Canvi climàtic

Què ocorre amb les estacions?

1 Març de 2005
Img medioambiente listado 303

Què ocorre amb les estacions?

/imgs/20050301/medio_ambiente01.jpg
Cada 2 de febrer, els habitants de Punxsutawney (Pennsilvània, Estats Units) esperen a l’alba la sortida d’una marmota del seu cau. Si aquesta projecta l’ombra, vol dir que la primavera tardarà a arribar unes 6 setmanes més. Si no es veu l’ombra, l’estació primaveral és prop. No és aquest l’únic ritual de pronòstic del temps climàtic a llarg termini que es dóna al món. Les témpores, les cabañuelas, etc., totes intenten pronosticar l’arribada de l’estació de la floració i el renaixement de la naturalesa. Però la veritat és que la majoria falla, més que no encerta, en les prediccions. Segons la revista National Geographic, la marmota només ha pronosticat el final de l’hivern de forma correcta el 28 % de les vegades en 60 anys.

En una època de transformacions en el clima mundial, l’estimació de l’arribada de la primavera s’està convertint en una petita odissea fins i tot per a científics i estudiosos de l’atmosfera i els meteors. I tot, perquè les fonts que fan servir habitualment els experts, com ara els índexs de pressió i d’humitat atmosfèrica, les condicions del vent, els butlletins de meteorologia marítima o les radiacions ultraviolades es queden obsoletes per a mesurar any rere any els efectes produïts pel temut canvi climàtic.

Més llarga, càlida i seca

Una primavera clàssica seria la que comença el 21 de març amb l’equinocci de primavera i conclou el 21 de juny amb el solstici d’estiu. Estaria caracteritzada pel color verd, per la germinació de les llavors, els arbres, les flors, etc. El clima d’aquesta estació s’associa amb pluja, humitat, sol, temperatures tèbies i, sobretot, amb el vent. Però des de fa unes dècades, la primavera es presenta unes setmanes abans del que és habitual i amb una meteorologia càlida, a penes sense pluges ni vent.

Les causes d’aquest canvi es relacionen amb l’efecte hivernacle. L’escalfament del planeta a causa d’aquest fenomen esdevé la peça clau que explica que les primaveres actuals es diluïsquen i que les condicions de la resta d’estacions també s’hagen modificat.

Com afecta el canvi climàtic a la primavera

Que la primavera arriba abans ja ho ha establert el Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU. A Espanya, diferents estudis confirmen que les fulles dels arbres caducifolis broten uns 20 dies abans que fa 50 anys, que l’aparició d’insectes s’ha avançant uns 11 dies o que les temperatures que es registraven al començament d’abril a la dècada dels 50 s’assoleixen avui al començament de març. Aquests canvis quedarien en anècdota si no fos perquè són causa d’alteracions de fenòmens biològics, ecològics, agrícoles, socioeconòmics i fins i tot sanitaris.
Per exemple, les onades de calor registrades a l’acabament de gairebé totes les primaveres des de 1999 comporten problemes en els conreus, ja que fan madurar les collites abans d’hora, paralitzen el creixement de les plantes i en fan disminuir el rendiment. La considerable reducció de capes de neu i de gel en diferents punts continentals i oceànics sembla també un clar efecte de l’escalfament progressiu de la Terra, un planeta que els últims 100 anys ha notat com la temperatura global s’ha incrementat entre els 0,3 ºC i els 0,6 ºC.

L’efecte hivernacle i el Protocol de Kioto

L’efecte hivernacle, tot i el seu halo negatiu, permet que la temperatura de la Terra es mantinga en nivells acceptables per a fer possible la vida. L’efecte hivernacle terrestre natural el produeixen els gasos atmosfèrics anomenats GEH (gasos amb efecte hivernacle): deixen passar l’energia del Sol a la Terra i, alhora, retenen la radiació produïda pels sòls escalfats. Si no fos per aquest tipus de gasos, la temperatura de les capes inferiors de l’atmosfera no superaria els 18 graus sota zero.

Però l’efecte hivernacle enclou una part negativa: com que augmenta la concentració d’aquest tipus de gasos a l’atmosfera, s’incrementa la temperatura. Aquests gasos provenen de les emissions de CO2, metà, etc., o bé de l’activitat humana (desforestació, canvi en la utilització de les terres…), i l’acumulació massiva és la que produeix l’escalfament excessiu de la Terra i, com a conseqüència, els trastorns climàtics, biològics o de la naturalesa. Segons dades del Grup d’Experts Intergovernamental sobre l’Evolució del Clima (GIEC), la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni (CO2) a les últimes dècades s’ha incrementat en un 31 %. En nivells més alts o semblants es mouen les concentracions de metà (CH4) i de protòxid de nitrogen (N2O).

El Protocol de Kioto, que va entrar en vigor el 16 de febrer passat, vol reduir per al període 2008-2012 les emissions de gasos GEI un 5 % per sota dels nivells vigents de 1990. Tot i això, l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) ha pronosticat per al 2080 una situació alarmant al sud d’Europa i, per tant, a Espanya, on es preveuen ones de calor cada vegada més intenses.

Per a mitigar aquestes previsions, la promoció de l’ús d’energies renovables, el major control dels focus contaminants (indústries, empreses), polítiques punitives més severes, la reducció d’emissions de CO2 i la racionalització en l’ús de l’aigua es presenten com a alternatives factibles que permetran que puguem gaudir de primaveres, si no com les de fa cinquanta anys, almenys més d’acord amb les seues característiques climàtiques originàries.

El clima de la Terra canvia, però no tan ràpid

La Terra ha sofert canvis climàtics grans i variats al llarg de la història de milions d’anys, transformacions que se solen produir de manera cíclica. El planeta sol registrar aquestes modificacions cada cent mil anys, en paral·lel amb els cicles d’avanç i retrocés glacial. Tot i això, no hem d’oblidar que, segons la majoria dels científics del món, des de fa dos segles l’activitat humana sembla responsable del canvi climàtic actual.

Causes que influeixen en l’escalfament de la Terra

Els científics i experts en l’estudi del “canvi global”, en què, a més del canvi climàtic, s’inclouen altres matèries com la disminució de la capa d’ozó, l’ús de recursos energètics i la biodiversitat, semblen resumir en dos els factors clau responsables de l’escalfament de la Terra.

Consum de combustibles fòssils: la crema de recursos energètics produeix l’emissió massiva de gasos d’efecte hivernacle. El carbó natural, per exemple, emet més quantitat de CO2 que el gas natural.

Creixement de la població mundial i augment de la riquesa: les pautes de consum d’una població en creixement constant i els canvis en l’estructura econòmica d’algunes nacions -com més rics som més consumim- provoquen emissions ingents de gasos d’efecte hivernacle.