Arantza de Domingo, psicòloga especialitzada en infants i adolescents

"Els nostres fills no deixen d'estimar-nos perquè els posem límits"

1 diciembre de 2010
Img entrevista listado 675

Sembla que sempre que torna el Nadal ens recordem que és un temps per a la família; però, què passa amb la resta de l’any?

El Nadal és un moment especial, però no serveix de res ser aplicat aquestes setmanes si no hi ha constància en el temps en el treball amb els nostres fills. Ha d’haver-hi temps per a tot: des de fer els deures fins a, per descomptat, jugar. El joc és un activitat molt important per a l’infant.

És també un moment de regals: hi ha joguines sexistes o no? Sembla que hi ha veus que tendeixen a relativitzar la importància d’aquesta qüestió.

Si deixem als nens i les nenes una pila de joguines al seu abast, la realitat ens diu que elles tendeixen a una classe de joguines com ara nines, amb les quals, per exemple, juguen a representar la maternitat, i ells a agafar cotxes o espases. Part d’això és après, però també hi ha una base anterior a l’aprenentatge, instintiva. La igualtat entre nens i nenes en drets o davant la llei és una cosa. Evolutivament els uns i els altres són diferents, com ells mateixos es veuen davant el mirall.

I què passa quan un nen s’obstina a tenir un producte de certa marca que és inadequat o que els seus pares no es poden permetre?

No passa res per dir simplement la veritat: que no hi ha diners a casa per a aquest producte. Cal fer-li veure que la felicitat no és una cosa amb la qual es pot traficar ni que s’aconsegueix comprant regals. És clar que si el nen veu que els pares no prediquen amb l’exemple, serà molt més difícil.

D’un temps ençà, han canviat les maneres de jugar: videojocs, consoles, ordinadors, mòbils… Quins consells podem donar als pares quan els seus fills saben moure’s en aquest món molt millor que ells?

Cal perdre la por de la tecnologia. És bona. El videojoc és una eina per a jugar, i en la justa mesura no té per què ser cap problema. Fins i tot pot ajudar a crear una relació amb uns pares que potser no practiquen esport o altres activitats, però que poden compartir amb els seus fills estones de joc en la consola o en l’ordinador. El videojoc no transforma la persona.

Però les noves tecnologies generen preocupació en els pares, que senten notícies sobre ciberassetjament, es preocupen per les pàgines d’Internet de contingut sexual…

No podem sobreprotegir els nostres fills perquè seria negatiu per a ells pretendre aïllar-los de les noves tecnologies. Hi ha tàctiques senzilles per a evitar problemes sense envair la intimitat dels adolescents.

Per què protegeixen tant la seva intimitat?

/imgs/20101201/entrevista2.jpg
L’adolescència és una etapa crucial dins de l’assentament de la personalitat. És la segona oportunitat, i també l’última, per forjar-la, i per tant la que marca com seran els nostres fills de grans. És normal que hi hagi una certa rebel.lia i una desafecció cap a la figura dels pares. Els pares han d’entendre que això és una cosa natural i que no té res a veure amb l’amor que els seus fills tenen cap a ells. Busquen la sociabilitat amb els amics, i avui dia també a través de les xarxes socials.

Com se sap que aquesta rebel.lia adolescent s’ha sortit de la norma?

L’indicador per a saber-ho és el patiment. Quan notem que un nen o un adolescent pateix, cal actuar. Es tracta de verbalitzar la situació perquè, si no es fa, el patiment sortirà per un altre costat. En aquest moment cal preocupar-se i posar-se en mans expertes per poder cercar solucions.

I què es pot fer quan són els pares els qui semblen els adolescents?

Els pares i les mares han d’entendre que els seus fills no són iguals que ells, i que una jerarquia raonable és bona. El col.leguisme de pares o de professors no és bo, i a més, en el fons, els fills no ho agraeixen. De vegades veiem com, en certs llocs com un cinema, un restaurant, etc., els nens actuen sense límits, fins i tot en presència dels pares, que els deixen fer pràcticament el que volen.

Però, aquestes conductes s’aprenen?

En totes les qüestions relacionades amb la personalitat i la conducta hi ha una part genètica i una part ambiental: aprenem del que veiem a partir del que som. La part ambiental és la més rellevant, per això hi ha casos perduts. Pensar que les coses són com són per culpa dels gens pot ser un escapisme. Moltes vegades, reproduïm en els nostres fills el que a nosaltres ens va passar en la infantesa. Els pares han de ser conscients que els seus fills són persones diferents del que ells van ser.

De vegades els pares intenten que els fills compleixin els somnis que ells no van poder complir…

És molt cert. Molts pares s’esforcen per aconseguir que els seus fills tinguin els estudis o la professió que ells no van poder tenir. No s’han de forçar les coses. Tampoc no és bo comparar uns fills amb uns altres: la rivalitat entre germans és natural, però els pares han d’actuar amb tacte, és important que els fills vegin que no s’estima més o es tracta millor un que un altre. Moltes vegades, per poder ajudar els nens cal treballar amb tota la família, descobrir les fantasies, les actituds dels pares…

Sembla que els nens se’ns fan grans a edats cada vegada més primerenques i, en canvi, els joves triguen més a anar-se’n de casa.

No és veritat que els nens d’ara madurin abans. El que sí fan és “coses de grans” cada vegada més aviat. Aprendre a contenir els impulsos primaris de satisfacció immediata és precisament anar fent-se adult, i aquesta és la tasca d’aprenentatge que l’adolescència ha de suposar. Qui no sap fer res més que satisfer el seu desig immediat és, en aquest sentit, tan immadur com un nadó.

Què hem de fer si descobrim que el nostre fill o la nostra filla adolescent fuma o beu alcohol?

El més convenient és actuar i posar paraules a aquest problema. Pot ser el símptoma d’un altre problema. Cada pare ha de buscar la millor manera d’abordar el tema amb el seu fill. Potser, quan arriba a casa, ja de matinada o després del botellón, no és el millor moment per a parlar d’aquestes coses…

En quin moment està preparat un nen per a conèixer les coses dolentes de la vida?

Els nens petits no tenen un concepte clarde la realitat clar. No distingeixen la violència real de la fingida en una pel.lícula, o fins i tot en els dibuixos animats. Però tampoc no és possible aïllar-los en una bombolla o sobreprotegir-los. Els pares han d’anar donant a conèixer aquestes coses a mesura que el seu fill creix i evoluciona, per bé que el ritme pot ser diferent en cada nen. És clar que el menys recomanable és deixar-los veient la televisió sense control.