Entrevista: Alberto Garzón, ministre de Consum

Entrevista: Alberto Garzón, ministre de Consum

A Espanya, un 40% dels menors presenten excés de pes. Al llarg de 10 números, Consumer Eroski analitza les causes d’aquest greu problema de salut pública des del punt de vista de tots els agents involucrats. En aquest segon capítol parlem del paper de l’administració pública. La pujada de l’IVA a les begudes ensucrades i la implantació voluntària de l’etiquetatge Nutri-Score són les dues mesures més mediàtiques que el Ministeri de Consum ha posat en marxa per intentar frenar un dels problemes que més preocupen: l’obesitat infantil. Es tracta de dues decisions polèmiques i que soles no poden fer front a un fenomen complex. El ministre Alberto Garzón defensa que la sola existència de la cartera que ocupa ja envia un missatge en la bona direcció per a tractar de contrarestar l’avantatge que altres països europeus porten a Espanya cap a la conscienciació sobre una vida i una alimentació saludables o en una regulació publicitària més estricta.

Quines són les dades de l’informe Aladino 2019 sobre obesitat infantil que més el preocupen? És un treball tan extens que hi ha moltes perspectives per a abordar-lo, però a nosaltres ens han semblat sempre especialment dramàtics els nivells d’obesitat infantil. Encara que hi ha una certa estabilitat al llarg dels anys, no deixen de ser enormement preocupants. Parlem que quatre de cada 10 menors de 6 i 9 anys tenen algun tipus d’excés de pes. A més hi ha molts matisos, i un d’ells és el que anomenem la “correlació de classe”, que indica que la taxa d’obesitat infantil és el doble entre les famílies amb unes rendes més humils que en aquelles amb rendes més altes. I això ens parla de desigualtat, de pobresa, de mals hàbits vinculats a la renda. És una fotografia problemàtica que afecta el sector més vulnerable de la nostra societat: els menors.

Què es pot fer per a pal·liar aquesta bretxa, per a arribar a les famílies vulnerables i centrar-se en elles? Parlem d’un fenomen socioeconòmic, no només d’hàbits. En primer lloc, hem de combatre la pobresa i fer que l’estat social funcioni; millorar la vida del conjunt de la població, però especialment d’aquells més vulnerables. Això ajudarà que sigui més fàcil canviar els patrons de consum i d’exercici físic. Nosaltres ho promourem des de molts àmbits. Des del de la regulació, per descomptat: en relació amb la fiscalitat, la sensibilització, la publicitat infantil, la informació en l’etiquetatge… Som davant diferents línies de treball que travessen el mateix problema i han d’anar en paral·lel a reformes estructurals. La pobresa no es resumeix amb mesures merament reguladores, el que requereix el nostre país és canviar les estructures, perquè els últims 10 anys hem viscut dues crisis econòmiques i aquestes sempre afecten més els més pobres. I encara no tenim dades de com ha influït la pandèmia a aquests estrats.

De fet, sembla que la pandèmia i els confinaments jugaran en contra de l’obesitat i de la desigualtat. Tenen prevista alguna acció o política especial en aquest sentit? La pandèmia, probablement, portarà una reculada molt important perquè els patrons de consum van vinculats a la vida quotidiana. Un confinament en el qual s’ha retingut a casa durant tant de temps la totalitat de la població, i molt particularment els petits, i que ha alterat tant les condicions de vida, implica un perjudici molt gran. A això se suma l’impacte econòmic sobre les famílies més vulnerables, que des d’aquest Govern hem tractat de mitigar tant com hem pogut amb un escut social. Però, tot i així, és evident que, davant una crisi econòmica, les famílies més humils sofreixen més. I disposar de menys diners sol implicar el consum d’un tipus de productes que no són tan saludables. Després de la pandèmia, hem d’accentuar, més si pot ser, tota la línia de treball que havíem ja previst des del començament.

La pujada de l’IVA a les begudes ensucrades serà una realitat aquest any?

