfrontades. Per això, de vegades no es porta a terme.

Un mateix producte, llocs diferents

Altres vegades no és fàcil saber l’origen d’un aliment. Imaginem una beguda de cafè a punt per prendre: és possible que els grans de cafè s’hagin recol·lectat en un país, s’hagin torrat en un altre de diferent i que s’hagin molt i infusionat per envasar-los en un tercer. Quin país es considera com a origen? En general, quan en la producció d’un aliment hi intervé més d’un país, es considera que el producte té l’origen on s’hagi dut a terme l’última transformació o elaboració substancial. En aquest cas, en principi, seria el país on el cafè s’ha molt, infusionat i envasat. Però, d’altra banda, aquest cafè n’és l’ingredient principal, per tant caldria indicar l’origen del gra.

La legislació que regula la indicació de l’origen dels aliments és una mica ambigua, així que està subjecta a diferents interpretacions i no sempre és fàcil entendre quina mesura hauria d’adoptar-se en cada cas. D’altra banda, podem trobar productes que procedeixen d’un lloc, però sembla que venen d’un altre. Per exemple, unes galetes que mostren en l’envàs una bandera d’Espanya juntament amb imatges de monuments típics d’aquest país, però que en realitat han estat elaborades a Itàlia. En aquest cas, se n’ha d’indicar el veritable origen (Itàlia), perquè en cas contrari podria portar a error.

Imaginem ara que aquestes galetes, amb aquesta mateixa capsa que mostra motius associats a Espanya, estan elaborades realment en aquest país, però l’ingredient primari, en aquest cas la farina, procedeix d’Itàlia. En aquest supòsit caldria indicar l’origen de la farina. Això només és aplicable quan es tracta d’un ingredient primari, és a dir, quan parlem d’un ingredient que suposa més del 50% de l’aliment o quan associem aquest ingredient amb el nom del producte.

Què passa quan s’esmenta un lloc que no és l’origen?

Algunes vegades podem trobar productes que fan referència a llocs geogràfics de diferents maneres. Això podria portar-nos a pensar que han de mostrar obligatòriament la informació sobre el país d’origen o el lloc de procedència, però, si aquestes referències no estan destinades a proporcionar informació al consumidor sobre l’origen, no és obligatori fer-ho.

Per exemple, en un producte en què s’indiqui la frase “Participeu en el sorteig d’un viatge a França” al costat d’una bandera d’aquest país per a acompanyar la promoció. Aquests missatges no es refereixen a la procedència de l’aliment, per tant no és obligatori indicar-ne l’origen, tret que es facin de manera enganyosa o donin lloc a error.

En el cas de preparacions o aliments que inclouen noms de llocs geogràfics que formen part de la denominació, tampoc és obligatori indicar-ne l’origen. Per exemple, les salsitxes de Frankfurt, la favada asturiana, l’olla madrilenya, el xoriço de Pamplona o la mostassa de Dijon. En cas que una marca registrada faci referència a un lloc geogràfic, tampoc hi ha obligació d’indicar-ne l’origen. Per exemple, els cigrons de La Asturiana.