Continua havent-n'hi molt poques i cada vegada són més cares
Tot i que la longevitat de la població espanyola no deixa d’augmentar (els més grans de 65 anys representen ja el 17% de la població i s’estima que d’aquí a 25 anys arribaran al 24%, per formar un col.lectiu de més de 10 milions de persones), el nombre de residències d’ancians és encara insuficient: el nostre país només disposa de 3,5 places en residències per cada cent persones més grans de 65 anys, o, en un índex més significatiu, únicament 14 places per cada cent persones més grans de 80 anys. Però no tan sols és difícil trobar una residència, sinó que a més les tarifes són cada vegada menys assequibles. Aquesta revista informava en una investigació publicada el mes de febrer de 2000 que la quota mensual mitjana d’una residència pública per a un resident vàlid -o no dependent- en habitació compartida era, llavors en pessetes, de 720 euros. Avui, la tarifa per al mateix supòsit és de 956 euros, un 33% més, quan l’IPC en aquests últims cinc anys s’ha apujat un 16,5%, just la meitat. La pensió mitjana de jubilació s’ha apujat una mica més en aquests cinc anys: un 21,5%.
A més, algunes residències d’ancians han de millorar molt: una de cada set suspèn l’examen de CONSUMER EROSKI, que cinc anys després del seu primer informe ha tornat a estudiar-les amb una metodologia semblant a la utilitzada l’any 2000. En concret, s’han visitat 104 residències amb un mínim de 15 hostes cada una i que allotjaven un total de 8.448 usuaris, ubicades a Madrid, Barcelona, Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Múrcia, la Corunya, València, Cadis, Sevilla, Saragossa, Màlaga i Navarra. L’objectiu era comprovar (amb el grau de precisió que un estudi d’aquesta naturalesa pot aportar) l’atenció que dispensen als usuaris, les infraestructures de què disposen, el nombre d’ancians que correspon a cada auxiliar de geriatria, el grau d’intimitat que pot tenir cada resident, l’atenció mèdica de què disposen, els serveis que ofereixen (podologia, fisioteràpia, rehabilitació, perruqueria…), a més de la seguretat i la netedat de les instal.lacions.
La primera conclusió és que les residències obtenen una qualificació mitjana bona, encara que hi ha enormes diferències entre unes i altres; mostra de tot això és que el 14% de les residències suspenen l’examen de CONSUMER EROSKI (en l’estudi de 2000 van suspendre el 16%). Igual que ocorria en l’informe publicat fa cinc anys, les residències públiques es mostren més econòmiques i obtenen una qualificació més alta (7,3 punts de mitjana) que les privades (6,9 punts) i que les concertades (7 punts). I els suspensos són més freqüents entre les privades (en mereixen el 19% de les estudiades) i concertades (suspenen el 16%) que entre les públiques (només el 7%).
De totes formes, el problema principal és el dèficit de places: en el 77% de les residències hi havia llistes d’espera, i en les públiques arribaven al 93%. Després d’un repàs a totes les dades de l’informe, es constata que el punt més dèbil de les residències són les infraestructures -encara que de mitjana assoleixen un acceptable 6,5-, i són les privades les que més treball tenen al davant: només en el 46% hi ha bany complet a les habitacions, no arriben a la meitat les que disposen de llits articulats i el 44% no té sala de rehabilitació ben equipada. L’atenció assistencial als residents -que mereix un 6,8 de nota mitjana-, també pot millorar, especialment en la dotació de personal: en les residències privades hi ha una mitjana de 3,7 ancians per auxiliar, xifra que es dispara fins a 6,3 ancians per a cada auxiliar quan es tracta d’ancians vàlids. No és estrany que alguns residents i els seus familiars es queixen de la falta de metge permanent als centres: en el 58% de les residències no n’hi ha. A més, l’especialitat del metge tampoc no és la més adequada: només en el 47% de les residències hi ha un geriatre o un internista. També haurien de millorar en el servei d’àpats: només en el 45% de les residències es pot triar entre diversos menús; i menys encara (el 35%) en les privades. Finalment, les residències amb centre de dia continuen sent minoria: només el 31% ofereixen aquest servei.
El més positiu és l’esforç que realitzen aquests centres per convertir-se en una segona llar per als ancians residents, perquè s’hi senten com a casa: se’ls permet rebre visites a l’habitació (ho fan el 86% de les residències) i oferir-los un refrigeri (76%), guardar els objectes personals sota clau (84%) i realitzar les seues pràctiques religioses (96%). A més, la majoria de les residències es van veure netes i es mantenen en bon estat de conservació. I, tret d’algunes excepcions, les instal.lacions són àmplies i lluminoses.