Està en vigor la part que correspon als Pressupost Generals de l’Estat. És una eina per a desincentivar-ne el consum, no per a recaptar. De fet, en termes quantitatius, no puja una gran quantitat de cèntims per cada producte individual. El que fa és traslladar un missatge de salut pública des de les autoritats cap a la societat: “Aquest tipus de producte no és saludable i el seu consum excessiu pot tenir unes conseqüències molt dramàtiques en el mitjà i llarg termini en termes d’obesitat infantil”. Com sabem, aquesta té una correlació molt important amb l’obesitat en edat adulta i, al seu torn, empitjora els pronòstics de moltes malalties. Algunes experiències pilot recents en alguns llocs del món –podríem posar l’exemple de Catalunya, com a modesta prova pilot– han funcionat, les enquestes que es fan després revelen que la gent entén el missatge i tracta de canviar d’hàbits. Evidentment, això per si sol no ho resol tot. Cal combinar-ho, però teníem l’oportunitat d’incorporar-ho de forma immediata als pressupostos. Estarem molt atents a l’evolució, a fer enquestes posteriorment per veure si funciona, per comprovar fins a quin punt ha estat útil i com es pot reforçar.

Per què només s’ha decidit augmentar el gravamen dels refrescos i no el d’altres productes ultraprocessats, també rics en sucres? És una espècie de prova pilot. Provem amb una sèrie de productes, els més agressius en termes de salut, per veure com funciona. Després, farem un seguiment, una política de control. Si veiem que funciona, haurem d’expandir-ho. Parlem d’una preocupació que, encara que ha crescut molt els últims anys, és relativament nova. És a dir, fa 30 anys ningú no es preocupava pel consum saludable i, per això, les polítiques públiques també són noves. Hem de veure com fem polítiques públiques que tinguin èxit. No busquem titulars. De fet, no es tracta d’un assumpte extraordinàriament atractiu. Simplement, creiem que és útil per al propòsit de reduir l’obesitat infantil. I forma part d’un pack.

A més d’augmentar l’impost als productes menys saludables, es plantegen reduccions fiscals o ajudes que incentivin el consum d’aliments saludables? No li diem a la gent el que ha de menjar: pot menjar el que vulgui. Però s’ha d’entendre que el component educatiu és central i, per tant, tractem de mostrar senyals que enviem mitjançant la regulació, com ara la fiscalitat; o ensenyar amb campanyes d’informació, un etiquetatge més útil, més transparent. Per descomptat, en casos extraordinàriament necessaris sí que anem a la regulació directa. És el cas de la publicitat infantil, amb la qual entenem que s’ha sobrepassat la capacitat d’oferir qualsevol producte a qualsevol persona, perquè parlem de sectors especialment vulnerables com són els menors.

Quines formes preveuen per a incentivar un consum saludable? Unes quantes. Per exemple, la majoria dels productes saludables tenen l’IVA més reduït possible. Parlem de productes que formen part d’una dieta equilibrada i que s’han anat perdent. Al nostre país som afortunats perquè tenim una dieta mediterrània, però es dona la paradoxa que es perd com a hàbit de consum, i especialment en les famílies més pobres, per diverses raons, sobretot socioeconòmiques: hi ha menys temps, es visiten més restaurants de menjar ràpid que tenen efectes més perjudicials… Tot això cal abordar-ho de manera conjunta, però no és senzill. Sobretot, perquè quan hem arribat al Ministeri ens hem adonat que hi havia una tendència a combatre això, però dispersa i poc contundent. El fet que tinguem un Ministeri de Consum ja és en si mateix un missatge. I crec que pot ajudar en aquesta direcció.

Per què Espanya, que sempre ha presumit de la dieta mediterrània, té una de les pitjors dades d’obesitat infantil d’Europa?

