Una alternativa menys agressiva
Una alternativa, un engany… L’homeopatia arrossega des del seu naixement la polèmica sobre una validesa que destaquen diversos resultats positius i que la inexistència d’estudis científics posa en dubte. El desencant enfront de la deshumanització de la medicina oficial, l’agressivitat d’alguns dels seus tractaments, l’excessiva medicalització i l’aparició d’efectes iatrogènics, és a dir, conseqüències negatives que comporten algunes actuacions mèdiques, fan que es busquen alternatives menys agressives, més humanes. Per tot això, molts metges reprenen l’homeopatia com una forma de curació no agressiva, basada en l’estudi del malalt, en les particularitats i en l’aplicació de l’anomenada llei de la similitud. A hores d’ara, milions de persones a tot el món recorren a l’homeopatia, milers de metges la practiquen i en alguns països, com ara França, és reemborsada per la Seguretat Social.
Se sol admetre que l’homeopatia va ser descoberta per Samuel Hahnemann, metge nascut el 1755 i que, decebut per les pràctiques dels seus col.legues basades en les sagnies, les purgues o en l’administració de mercuri, sofre, clor i altres preparats, va intentar buscar altres vies terapèutiques. Però el gran precursor en va ser Hipòcrates, considerat el pare de la medicina, que va enunciar la llei de la similitud, una de les bases de l’homeopatia. En els seus inicis, l’homeopatia va tenir molts detractors i una oposició feroç. Hanemann va morir el 1843 i, encara que va deixar deixebles i un cos teòric escrit, l’homeopatia no va tenir cap desenvolupament els cent anys següents. Però des de la dècada dels 70 s’assisteix a un interès cada vegada més gran per aquesta disciplina.
L’homeopatia ve del grec omoios ‘semblant’, i pathos ‘afecció’. És considerada com una de les anomenades medicines toves o medicines alternatives enfront de la medicina oficial o al.lopàtica, també del grec alo ‘contrari’, i pathos ‘afecció’. L’homeopatia busca estimular la curació de l’organisme pels seus propis mitjans, no té capacitat de causar efectes secundaris i es basa en tres principis fonamentals: la llei de la similitud, la llei de la medicina única i la llei de la dosi mínima.
Llei de la similitud: un producte homeopàtic ha de produir en una persona sana els mateixos símptomes que ocasiona la malaltia que ha de tractar. Per a un homeòpata, la ceba serveix per a tractar els esternuts i el llagrimeig, i la cafeïna, per a evitar l’insomni.
Llei del medicament únic: els homeòpates clàssics utilitzen un sol medicament i en rares ocasions n’utilitzen més, encara que un sol preparat pot ser un producte compost.
Llei de dosis mínimes: el principi actiu és diluït nombroses vegades fins que arriba a concentracions molt petites però efectives. El nombre de dissolucions efectuades determina la potència de la dissolució en decimals o centesimals hahnemannians (DH).
Els preparats homeopàtics s’obtenen de vegetals i animals, i moltes vegades s’hi utilitzen minerals. Els preparats homeopàtics que es venen a Espanya són artesanals o industrials.
La qüestió és difícil, hi ha nombrosos pacients que se senten satisfets, que han millorat o que s’han curat amb el tractament homeopàtic. Aquest és un fet innegable, per bé que convé assenyalar que no hi ha estudis científics seriosos sobre quins percentatges de pacients, dels que han portat tractament homeopàtic, s’han curat. La majoria dels estudis científics que ha tractat d’aclarir el perquè del poder curatiu de l’homeopatia només ho han atribuït a l’efecte placebo, és a dir, a la curació per suggestió, per fe en allò que s’està prenent. Perquè se certifique la veritable eficàcia d’un medicament, els seus efectes han de ser molt superiors als que s’obtenen de mitjana amb un de placebo. Però segons els seus defensors, la teoria de l’efecte placebo no se sosté, perquè afirmen que l’homeopatia funciona en infants, fins i tot en els molt petits i del tot aliens als placebos. Una cosa semblant ocorre amb els animals: mitjançant tractaments homeopàtics que se’ls apliquen han millorat i han curat algunes malalties.