Com es va fer
Tècnics de CONSUMER EROSKI, identificant-se com a tals, van sol.licitar telefònicament una exhaustiva sèrie de dades als directors i gerents de cada residència. Posteriorment van visitar, aquesta vegada com a clients ficticis (al.legaven que volien ingressar un familiar), cada una de les residències per comprovar sobre el terreny l’estat de les instal.lacions i la conservació, la lluminositat, l’espai hàbil disponible per als ancians i la higiene i netedat de l’establiment. En total, l’informe ha confrontat 80 característiques i prestacions de 104 residències. Quant a la titularitat de les residències, 30 eren públiques, 43 privades i la resta (31) concertades (és a dir, privades però amb places per a residents concertades amb l’administració). Les públiques són les més concorregudes (allotgen 120 ancians de mitjana), seguides de les concertades (45) i les privades (34). Cada residència acull de mitjana 83 ancians, encara que les diferències entre unes i unes altres són enormes: n’hi ha, en aquest informe, unes que atenen més de 300 ancians i unes altres que, en canvi, no arriben a la vintena. Aquesta revista ha establert, juntament amb els geriatres i els especialistes consultats, un sistema propi de valoració i puntuació per a cada una de les característiques i prestacions de les residències. I, com a complement, es van entrevistar 150 familiars d’ancians allotjats en aquests centres analitzats.
Les residències han assumit el paper de llar (temporal o permanent) dels seus habitants i s’esforcen per permetre que porten una vida tan semblant com siga possible a la que portaven a casa seua. A qualsevol de nosaltres li agrada rebre visites a casa i atendre-les de forma apropiada. És molt habitual (ocorre en el 86% de les residències) que les residències permeten que els allotjats reben visites a les habitacions, per mantenir així un cert grau d’intimitat, i que puguen oferir-los alguna beguda o aperitiu, encara que la proporció de residències que disposen de cafeteria o màquines expenedores és més reduïda. Són les residències privades les que més descuren aquest aspecte (el 28% no disposaven d’infraestructures, com ara cafeteria o màquines expenedores).
El trasllat a una residència significa deixar enrere moltes de les pertinences i records que han acompanyat els ancians durant anys. Per això, agraeixen poder emportar-se part d’aquests objectes, molts de gran valor sentimental, i guardar-los sota clau, en un armari o calaix. Això és possible en el 84% de les residències. A més, la majoria de les residències faciliten que els usuaris continuen amb els seus costums religiosos: en algunes (63%) hi ha capelles o sales preparades com a tals i gairebé totes reben la visita d’un sacerdot almenys una vegada a la setmana.
Encara que en general es troben en bon estat de netedat i conservació, algunes (el 15%) oferien un aspecte millorable, patien de problemes de conservació i d’estances petites i poc lluminoses. Aquestes mancances són més habituals en les privades i concertades. La falta d’higiene no és habitual, però en un 11% de les residències es van descobrir olors molt desagradables (en la majoria dels casos, per una ventilació insuficient de les estances), de nou més en les privades i les concertades que en les públiques. Les condicions de conservació de les residències són òptimes: només en el 2% l’estat de manteniment es pot qualificar de deficient, de forma que seria necessari fer reformes que en millorassen l’aspecte (renovació de pintura o d’altres elements).
Quant a la seguretat, s’han observat avanços respecte a l’informe efectuat l’any 2000 per aquesta revista. Ha disminuït notablement la proporció de residències que no aproven en aquest apartat essencial: els plans d’emergència documentats són més habituals que llavors i hi ha més residències amb personal ensenyat per a actuar adequadament en cas d’incendi o d’emergència. La part negativa és la referent als simulacres: admeten haver-ne efectuat algun l’últim any menys residències que en l’anterior estudi.
És en els serveis tradicionals que ofereixen les residències on es perceben més les diferències entre les unes i les altres. Aquestes prestacions, entre les quals destaquen les de perruqueria, podologia, farmàcia, massatges o fins i tot l’assessoria jurídica, es poden entendre com a aspectes de valor afegit que influeixen decisivament en la percepció dels usuaris (i dels seus familiars i persones properes) sobre la qualitat de vida que els proporciona la residència. És cert que aquests centres van començar oferint només cobertures bàsiques (allotjament, menjar i atenció sanitària), però una vegada es van generalitzar en totes les residències, i dins de l’evolució lògica de qualsevol sector, tendeixen a augmentar les prestacions que ofereixen, fins al punt que s’estableixen diferències notòries entre uns centres i uns altres.