Hi ha molta bibliografia que tracta de donar resposta a per què s’ha abandonat la dieta mediterrània, de manera molt ràpida, en les últimes dècades. Algunes claus són coincidents en els diferents estudis: l’expansió de les grans superfícies en les quals la major part dels productes són processats i ultraprocessats en detriment de la compra en comerços de proximitat; el canvi en els hàbits de consum i oci, en el qual preval la compra ràpida a causa de les jornades de treball intenses; la publicitat, que assenyala l’alimentació processada com a “fàcil, moderna, accessible i sana”… Hi ha molts factors. Treballem per tenir una bona anàlisi dels elements i poder dissenyar polítiques adequades i eficaces.

L’estratègia NAOS per a la prevenció de l’obesitat existeix des de fa 15 anys, però no sembla gaire eficaç: Espanya és un dels països que tenen les taxes d’obesitat més altes d’Europa. En vista de les dades, és raonable continuar apostant-hi? L’estratègia NAOS té moltíssims elements positius i ha permès fer un salt endavant molt important en un país que no tenia res, però és cert que hi ha elements crucials, com la publicitat infantil en el codi PAOS, que fallen de manera estrepitosa: depenen de la bona voluntat d’una indústria el criteri rector de la qual, per definició, és maximitzar beneficis. Aquí hi ha un conflicte entre els efectes de la salut dels menors i les estratègies de màrqueting que es fan servir per a aconseguir aquests beneficis.

Què s’hi pot fer? Com a pare de dues nenes, una de dos anys i poc i una altra d’un any, soc conscient que la gran ja comença a absorbir una publicitat infantil dirigida, de manera molt agressiva en molts casos, perquè faci ús d’un tipus de producte que sabem que no és saludable. Això no es pot permetre. Des del punt de vista de la salut, no podem anar a un codi tan suau. Estem en converses per reformar-ho, però l’objectiu és evitar aquest tipus de publicitat. No ho podem permetre, hi ha espais amb els quals no es pot transigir, perquè tenen a veure amb el més fonamental, que és la salut. Especialment, la dels més petits.

A més de la publicitat, preveuen controlar d’alguna manera les estratègies de màrqueting, com ara promocions de 2×1, descomptes, formats XXL o la ubicació d’aquests productes als supermercats? Volem abordar-ho tot. Però quan vam arribar i ens vam adonar del que calia fer, ens vam veure una mica desbordats. Cadascun d’aquests canvis implica negociacions, i molt sovint no disposes d’aquest temps. La clau està a entendre que els menors són un col·lectiu vulnerable, més sensible a la publicitat. Quan la meva filla veu els seus dibuixos animats preferits en un producte determinat, tendeix a agafar-lo. No parlem d’una persona de 30, 40 o 50 anys a la qual no li direm el que ha de menjar, sí d’un col·lectiu especialment vulnerable per protegir: els menors. I aquí les regles han de ser enormement estrictes. A hores d’ara no ho són, perquè depenen de la bona voluntat. I la bona voluntat de la indústria està bé, però si es demostra que no funciona, cal establir regles.

S’han plantejat impulsar l’educació nutricional a les escoles?

Per descomptat. En algunes comunitats autònomes aquesta educació nutricional ja es recull als plecs de contractació dels menjadors escolars. No obstant això, hi ha un ampli marge de millora. Hem d’avançar cap a plans més integrals que incloguin, com assenyales, les famílies, i millorant el coneixement tant nutricional per a donar les claus de com mantenir una dieta sana, sostenible, accessible i que no tregui temps. Aquestes claus són crucials per a introduir canvis en els hàbits que siguin realistes amb la societat actual.

La implantació de l’etiquetatge Nutri-Score tindrà lloc aquest any? L’etiquetatge Nutri-Score es regularà després de l’estiu i serà voluntari. I, a més, forma part de l’acord de Govern. Creiem que el 2021 és el millor moment. Som conscients que Nutri-Score és un instrument que ajuda, però no és perfecte. Té alguns dèficits importants. Al cap i a la fi, es tracta d’un algorisme, un indicador sintètic que tracta de resumir en una sola imatge molta informació, i això té llacunes. Probablement, és el millor dels que puguem posar en marxa dins de la regulació actual europea, però té mancances. Treballem per corregir-les.