Cal tenir en compte, així mateix, el fenomen anomenat “curació espontània”, que es dóna en alguns processos que desapareixen en un parell de mesos. El pacient acudeix a l’homeòpata quan porta ja temps amb l’afecció, que es cura amb una intervenció o sense aquesta, però coincideix amb la seua intervenció en el seu final natural.
Ara per ara no hi ha explicació científica per a l’homeopatia ni estudis epidemiològics que en demostren l’eficàcia, encara que tampoc no s’ha demostrat el contrari. El que sí que hi ha són milers de pacients que diuen que han millorat i fins i tot que s’hi han curat, per la qual cosa el nombre d’usuaris d’homeopatia augmenta sense parar.
De fet, el mercat de productes homeopàtics creix sense parar. Es calcula que uns 4.000 metges a Espanya en prescriuen i que algunes assegurances privades s’estan plantejant la inclusió de l’homeopatia entre les seues prestacions a causa de la demanda creixent entre els assegurats. Els homeòpates utilitzen, a més, un altre argument a favor de les terapèutiques: que no produeixen cap mena de dany a qui les utilitza, no són tractaments agressius, en tot cas inofensius.
Una altra qüestió que en aquest context cal no esquivar és la postura de la indústria farmacèutica, poc interessada a promoure investigacions homeopàtiques que puguen oferir resultats positius i restar-los beneficis, perquè en molts casos els remeis de l’homeopatia són més econòmics que els ‘tradicionals’.
La legislació espanyola regula els medicaments homeopàtics mitjançant la llei del medicament (25/1990) i el Reial Decret 2208/1994 sobre medicaments i preparats homeopàtics d’origen industrial. Aquí sorgeixen alguns problemes, ja que les lleis estableixen que han de ser eficaços per a les indicacions terapèutiques prescrites. Tot i així, no hi ha cap estudi clínic, epidemiològic, seriós i concloent que n’avale l’eficàcia. Per a obviar aquest problema la normativa estableix un nivell intermedi entre el medicament i els productes dietètics o cosmètics, és a dir, aquells controlats per la Direcció General de Farmàcia i Productes Sanitaris però que no constitueixen una especialitat farmacèutica. En l’etiquetatge s’explicita: Medicament homeopàtic – Sense indicacions terapèutiques aprovades. Aquests preparats es poden adquirir o es poden encarregar i tenir-los en 12-24 hores en qualsevol farmàcia.
Respecte dels qui practiquen l’homeopatia, la llei és clara i contundent: han de ser metges titulats. Hi ha centres que imparteixen l’especialitat i expedeixen diplomes de postgrau, i encara que no tenen un reconeixement oficial com altres especialitats, a Valladolid s’ha registrat com a especialitat universitària.
Quines malalties són susceptibles de ser tractades amb homeopatia? Segons els homeòpates, les indicacions més idònies són:
- Malalties infeccioses bacterianes i virals (especialment les de vies respiratòries altes com ara faringitis, rinitis, sinusitis, traqueïtis…), a més de les micòtiques.
- La infertilitat, sense possibilitats d’embarassos múltiples.
- Cefalees, migranyes.
- Malalties reumàtiques.
- Trastorns ginecològics: dismenorrea, síndrome premenstrual, menopausa.
- Malalties dermatològiques: èczemes, urticàries, psoriasi, acne, herpes simple.
- Ansietat, angoixa, estrès, depressió, insomni.
- Malalties al.lèrgiques i psicosomàtiques.
Els homeòpates diuen que reconeixen els límits de l’homeopatia: malalties genètiques, malalties carencials, tumors i processos quirúrgics no són susceptibles de tractament homeopàtic.