Aquest context explica que els serveis de perruqueria i podologia siguen ja comuns en les residències (encara que sovint calga abonar-los a banda), que cada vegada hi haja més centres en què els residents poden escollir entre diversos menús, que l’assistència psicològica i jurídica siga cada dia menys insòlita, o que els massatges per a persones grans constituïsquen una opció més en el catàleg de serveis específics de les residències.
Ara bé, tot i el ritme de vida actual, el servei de les residències com a centre de dia continua sense consolidar-se: a penes ofereixen aquest tipus de places el 31% de les residències (en 2000 n’eren el 29%).
Infraestructures de les residències
És el punt dèbil de les residències, malgrat que es tracta d’un dels apartats en què més se’ls ha d’exigir. Hi ha residències en què encara no totes les habitacions tenen bany complet, d’altres en les quals escassegen les habitacions individuals, o d’altres en què els llits articulats són utilitzats només pels ancians malalts o assistits. La sala de rehabilitació ben equipada es percep com una necessitat, però només dos terços dels centres visitats en tenen.
Però, d’altra banda, el timbre de trucada està instal.lat en pràcticament totes les habitacions, és cada vegada més habitual que les residències tinguen jardins per a facilitar el passeig dels inquilins (70%), biblioteca, saló d’actes o gimnàs, per la qual cosa es pot pensar que a mesura que les residències més antigues siguen reformades i actualitzades, disposaran de manera generalitzada d’algunes comoditats bàsiques que avui no tenen. Pel que sembla, en termes de mitjana, les residències privades són les que menys han invertit en infraestructures i, per tant, les que pitjor valoració obtenen en aquest apartat.
Es tracta d’un dels aspectes més importants que han de cuidar, i al mateix temps millorar, les residències. En general, la dotació de personal és satisfactòria (corresponen, de mitjana, 3 ancians per auxiliar de geriatria), encara que a les residències privades la cobertura (o el desplegament de personal) és més petit, especialment a les residències per a vàlids (en quatre d’aquestes, a cada auxiliar s’assignaven més d’onze ancians).
A més, tan sols un escàs 58% disposa de servei mèdic permanent (de nou les públiques hi queden més ben parades…). Després de la millora de les infraestructures, és en la qualitat assistencial on més inversions econòmiques es requereixen: no serveix de res que una residència siga nova si no hi ha personal suficient per a atendre adequadament els usuaris.
Les quotes mensuals que cobren als usuaris unes residències i unes altres són molt diferents. Els factors que més influeixen en la conformació d’aquestes tarifes són la titularitat de la residència (pública, privada o concertada), l’estat de salut de l’ancià i l’atenció que requereix (vàlid-autònom o assistit-dependent), el tipus d’habitació (individual o compartida), les característiques i serveis que ofereix cada centre i (únicament en les públiques i concertades) la capacitat econòmica del resident.
Als centres privats visitats la mitjana va ser de 1.342 euros al mes (ben lluny dels 900 euros que costaven en 2000). Segons el tipus d’habitació i les cures que necessite el resident, la quota mensual representa entre els 1.600 euros de mitjana per a un ancià assistit (o dependent) en habitació individual i els 1.100 euros mensuals per a un ancià vàlid en habitació compartida. A les residències públiques, les tarifes són més assequibles: 956 euros de mitjana, enfront dels 720 euros que comportava l’any 2000. Els ancians dependents amb habitació individual abonen de mitjana a les residències públiques 1.095 euros al mes, però els no dependents que comparteixen habitació només paguen 775 euros mensuals. Tot i així, a les persones grans que no poden sufragar aquest cost se’ls cobra una quantitat que, segons els casos, representa entre el 75% i el 90% dels seus ingressos, freqüentment la pensió. En les concertades, els preus són semblants als de les públiques, però aconseguir una plaça en una de pública o concertada és realment difícil: cal complir certs requisits socioeconòmics d’admissió (ser més gran de 60 o 65 anys, necessitar ajuda per a fer les activitats de la vida diària, estar empadronat a la comunitat autònoma o província en què se sol.licita plaça amb almenys dos anys d’antiguitat, no superar un determinat límit d’ingrés) i… apuntar-se a la llista d’espera.
Enquesta exclusiva a 150 familiars de residents
Tècnics de CONSUMER EROSKI van entrevistar, el mes d’abril passat, 150 persones els familiars de les quals estaven ingressats en alguna de les 104 residències visitades per fer aquest estudi. En general es mostren satisfets amb els serveis que s’hi ofereixen, amb l’atenció i les cures que es dispensa als seus familiars i amb l’estat de netedat i de manteniment de les instal.lacions. Però vegem els resultats amb més detall:
- Informació sobre l’evolució dels ancians: el 89% dels familiars afirmen que se senten ben informats, encara que el 22% dels enquestats amb familiars en residències públiques demanden més informació.