Què es vol corregir? Per exemple, el cas de monoingredients com l’oli d’oliva. L’algorisme els penalitza, i no és just, perquè no és cert, des del punt de vista científic, considerar l’oli perjudicial per a la salut. Si els monoingredients no estan ben valorats, no els volem incloure. No volem traslladar cap missatge que no sigui científic i, per tant, la protecció de l’oli d’oliva està garantida.

Què suposa aquest sistema? Ajudarà que les empreses s’adaptin a l’algorisme i modifiquin els seus propis components, perquè això no només sigui una dinàmica de bona voluntat o d’adaptació als desitjos dels consumidors que, com dic, cada vegada són més exigents. Nutri-Score també és una invitació perquè les empreses facin els canvis oportuns per a tota mena de productes, amb la finalitat d’arribar a tenir un ventall molt més saludable. I al fet fonamental que qui consumirà sàpiga què compra, que no es deixi guiar –o almenys que sigui molt més difícil–, per aquest tipus d’informacions errònies que moltes vegades es traslladen des d’algunes empreses.

Nutri-Score aixeca molta polèmica. Tenen en compte el que es fa en altres països del nostre entorn? Recentment hem participat en una trobada internacional amb bastants països que ja el tenen implantat. Al Comitè Rector de Nutri-Score a la UE hi ha França, Alemanya… i Espanya. Malgrat que encara no el tenim implantat, ja hi som dins. Tenim clar que tirarà endavant. Nutri-Score és el millor dels sistemes que podem posar en marxa dins la UE. Fora hi ha altres etiquetatges. Fins i tot alguns que recomana l’OMS, com el de Xile, un model diferent perquè implica obligatorietat. Però la normativa europea, de moment, no ho permet. Al Comitè Rector del Nutri-Score, on ens incorporem progressivament, intentarem avançar i canviar perquè la indústria acompanyi necessàriament els governs i s’hagi d’anar adaptant a les normes perquè, més d’hora que tard, passem a alguna cosa millor que Nutri-Score. Però, de moment, Nutri-Score suposarà un salt qualitatiu, perquè avui dia no existeix res.

No creu que Nutri-Score podria crear una bretxa entre les mateixes empreses fabricants? Les que tenen més recursos per a invertir en una reformulació dels seus productes enfront d’altres que no els tenen. No és un risc real. Les inversions que calen per a adaptar el teu producte a un consum més saludable no són rellevants. Cal fer el que no s’ha fet abans perquè no hi havia consciència. No es tracta d’una qüestió moral. Abans, senzillament, no hi havia aquesta demanda per part de la població; no hi havia un coneixement científic, no es coneixien els impactes a mitjà i llarg termini de determinat tipus de producte. Tot això està canviant, i moltes empreses han modificat ja la major part dels ingredients dels seus productes estrella, adaptant o rebaixant aquells ingredients perjudicials.

Diria que totes són conscients? Sí, i els canvis han de seguir la normativa. Nosaltres els hi empenyem per un motiu de salut pública, no per cap capritx: creiem que s’ha de fer de manera més ràpida. És a dir, no obliguem cap empresa a canviar la seva producció; ni el que venguin ni com ho distribueixen. El consumidor tindrà a la seva disposició un indicador que li dirà si un producte és millor o pitjor. I després farà, naturalment, el que li sembli oportú. Les empreses tindran un incentiu per a millorar el seu producte, perquè a ningú no li agrada tenir uns indicadors que el consumidor pugui detectar com a perillós.

Parlem d’altres polítiques. Segueixen altres exemples, com el de Regne Unit, en la seva regulació de la publicitat?

Seguim totes les experiències internacionals. A Espanya tenim un Ministeri de Consum per primera vegada, però en altres països, especialment als anglosaxons, és una competència molt desenvolupada i una preocupació des de fa temps. Hi ha línies de treball de la Comissió Europea en les quals ja anem amb retard i les volem accelerar. Parlem, per exemple, de la nova Agenda del Consumidor, prevista per al 2020-2025 i que parla de consum ecològic, de drets dels consumidors, d’etiquetatge, de millorar la informació… En altres països això ho tenen molt més avançat, i les seves indústries també estan més avançades. Avui, als supermercats espanyols ja hi ha productes que han incorporat Nutri-Score com a eina de màrqueting, però també perquè als seus països d’origen ja està implantat.