- Higiene i netedat: els familiars amb ancians en residències concertades i públiques se senten satisfets en aquest aspecte. Però el 7% dels enquestats amb parents en les privades qualifiquen aquests dos paràmetres amb un mediocre “regular”.
- Queixes per les infraestructures: el 14% dels familiars van exposar queixes, entre les quals destaquen l’acumulament dels ancians, la falta d’un jardí ampli i l’escassa amplitud de les instal.lacions.
- Amplitud de les residències: el 15% dels entrevistats en centres privats afirmen que les instal.lacions no són prou àmplies perquè els ancians s’hi puguen troben còmodes. En les residències públiques i concertades a penes va haver-hi queixes sobre aquesta qüestió.
- Personal d’atenció: segons un de cada deu entrevistats falta personal per a atendre els ancians. A les residències privades ho han considerat el 12% dels enquestats, en les públiques el 10% i en les concertades només el 3% dels enquestats. Les majors queixes registrades es refereixen a l’absència de personal mèdic permanent al centre.
- Atenció i tracte humà l’ancià: només el 2% dels familiars es va queixar del tracte que reben els residents. Quant al tracte mèdic les queixes només arriben al 4% dels familiars enquestats.
- Alimentació: per al 13% de les persones enquestades l’alimentació que reben els seus familiars no és la més adequada. Hi ha més queixes per a les residències privades (22%) que per a les públiques o concertades.
- Valen el que costen: la percepció de la relació qualitat-preu a les residències és positiva en la majoria dels casos. Es mostren més satisfets els familiars dels usuaris de les residències públiques. En les privades i concertades dos de cada deu enquestats opinen que aquesta relació és dolenta o regular.
- El compliment del que acorda el contracte.
- A ser informat i participar de totes les activitats obertes a les persones allotjades al centre.
- A la màxima intimitat personal en habitacions, correspondència, telefonades, visites, etc. Dret a la confidencialitat de les dades de l’historial mèdic i familiar.
- A considerar la residència com el domicili propi, portant una vida tan plena com ho permeten les facultats físiques i mentals pròpies.
- A utilitzar lliurement les dependències comunes de la residència.
- A un tracte correcte, individual i personalitzat per part del personal i dels altres residents. A rebre l’assistència sense discriminació per raons de sexe, raça, religió, ideologia o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
- A no renunciar al patrimoni propi, sempre que es complisquen les condicions de pagament indicades en el contracte.
- A tenir accés al llibre oficial de reclamacions de la residència.
- A mantenir relacions interpersonals amb l’exterior, inclòs el dret a rebre visites.
Estem pensant d'ingressar en una residència?
- Informem-nos de si hi ha algun centre al nostre municipi -o el més proper possible- que s’adapte a les nostres necessitats. Evitem gestions i desplaçaments innecessaris. Telefonem-hi: moltes residències tenen llargues llistes d’espera a causa de l’excés de demanda.
- Si estem interessats en algun centre en particular, visitem-lo amb deteniment abans de prendre una decisió. Comprovem que el centre està autoritzat, sol.licitem un exemplar del Contracte d’Admissió i del Reglament de Règim Intern. Llegim-los detingudament.
- Demanem que ens ensenyen les habitacions, comprovem que són àmplies, amb prou ventilació i il.luminació i que tenen lavabo, si pot ser complet. Comprovem que disposen d’armaris individuals amb clau, timbres de trucada, etc. i que totes les dependències tinguen unes condicions d’higiene i salubritat extremes.
- Interessem-nos pels sistemes d’emergència, antiincendi i alarma de què disposa el centre.
- Assegurem-nos que el centre disposa de personal suficient, amb la titulació exigida i l’experiència necessària. Portem tot l’historial mèdic per confirmar la nostra medicació, dieta o tractament.
- Comprovem que l’horari de visites és prou ampli, còmode i flexible perquè els familiars i amics puguen visitar-nos.
- Comprovem el pla setmanal de menjades: variat, complet, adaptat i supervisat pel metge.
- Sol·licitem informació sobre els serveis inclosos i exclosos en el preu. Triem una residència amb teràpies ocupacionals efectives, sala de rehabilitació i/o gimnàs, sala de consulta mèdica, sala de cures i de farmaciola, zones i sales comunes suficients i àmplies (si pot ser amb jardí), lavabos geriatricoassistits, etc.
- Triem un centre pròxim d’on visca la nostra família o les amistats.
- Recordem que certs col.lectius d’ancians tenen dret a subvencions i ajudes de diversos tipus. Consultem-les.