Hi ha fabricants i distribuïdors que volen influir positivament en l’alimentació saludable. Quin camí els animaria a seguir? Hi ha empreses molt conscienciades amb aquesta tasca. És el seu negoci, i coneixen molt bé les demandes canviants de la població. Fa 30 anys no hi havia aquestes exigències. Les empreses ho saben, fan estudis de mercat i coneixen perfectament que la gent demana productes més naturals, menys ultraprocessats. Més producte pròxim, més connexió local. Tot això ho saben i ho van adaptant. A aquelles empreses sensibilitzades amb aquest assumpte, no només per raons de negoci, sinó perquè comparteixen com a valors i principis una situació perillosa d’obesitat infantil, les convidem que accelerin. Les que vagin en aquesta direcció, tindran a través de l’etiquetatge Nutri-Score una espècie de premi.

En quin sentit? Em refereixo que la gent preferirà comprar els productes menys nocius. I, en aquest sentit, hi ha un alineament d’interessos. Pot haver-hi resistències, però vindran d’aquelles empreses l’existència de les quals depèn en gran manera de productes dolents per a la salut. És a dir, deixarem temps a l’adaptació, però com a Govern no podem permetre que hi hagi un vector pel qual els menors posin la seva vida en risc.

Quins objectius realistes, assolibles, s’ha traçat per a aquesta legislatura? És difícil… A mi, per deformació professional, com a economista, m’agraden molt els números. I, a més, crec que, sense matèria primera, sense dades, no es pot fer bé una política pública. Però ens ha tocat una pandèmia que ha distorsionat tota la sèrie temporal. És a dir, hi havia una evolució molt lenta, però positiva, en els indicadors. I, ara, de sobte, l’epidèmia i la crisi econòmica fan que tot això es distorsioni. No sabem en quin punt som. Mentre no hi hagi informació i dades noves –que no tenim perquè són indicadors complexos, requereixen més temps–, és difícil marcar-se un objectiu complet.

Pot un únic Ministeri fer front a un problema com el de l’obesitat infantil? L’obesitat infantil requereix una aproximació multidimensional. Des del Ministeri de Consum tractem humilment de ser la palanca amb més força, perquè tenim molta capacitat reguladora. Però parlem d’un fenomen amb moltes arestes, que abasta des de l’educació a les famílies fins a la manera de transmetre de les empreses, dels mitjans de comunicació… Tots estem integrats en la cadena de missatges que, al final, hi ha darrere dels nostres patrons de consum. Fins i tot té a veure amb l’urbanisme: poden els menors fer exercici físic al seu barri? Estem construint ciutats on només hi ha cases d’apostes? Al Ministeri farem tots els possibles, i crec que ho estem fent bé. Però som conscients que es necessita el treball de totes les administracions i de la societat civil. Hi ha una consciència creixent sobre aquests temes, en la part ecològica i en la de la salut. Això fa que el consum responsable i el saludable siguin dos vectors. Però hi ha moltes resistències que tenen a veure amb grans poders econòmics que han tret molt de benefici amb un model de negoci que no volen canviar. Farem que es pugui canviar.

Què queda per fer? Encara tenim molts reptes. Les polítiques que s’han anat impulsant, encara que han aconseguit frenar la pujada vertiginosa dels índexs d’obesitat infantil, no aconsegueixen reduir-los. Fomentar la millora dels hàbits nutricionals familiars, impulsar l’exercici físic, establir mesures del control de la publicitat molt més rigoroses i redoblar esforços des de les administracions públiques per incloure en els criteris de compra d’aliments la perspectiva ambiental, cultural i adequada nutricionalment en són algunes.